Primera quinzena de juliol

Porto setmana i mitja a l'Escola d'Estiu de l'escola. De fet, ara mateix estic en un semidescans. Jo m'ocupo de prepúbers de cinquè i sisè que, tot i anar una mica de durs, no porten tanta feina com els petits delinqüents del Casal Escó del Raval. Realitats diferents d'una mateixa edat i d'una mateixa ciutat, suposo. O no. A una mateixa edat, uns són més madurs en certs aspectes i més nens en d'altres, i a la inversa, possiblement perquè una mateixa Barcelona amaga molts suburbis dins seu.

Anem a la piscina tres dies a la setmana, portem un centre d'interès sobre pirates amb flamants actuacions de Galli-BarbaFoc, els ajudem amb els deures i els muntem sortides, activitats i tallers que els distreguin en la mesura del possible de la canícula dels collons que cau al pati. Es nota que hi ha més pressupost que a l'Escó ja que les sortides no necessiten de l'altruisme de qui ens les ofereix, anem en autocar a les sortides i mai no falta material. Els diners, però, són poc necessaris per muntar activitats xules per als petits, això és més que sabut.

El canvi més substancial es troba en els propis infants. Aquí no es pugen (literalment) a les parets, no s'intenten tirar per la finestra o fugar-se de classe i difícilment se'ls passa pel cap contestar, ja no diguem faltar al respecte, un animador. Allà es dóna d'esmorzar i berenar als nanos, no només el dinar, ja que en algun cas potser no faran cap més àpat a casa de la mateixa manera com fan manguerades disfrassades de jocs d'aigua per dutxar-los un cop a la setmana.

La ilusió dels qui treballem és, si fa no fa, la mateixa, i en definitiva els nens només volen jugar, que els ensenyis alguna cosa que no veuen a casa i passar una bona estona, així que si hi poses ganes, els fas sentir estimats i els sorprens divertint-los els tens força guanyats.

Enguany, però, vaig cansadíssim. Cada dia, quan surto de la reunió de revisió tinc la tarda, quan no la nit, ocupada. Dilluns passat exàmen, dimarts platja, dimecres i dijous inventari, compra i preparació de material per campaments, per la nit tenia tres possibles sopars als que assistir, divendres més del mateix, arribant a casa torrat a les 5 per llevar-me a les 9, aguantar una reunió infernal i marxar a la fi del món a picar pedra i aixecar caixes de 12 litres de llet, tones de patates o desenes de cíndries. Des d'aleshores em noto cada múscul del meu cos, dormo planxat (les hores que puc) cada nit i no aconsegueixo saber quan pararé.

Però res del que faig ho faig a disgust i a més tinc la sort d'estar acompanyat a cada passa que faig, i em sento afortunat de poder dir això. A casa potser tinc deutes pendents en forma d'hores, encara que la família ho perdona sempre tot. Si l'única xacra que tinc a sobre és aquesta fins i tot ells haurien de veure les coses diferents: no és fàcil tenir un fill feliç amb la vida que porta.

Aquestes línies van dedicades a tothom amb qui he compartit un xic d'aquests darrers dies, llegeixi's l'actuació de Batoka'm, la final de la Euro, l'Escola d'Estiu, Camprodon o la I Graduació, a més dels qui m'heu regalat alguna conversa nivell plus.