Fa ràbia. Ja hi tornem a ser, ja tornem a donar voltes a l'espiral de violència perquè giri amb més força. Només fa falta que salti l'espurna, que uns palestins llencin uns coets perquè Israel els torni la pilota amb una força desmesurada, amb 271 morts (més gent de la que tinc al Facebook com a amiga, per donar una comparativa qualsevol) i d'aquí es succeeixin les venjances. Total, per acabar pactant una pau que no tancarà ferides del tot perquè uns i altres fan propostes d'acords de màxims i sempre quedaran comptes pendents més enllà de la lletra escrita dels polítics.
Mentrestant, els líders d'arreu culpen Palestina o condemnen la desproporció de la resposta jueva, però ningú no farà res més. Estats Units tornarà a vetar una condemna del Consell de Seguretat i d'aquí uns mesos, o més, tindrem una bonica fotografia amb dos líders encaixant-se les mans i Obama i Hillary somrient just darrere. A Europa, els mitjans seguiran atacant els governs de Veneçuela i Bolivia però mantenint un cert relativisme pel que fa al conflicte palestí.
És complicat ser neutre quan uns tenen tancs, avions i missils mentre els altres s'han de petar a sí mateixos en un autocar. Avui la violència ja no té tanta motivació territorial. Avui l'atac ve de l'ira, de l'ull per ull, i mentre quedi un palestí o un jueu, hi haurà comptes pendents i excuses per matar-se els uns als altres.
Nadal, a Palestina, a Israel, és que neixi esperança de pau i fraternitat.
Nadal és la història d'un jueu a qui maten el fill uns palestins i decideix donar els órgans del nen, encara útils, a un hospital de Gaza perquè la seva mort pugui traduir-se en un acte d'amor enlloc de violència.
No hay comentarios:
Publicar un comentario