El poder dels símbols

Una ministra francesa amb cara de patata ha dit avui que si tornen a escoltar-se xiulets mentre sona La Marsellesa en un camp de futbol el partit es suspendria immediatament. Resulta que en el partit jugat contra Tuníssia una part del públic va xiular l'himne francès i no era la primera vegada que passava. Aquesta actitud, defensen des del govern francès, és una falta de respecte i constitueix un delicte. Més o menys, com la crema de fotos del rei o els dibuixets dels prínceps copulant a El Jueves. I també com en aquests casos, els culpables són, amb tota probabilitat, nacionals dels estats als que injurien.

Està clar que és de mala educació, que és una ofensa enorme xiular un himne patri amb el que milions de persones es senten identificats. No està tan clar que aquest tipus d'actituds hagin d'estar penades per llei o que hagin de ser constitutives de delicte. Vegem els xiulets com una forma (poc encertada) de protesta. No democràtica, perquè no respecta els que s'afilien a l'himne, però si contestatària. Reflexionin, senyors francesos, sobre les raons dels xiulets, no les redueixin a una gamberrada: potser són la veu dels qui no en tenen.

A Catalunya, mentrestant, com tantes altres vegades, el tòtem de torn s'enduu més portades i minuts que la teca de veritat. Quan s'acompleixen 68 anys de l'afusellament del President Companys els debats i les tertúlies giren més entorn l'anulació del judici que el va condemnar que al voltant dels centenars de treballadors de Seat o Nissan o les aules que estan a punt de reventar. De fet, el pitjor de tot és la lluita que mantenen Iniciativa i ERC per apropiar-se de la figura del Companys, circumstància que degrada encara més la situació.

L'assassinat de Companys, com tants altres crims de l'època, és un acte que desacredita els seus autors per sí mateix. Què pot aportar anular el seu judici? I més complicat encara, qui ho ha de fer? Perquè els règims d'una i altra època no són comparables. Que en Saura demanés perdó per Stalin va ser ridícul, això també ho seria. Però és el poder dels símbols, tan absurds, tan irracionals.

PD: En Paul Krugman, keynesià i antineoliberal (més prefixos!) acaba de rebre el Nobel d'Economia. En Sala i Martin, ultraneoliberal, escriu a La Vanguardia el seu text mensual. Per fi s'atreveix a parlar de la crisi, a la que portava un parell de mesos esquivant, però és per fer-ne una descripció que ja ens hem cansat de veure camuflant-la d'introducció del que ha de ser una explicació major amb un (I). Esperàvem més, però potser s'ha adonat que és més savi amagar el cap sota l'ala mentre segueixi la boira...