Els eufemismes

La relació dels polítics amb la veritat és extranya. Potser creuen que som massa idiotes per conèixer-la. Potser temen que aquesta no ens agradi i els culpem. Potser amagar-la els dóna el poder de manipular. Personalment, no se què pensar.

Una cosa tinc clara: al poble l'irrita ser enganyat. La política te molt de confiança, el poder representa una responsabilitat, i fallar a aquesta responsabilitat significa deixar de merèixer el càrrec que sigui. Com a la vida, pot costar molt de temps i esforç aconseguir la confiança d'algú, però perdre-la pot ser qüestió de segons.

Els estudis electorals que van fer els partits socialista i popular entre l'11 i el 14 de març del 2004 demostren com de malament senta al poble una mentida del govern. El dia abans de l'atemptat, el mateix 11 i el 12, tots els sondeigs indicaven una victòria clara dels populars, en algun cas amb la majoria absoluta sota el braç. Amb el descobriment que tots els indicis assenyalaven els àrabs mentre Acebes seguia amb ETA a la boca, els sondeigs van donar un tomb.

Actualment en ZP parla de desacceleració allà on qualsevol veu crisi. Està molt bé advertir als espanyols que s'hauran d'apretar els cinturons i mostrar mesures populistes com congelar alguns sous públics, però quan d'aquí uns mesos pugi l'atur com diuen que pujarà, la situació serà delicada i la gent reclamarà. Trobo a faltar més proximitat en aquest sentit, claredat d'idees i sinceritat. Mireu, espanyols, ens passa això per A, B i C. A és culpa nostra, B i C no. Anirem justets un temps, però intentarem que no es noti gaire fent Z, Y i X.

Potser el problema és de la cultura política espanyola, que mira cap a dalt quan les coses van mal dades tot esperant solucions als seus problemes.

Al nord, Ibarretxe també fa ús d'eufemismes. Consulta en lloc de referèndum és passable. Dret a decidir enlloc d'autodeterminació olora més. Com sempre a Euskadi, però, hi ha un convidat indesitjable. No crec que en aquest sentit la gestió de la situació hagi estat ideal en el cas d'Ibarretxe. Per començar, lliga el diàleg amb els terroristes a que deixin la violència, relació causal perillosa en tant que ilustra un xantatge. Si és complicat de vendre allà no cal imaginar a Espanya.

Després, perquè el vot dels abertzales a Ibarretxe avui dóna més arguments a qui associen sobiranisme amb terrorisme. El lehendakari està permanentment sota sospita en aquest sentit i als mitjans i polítics espanyols els interessa vendre una versió que no dibuixi una línia clara entre les dues faccions nacionalistes.

En el fons es tracta de complicar-ho tot.

Hi ha crisi, sí, però com n'hi haurà sempre, l'economia funciona amb cicles i ni les pujades ni les baixades són culpa d'algú concret.

I a Euskadi s'ofereix als polítics una manera de sortir de dubtes, però les preguntes no són les adequades. Està clar que tothom vol decidir, que ningú vol violència, l'interessant s'amaga!