L'extraterrestre

Era l'estiu de l'any 2003 i jo havia acabat primer de batxillerat. Un viatge de final de curs absolutament inoblidable quedava enrere però no totes les seves conseqüències, la universitat cada cop més a prop i com a pla vacacional només contemplava uns camps de treball a Castellar de N'Hug. També era l'estiu dels Mundials de Natació a la ciutat. La primera persona que m'en va parlar va ser el Dani de Miguel, gran aficionat a les piscines, millor persona. Ell volia apuntar-se de voluntari i això ens va donar la idea tant a mi com a en Ferran.

Ens van agafar de miracle perquè ho vam demanar fora de plaç però amb una mica de barra vam aconseguir l'enganxina que ens donava accés a totes les instal·lacions del Sant Jordi, que era on es feia la competició de natació -sincro i salts es feien a les Picornell, i waterpolo a algun CN- i on realment hi havia l'activitat. Teòricament vam quedar ubicats al departament de premsa, on haviem de fer fotocòpies de dossiers informatius. La fotocopiadora ens va servir per tenir una impresió dels nostres culs i l'accés a la sala de premsa per tenir tres o quatre diaris per llegir, perquè treballar no vam treballar en les dues setmanes de competició. Els matins, si anavem, seguiem les sèries, exploravem les instal·lacions i intentavem saludar als nedadors colant-nos a la sala mixta. Les tardes ens feiem passar per acomodadors i veiem les finals al costat dels atletes.

Va ser en aquests mundials que vaig tenir noció de qui era en Michael Phelps. Va ser qui li va pispar un parell d'ors a qui havia de ser el crack, Ian Thorpe. Aquell estiu es van batre tants records com a Pekin gràcies a una piscina que ho afavoria i Popov va reaparèixer després de la baixa per apunyalament guanyant les proves de velocitat i essent aclamat per tot el Palau, que el va tractar com es tracta a un ídol local. La principal notícia, però, era aquell xicot de Baltimore que desafià el gegant australià, la orca arrogant que havia dominat la natació aquell lustre.

Doncs resulta que a en Phelps el vaig tenir com tinc ara la pantalla de l'ordinador. Va ser en la seva pitjor jornada d'aquells mundials, quan va perdre els 200 papallona contra un tal Crocker, ja desaparegut de les aigües. Tan bon punt acabaven la cursa i estaven canviats, els tres medallistes anaven per sota les grades fins al podi, on rebien les medalles. Nosaltres coneixíem aquest protocol i vam anar a trobar-los per demanar-los un autògraf, no per nosaltres sinó per una amiga aficionada a la natació.

En Crocker ens va saludar efusiu, com era esperable. Ens va regalar l'osset de peluix que li havien donat com a obsequi i ens va dedicar una firmeta a la llibreta. En Michael no, estava empipat per haver perdut la que era "la seva" prova. Ell sempre ha estat papallonista i en la seva especialitat l'havia guanyat un tipus que entrenava al carril del costat a la piscina de Baltimore. Estava cabrejat i ens va dir que nanai.

Tot i que ara l'entenc i no m'extranya que ens xutés verbalment, en el moment ens va sentar malament. Aquesta va ser la nostra venjança. En Ferran i jo, idiotes, el vam saludar quan rebia la medalla, tot somrient:

- Maiquel! Maiquel!

I quan es va girar a saludar-nos...

- Pero qué feo eres!

I somreia encara més, i nosaltres contents de la trapelleria, sabedors que no ens entenia, rient-nos del que ara és millor nadador de la història.