El monstre

No entenc la pregunta, tan recurrent aquests dies a entrevistes, fòrums i entrevistes. És com quan et pregunten si estimes més al pare o a la mare. En certa manera són universos diferents, divisions que no tenen res a veure, en què la comparació resulta absurda.

Un ha aconseguit més medalles que ningú i ha batut un grapat de rècords mundials, però d'aquí quatre anys ja no en quedarà cap vigent perquè hi haurà millors piscines i millors entrenaments. L'altre senzillament haurà còrrer sòl allà on ho faci perquè ningú li segueix l'estela, no hi ha cap altre humà que pugui moure unes cames tan llargues a una velocitat tan supersònica. Abans la biomecànica no ha trobat una explicació raonable al fenòmen, Bolt ja és una de les grans figures de l'atletisme del segle XXI al costat de Bekele, Isinbayeva o El Guerrouj.

Ha reventat tres rècords mundials, però la veritable grandesa està en la història de cadascun d'aquests rècords.

En el primer, estratosfèric, rebaixa quatre centèssimes a l'anterior marca sense vent a favor, sense avançar el pit a la meta i havent corregut els darrers 15-20 metres sense ajudar-se dels braços i alleugerint la passa. En altres paraules, obviant que pot fer-ho inimaginablement millor.

El segon te el mèrit en la especificitat de la distància, en la dificultat que li atorga la història. Michael Johnson el va batre el 96 (19'32), 17 anys després que Menea l'establís en 19'72. Fins aquestes Olimpíades, ningú s'havia acostat a la marca de Johnson (19'62 era la marca més propera). Que 12 anys després algú, per fi, li fotés mà, era un senyal que per sí sol hauria de convertir aquest algú en una celebritat.

Finalment, el relleu també te el seu mèrit en la història, ja que era un registre encara més vell, tan vell que ens remet a les Olimpíades de Barcelona i a la figura de Carl Lewis. Amb Asafa Powell i Michael Frater al costat, finalistes ambdós de l'hectòmetre, tot podia passar. Per si les mosques, Bolt va fer la corva en menys de 9 segons...