Les medalles

A corre-cuita, i després dels (necessaris) homenatges a Bolt i Phelps, un tema que em pertorba, un assumpte de justicia, això és, el repartiment de medalles als Jocs Olímpics, la classificació al medaller i l'anàlisi i el judici que s'en fan.

A Espanya, per exemple, es critiquen en alguns mitjans els resultats obtinguts. S'ataca, per exemple, el paper fet a l'estadi olímpic, on el nombre important de participants no amaga que no s'han aconseguit medalles, que hi ha hagut pocs finalistes i que en alguns casos s'ha estat per sota de les possibilitats reals. Als altres dos grans esports olímpics el panorama és similar: la realitat a la piscina és la pròpia d'un estat tercermundista i al gimnàs Deferr salva els mobles però com a equip es punxa un cop més.

Però quina crítica s'hagués fet si algun dels que "han fracassat" hagués tingut més sort? Paquillo, per exemple, mai s'havia baixat del podi en un lustre o així; la Marta Domínguez lluitava per les medalles abans d'estampar-se contra el terra; Mario Pestano o Ruth Beitia tenien marques com per ficar-se a les medalles però en un concurs olímpic pot passar de tot; la Natalia Rodríguez tres quarts del mateix, tenia forces però va planejar malament la cursa. Dues o tres medalles podríen haver sortit perfectament d'aquí.

En gimnàstica prou feina s'ha fet estant als Jocs, entrar a una final hagués estat una victòria, no fer-ho no pot ser una derrota. I quant a piscina... senzillament no existeix cultura de natació aquí, la gent juga al waterpolo o fa sincronitzada, no neda, i és complicat canviar una estructura com la que existeix. L'anàlisi, per tant, i en la meva opinió, està mal enfocat si es basa en qüestionar-nos per què no hi ha medalles ni finalistes a la piscina, al pavelló de gimnàstica o a l'estadi.

Crec que cal analitzar els èxits als esports d'equip per valorar l'estat de l'esport a Espanya, seria absurd quiar-nos per altres disciplines quan el que realment es practica no és no és l'atletisme o la natació. Parlo del futbol i el bàsquet en primer lloc, que són els esports que tenen més federats a l'estat, i segueixo amb l'handbol, bronze, waterpolo, a un pam de les medalles, l'hoquei herba, plata, i altres disciplines en què Espanya està entre les dos o tres millors, com el futbol sala o l'hoquei patins (obviem el paper dels catalans en aquests esports, que mereixeria un tema a part) però que no són olímpiques. Pensem en la barbaritat d'esportistes que hi ha darrere aquestes seleccions i veurem el per què de l'èxit. Que aquests donin poques medalles en uns jocs (o cap) fa mal als ulls si ho comparem amb altres esports, però no hauria d'esbiaixar la crítica.

Fixem-nos en la Gran Bretanya, per exemple. Allà, tradicionalment, es juga a rugby, a futbol i a críquet. d'aquí s'en podria treure, màxim, una medalla o títol olímpic. A canvi, però, són quarts al medaller. Com? Doncs aconseguint 12 medalles en ciclisme en pista, 7 d'aquestes d'or. Insòlit, sabent que el ciclisme al velòdrom és tan residual com a Espanya (allà a Manchester, aquí a les Balears), però comprensible si parem atenció a que, coneixedors que hi ha 10 disciplines diferents amb el corresponent botí en medalles, fer una inversió en aquest esport pot donar la tira de metalls.

De fet, Gran Bretanya ha aconseguit 26 de les seves 47 medalles en 3 esports diferents: vela, rem i ciclisme en pista. Això vol dir que està millor que Espanya?

Un altre cas de rentabilitat: la natació. Si un estat és primera potència en un esport d'equip, o té un número u en tenis aconsegueix com a màxim una medalla d'or, i encara s'arrisca a no tenir-ne cap si pateix una mala jornada. Si ets la segona potència en natació, com Austràlia, obtens 22 metalls en uns jocs normalets, això és, sense cap superclasse a la teva selecció. Estats Units n'ha tret 32, i tot i que es planteja com un fracàs, al Niu els seus atletes se n'han penjat 23.

Però amb els Estats Units succeeix un altre fenòmen curiós. Allà tenen uns programes esportius magnífics gràcies a les universitats, potenciats per un mecanisme de competició intern formidable, els trials (comuns a Austràlia en el cas de la natació), que converteixen els campionats nacionals o les classificacions per els Jocs en un repte més complicat que algunes sèries o fins i tot semifinals ja olímpiques. Així, si no tinguessin limitació, hi hauria molts més nedadors i atletes participant als Jocs que, en realitat, tenen millors marques que altres espanyols, japonesos o canadencs que sí hi participen.

A les proves de fons succeeix el mateix amb altres estats: Etiopia o Kènia podríen omplir per sí soles les finals de 5.000 o 10.000 perquè tenen atletes que es queden fora amb marques superiors a les d'alguns finalistes que després no poden seguir el ritme de la cursa.

Finalment, convido els interessats a mirar el currículum de la delegació xinesa, líder del medaller amb de 100 medalles, 51 ors:

• En tenis taula, sobre quatre disciplines (permutant individual-equips i masculí-femení), els quatre ors i les plates i bronzes dels individuals. El màxim possible.
• En halterofília, sobre 15 categoríes, 8 ors.
• En salt de trampolí, 7 ors.
• Al pavelló de gimnàstica artística, els ors per equips i individual masculí i femení, a més d'altres 9 medalles en aparells. Estats Units en va treure 10.
• En bàdminton un altre perfect.
• En tir olímpic, que té 15 disciplines (45 medalles a repartir, una brutalitat), 8 medalles, 5 d'or.

En resum, la tira de medalles aconseguides en relativament pocs esports. Quant a esports d'equip quatre medalles (hoquei, volei i volei platja). Contemplant aquest panorama i tenint en compte la superpoblació xinesa i l'impuls addicional (econòmic i emocional) que dóna celebrar els seus propis jocs, podem extreure que la Xina està 5 vegades millor que Espanya com indica el medaller? O 20 vegades millor que Argentina, que celebra l'or en futbol i el bronze en bàsquet com si es tractés de victòries absolutes?

No, només es pot concloure que hi ha estats (GB, Xina) que planifiquen la seva parcel·la esportiva amb més vista sobre els resultats en medalles que sobre altres assumptes, o altres als qui la seva cultura específica (la natació a Austràlia) els dóna més rèdits que en altres casos, però això no vol dir que estiguin millor globalment.

Entretant, la Índia, amb un potencial humà i econòmic equiparable al xinès però amb només 3 medalles, proclama que no gastarà mai el mateix que la Xina en uns Jocs, la sanitat i l'educació són prioritats més urgents.

Medaller detallat: http://www.20minutos.es/noticia/404532/0/medallero/juegos/pekin/