Sopar de classe

Estic de vacances.

Queden dos examens però són fàcils. Tota la classe de periodisme estem de vacances fins d'aquí un mes, així que ahir vam anar a sopar plegats. Ja hi havia hagut un sopar de classe abans, però ni m'anava bé ni em venia de gust anar-hi i, per tant, no hi vaig anar.

No he establert una relació més o menys propera amb ningú en especial a la carrera, la qual cosa és una cosa prou novedosa a la meva vida. No és que no hi hagi gent interessant, que si n'hi ha; deu ser una qüestió de química.

Podria dir que he estat tancat, que és cert; que no m'he donat a conèixer, que també és cert; que he anat a la meva i no he fet especials esforços a interactuar amb ningú, que torna a ser cert. Però mai a la vida he fet res de tot això, mai no he tingut un primer tracte fàcil, no sóc especialment acollidor i tampoc acostumo a cercar cares noves per iniciar-hi converses. No obstant tot això, sempre he aconseguit envoltar-me de persones amb qui he connectat, que s'han rigut amb mi com jo amb elles i que han passat a ser amigues meves. Persones amb les que he tingut química sense haver-la d'anar a buscar.

Fins ara no ha estat així a la carrera. Hi ha dos casos que s'acosten i que segurament evolucionaran cap on dic, però a dia d'ahir vaig haver-me d'obligar a anar a aquest sopar, possiblement convençut que el vi acceleraria aquest tipus de processos. El sopar de classe com a inversió a llarg termini, perquè en el moment em feia microflato. La veritat és que va començar bé, amb riures i demés, perquè hi ha gent còmica, però amb el segon plat ja havia vist prou.

És dur ser així amb les persones, però segur que a tots ens haurà passat que posem una creu i diem "aquest no és el meu lloc". I no és que ahir sopés amb drogadictes, satànics o res d'això: no van ser els cants quasixenòfobs, quasiproetarres i quasidiscrimadors amb gent de classe absent els que em van fer pensar, no. En realitat tots són bones persones, o això crec.

Cadascú mostra les màscares que vol, jo el primer. A partir d'aquestes, però, i del que deixen escapar, moltes vegades pots veure si et val la pena aquella persona, si t'hi connecta alguna cosa, més encara si tots plegats anem torrats. És aleshores quan veus el que hi ha i decideixes si segueixes "el grup" o optes per fer la teva.

Jo vaig fer la meva. Potser m'estic tornant antisociable.

Prefereixo pensar que enlloc de fer les coses "porque siempre se ha hecho asín" faig el que em surt, i com que de moment em satisfà no tinc motius per la preocupació.