Acaba avui la reunió sobre agricultura i alimentació que ha omplert de titulars els diaris. Titulars dels importants, caldria afegir, perquè aquest és un dels que haurien de ser els grans temes en política global. La realitat sovint ens regala altres negretes de discutible rellevància, però aquest és un altre tema.
En plena escalada del preu dels aliments, i gràcies a un grapat de veus (Espanya entre aquestes) que han servit de megàfon al rumor de les víctimes, per fi ha sortit a la llum una de les crisis més sagnants del nostre planeta. O la crisi, en singular: la gana, que afecta a gairebé mil milions de persones al món i que mata un nen cada 6 segons.
S'esmenta ara el paper dels biocombustibles com a culpables de la pujada del cost dels cereals en tant que la seva producció ocupa terrenys que haurien d'estar dedicats al conreu de blat de moro o altres cereals que fossin consumits a taula. Menys producció de cereals significa menys oferta d'aquests al mercat, que vol dir preu més alt.
Hi ha, però, vàries causes addicionals de l'actual augment dels preus de l'alimentació. Per començar, actualment tot és més car per culpa dels desmesurats preus del petroli, i això també afecta als transports: portar una tona d'arròs d'un port a un altre és ara més car que fa dos anys, i aquest preu es carrega al producte.
Una altra raó és que cada cop som més gent al planeta. Més consumidors vol dir més demanda, i a més demanda, mantenint-se igual l'oferta, més car serà el producte. Igualment, també som més rics. En alguns casos, com la India o Xina, molt més rics. Més rics vol dir, per exemple, més consum de carn o peix: que un pagès d'una provincia perduda de Xina passi a menjar el doble de carn o peix que fa una dècada pot no voler dir res; que facin el mateix prop de dos mil milions d'asiàtics és crucial.
Podem afegir-hi més factors, com les males collites (pensem en les epidèmies, la sequera o els desastres naturals) o altres, tots ells explicatius de l'actual situació, però sempre ens quedaria el proteccionisme, i aquí els estats tenen alguna cosa a dir.
En plena escalada del preu dels aliments, i gràcies a un grapat de veus (Espanya entre aquestes) que han servit de megàfon al rumor de les víctimes, per fi ha sortit a la llum una de les crisis més sagnants del nostre planeta. O la crisi, en singular: la gana, que afecta a gairebé mil milions de persones al món i que mata un nen cada 6 segons.
S'esmenta ara el paper dels biocombustibles com a culpables de la pujada del cost dels cereals en tant que la seva producció ocupa terrenys que haurien d'estar dedicats al conreu de blat de moro o altres cereals que fossin consumits a taula. Menys producció de cereals significa menys oferta d'aquests al mercat, que vol dir preu més alt.
Hi ha, però, vàries causes addicionals de l'actual augment dels preus de l'alimentació. Per començar, actualment tot és més car per culpa dels desmesurats preus del petroli, i això també afecta als transports: portar una tona d'arròs d'un port a un altre és ara més car que fa dos anys, i aquest preu es carrega al producte.
Una altra raó és que cada cop som més gent al planeta. Més consumidors vol dir més demanda, i a més demanda, mantenint-se igual l'oferta, més car serà el producte. Igualment, també som més rics. En alguns casos, com la India o Xina, molt més rics. Més rics vol dir, per exemple, més consum de carn o peix: que un pagès d'una provincia perduda de Xina passi a menjar el doble de carn o peix que fa una dècada pot no voler dir res; que facin el mateix prop de dos mil milions d'asiàtics és crucial.
Podem afegir-hi més factors, com les males collites (pensem en les epidèmies, la sequera o els desastres naturals) o altres, tots ells explicatius de l'actual situació, però sempre ens quedaria el proteccionisme, i aquí els estats tenen alguna cosa a dir.
Europa, sense anar més lluny, dedica la meitat del seu pressupost a subvenvencionar una agricultura absolutament ineficient. Com recordava Joseph Stiglitz ahir, una vaca europea rep al dia dos euros, que és força més del que tenen per subsistir milions d'africans. Aquestes subvencions, a Europa, però també als Estats Units, Japó o Australia, donen peu a situacions perverses. A molts indrets dels països desenvolupats, per exemple, es llencen tones d'aliments ja que els agricultors produeixen més del compte coneixedors que les despeses no corren al seu compte. A Àfrica, arribats al punt que els productes europeus, més cars de produir, acaben venent-se a un preu menor que els autòctons, s'han de desfer del que conreen ells.
Ningú es posa d'acord sobre si falta o no menjar (la FAO de Roma diu que cal augmentar en un 50% la producció, el CIRAD francès creu que el problema existeix però que l'alarma és exagerada i altres fonts, com el professor Vicenç Navarro, diuen que hi ha prou capacitat per alimentar 20 planetes) però està clar que el que hi ha està molt mal repartit.
Ningú es posa d'acord sobre si falta o no menjar (la FAO de Roma diu que cal augmentar en un 50% la producció, el CIRAD francès creu que el problema existeix però que l'alarma és exagerada i altres fonts, com el professor Vicenç Navarro, diuen que hi ha prou capacitat per alimentar 20 planetes) però està clar que el que hi ha està molt mal repartit.
12 comentarios:
Bon article. Europa no s'ha de protegir del comerç de productes agrícoles per dues raons: pels diners que ens costa als europeus i pels diners que deixen d'ingressar països en desenvolupament.
Com bé dius, el PAC és la política europea que s'emporta més diners dels contribuents europeus. Aquests diners podrien destinar-se a coses més profitoses per a la ciutadania general, com ara establir un bon sistema social a tot el continent. Si no recordo malament vaig llegir que el PAC costava 26 euros setmanals per familia, diners suficients per millorar (i molt) la sanitat pública, les pensions o la Seguretat Social.
Per altra banda tenim els països en desenvolupament. Acabar amb el PAC significaria la possibilitat d'aquests països d'entrar als nostres mercats i vendre els seus productes (molt més barats que els europeus) aconseguint un flux de diners cap als països en desenvolupament de vital importància. La distorsió del preu que provoca la PAC ho impedeix. I això, de tota la vida, n'hem dit competència deslleial.
I amb els agricultors europeus què fem? Evidentment no podrien competir amb els preus dels països en desenvolupament i acabarien a l'atur. Això tampoc significaria cap catàstrofe ja que amb els diners estalviats del PAC l'Estat de Benestar els podria mantenir fins que tornessin a entrar al mercat laboral dedicant-se a una altra cosa. Al cap i a la fi ells tenen subsidis d'atur, mentre que a l'Àfrica o a Sud Amèrica quedar-se sense feina és sinònim de fam.
Bé, només dir que des de segon de primaria m'han dit que la gent es mor de fam. No em ve de nou que ara soni l'alarma social, no em ve de nou, ni m'espanta ni m'importa (fins a cert punt)
Segueixo pensant que hi ha mesures més que convincents per solucionar lo de la "fam" al món, pero a qui l'importa? a mi, al qui escriu la crónica i a més de la meitat de la població, pero que importem? si envio menjar, col·laborant de manera no simbolica, a birmania l'estat d'aquests país el rete i el ven... pos vale, si l'envio a Nigeria se'l queden les milicies, si...
En fi, menys armes i mes cereals a Africa, menys dictadors, preses de les tres gasrgantes i olimpiades i més arros pels asiatics... i aixi per tot el continent.
I els europes? doncs que facin cafe, tabac, o plantin maduixes... material que no vagi lligat amb la seva subsistencia directa. Que el primer món utilitzi al tercer com a "granja", pero que pagui per aixó, no que sigui un robatori a mà armada pels pobles del tercer món.
Fuck a tots aquells que parlen en nom de i que no saben quant costa un cafe al carrer.
El problema de l'alimentació a Europa és que si vols treure la PAC, et tallen l'A2 aquí i totes les autopistes hagudes i per haver de l'estat francès - els francesos són de llarg el país més inetvencionista en temes d'agricultura.
Com que no podem treure la PAC perquè els pagesos es queixen, en un país pobre no es produeix aliment. Com que en un país pobre no es produeix aliment, en una situació tan bona com l'actual per als països pobres de produir i enriquir-se, no ho poden fer. Com que no produeixen ells i han de menjar el nostre menjar de PAC - que comprem nosaltres perquè som més rics i tenim més poder adquisitiu, un poder adquisitiu que a ells els hem prohibit tenir amb la PAC - ells passen gana.
Com que passen gana, les organitzacions internacionals ens reclamen a nosaltres més diners. Però no els pagaran els pagesos d'aquí, no. Els tornarem a pagar els contribuents que hem pagat la PAC, el preu més elevat que això ens suposa i, de postres, l'ajdua desorbitada que hi destinarem ara.
Lamentable.
Salut, Pau.
Treieu el tema de les PAC, que te delicte...
Crec que possiblement sigui un dels exemples més perversos de com els polítics maneguen a esquenes del poble amb conseqüències que, no només acaben beneficiant a una minoria (la pagesia propietària de les grans extensions), també puteja un gran colectiu, començant pels qui paguem 1) la subvenció i 2) un preu més elevat per un producte pitjor, i acabant per la població de països no desenvolupats.
És un greu problema a molts nivells. A nivell democràtic, per la manca coneixement: dos cracks en el tema, els professors Guirao i Tafunell, han arribat a dir a classe que aquestes polítiques estan dissenyades de tal manera que només la cúspide de la piràmide implementadora coneix el seu funcionament exacte, això és, un grapat de persones.
A nivell ètic el problema és encara pitjor, ja que és des d'Europa que es proclamen les bones intencions i s'envia tota l'ajuda imaginable, que al final és almoïna comparada amb el que representaria liquidar aquest sistema. A canvi, els exigim a aquests països que obrin les seves fronteres als nostres productes i els les barrem nosaltres quan han d'entrar ells. Està molt bé obrir la seva porta però què hi ha de la nostra?
Jo proposo dues possibles solucions al tema dels pagesos cabrejats. En primer lloc es poden establir cuotes, per exemple reduir la producció a la meitat i l'altra meitat la pot pagar l'Administració sense que sigui produïda. L'Administració hauria d'absorvir aquesta falta de producció però a canvi els països en desenvolupament disposarien de la meitat del mercat.
Una altra opció és pagar als pagesos perquè no produeixin. Donar subsidis que caduquen en 10 anys, suficients com per trobar una altra forma de subsistència i mentre que tinguin un subsidi per poder viure. Al cap i a la fi, d'aquí 10 o 20 anys no gaire gent s'hi voldrà dedicar. Es podrien dedicar a turisme rural, excursions o cultiu de béns especials com ara vins amb denominació o productes d'alta qualitat que competirien en un mercat diferent al dels països africans, ja que aquests darrers es dedicarien a l'alimentació del dia a dia.
Les dues solucions passen per donar molta pasta per no produir res. És injust, tenim centenars de milers de pobres, per no dir milions, només a Espanya, no diguem a Europa. Crec que cal ser radical. Si s'obren les fronteres i veuen les orelles al llop ja es preocuparan de dedicar-se a alguna cosa que els procuri diners, com per exemple les alternatives que proposes.
És complicat perquè també ens hi juguem preservar o no el medi rural de casa nostra, però si el dilema està entre això o continuar amb un sistema que encadena milions d'habitants de països sense desenvolupar no podem contemplar mitges tintes.
Jo em nego a pagar-li el sou a un vago andaluç o un extremeny malcarat. Anda i que els donin pel cul!! que es trenquin l'esquena de veritat, no que es rasquin la figa i cobrin per fer-ho!! He de recordar d'on surt una gran part de les fons d'ingresos de l'estat?total per a que conrein TABAC (planta no autoctona) per fer Ducados...
Chuapasangres, vagos i demes purria a treballar, collons!! I els diners que es destinin a coses mes importants com infraestructures o si voleu a repoblar boscos, que bona falta ens fa.
Que ningu rebi ni menys ni mes que el que es guanyi!, jo també vull cobrar per estudiar!!i aquóí ningú em paga.
Carlos propostes desestimades. Per part meva clar.
Germ
Clar que són propostes injustes, però per mi són les úniques que es podrien dur a terme. Jo també sóc de la idea del Pau de radicalitzar-ho, però no vull ni pensar què passaria amb el govern que se li acudís fer-ho. Algú aporta una solució factible que no suposi el tall d'autopistes, manifestacions multitudinàries i la caiguda del govern de torn?
Ah! I de pagesos no només n'hi ha d'andalusos i extremenys, de catalans també en són un bon munt.
Bah! l'únic pagés que hi ha a Barcelona es el distingit Andreu Farras que es cacic del latifundi situat al balcó d'un edifici del carrer valencia. On fa explotar l'agro al seu hereu.
Germ
Treballo 13 hores al jorn en règim d'esclavatge cultivant pastanagues.
Acabem amb aquesta explotació!
Prou al latifundi de Sagrada Família!
Un pobre home.
Camperols dels comtats catalans! Aixequeu-vos en armes contra el vostre senyor! Remences del camp, uniu-vos a Martí l'Humà! Agafeu la vostra falç i feu cridòria: Venjança remença! Venjança remença!
Publicar un comentario