González va caure i encara es sospita que pugués ser l'home X que movia els fils del GAL. El Mundo, que li havia dedicat portades i pàgines al cas, va copiar la tàctica amb l'11-M: els socialistes amaguen alguna cosa, deien. No va quallar a gran escala, però encara sobreviuen escèptics als mitjans i als carrers.
Fa quinze dies, el que era president de Galicia va ser derrotat per no haver volgut contestar als rumors que l'inculpaven de malbaratar diners públics comprant mobiliari de luxe. Les cadires que valien milers d'euros no s'han trobat mai, però no importa: el nom ja estava embrutat.
Avui, les pàgines de política estatal van plenes d'informació sobre una trama d'espies incomprensible al govern d'Aguirre (ultramajoria absoluta) i uns soborns a Camps, mascle alfa de València. Ho ha destapat Prisa, és clar. No és casualitat. No a Espanya. No en una cultura sense interès en política. No amb uns mitjans partidistes.
En una cultura despolititzada, sense implicació en allò públic, ningú exigeix als polítics que rendeixin comptes de les accions polítiques, de què legislen, de com gasten els diners. Per a l'oposició, pensem-hi, es fa complicat convèncer l'electorat que ells ho poden fer millor perquè... què és el que s'ha de fer millor?
La solució és optar per allò més vistós: l'escàndol. Els diners, la sang, les deslleialtats. L'escàndol com a forma de lluita política a Espanya.
Però hi ha més. Pensem en la quantitat de casos que estan al Constitucional, Estatut inclòs. El PP està en tot el dret d'impugnar-lo, igual com ha fet amb temes que no s'han pogut tombar amb les eines parlamentàries, llegeixi's majories al legislatiu, però és una altre exemple de com anem: m'és igual el que surti votat, si no m'agrada intento que sembli il·legal.
Així s'entenen moltes coses, però per res del món és positiu. Primer, perquè és simptomàtic de quin país tenim, de quin valor té una democràcia, la nostra, que ha deixat de dependre dels programes i les idees per passar a basar-se en les accions que es fan fora de l'arena política. Segon, perquè tots aquests casos reforcen la percepció negativa dels polítics com a interessats únicament en el seu benefici i allunyats dels interessos ciutadans.
Amb tot, no és l'unic reforç: els intents dels socialistes per insistir en regular l'abortament enmig del batibull econòmic carrega de raons els qui l'acusen de desviar l'atenció. Dóna més rèdit, sembla, barallar-se amb l'Església que solucionar el problema d'atur que tenim. Una jerarquia eclesiàstica, cal dir-ho, que condemna els abortistes mentre perdona els pederastes. però aquest és un altre assumpte.
Si els ciutadans passen de la política, el regulador dificilment estarà interessat a reforçar l'equilibri de poders existent, precari com s'ha pogut veure arran de les sospites constants sobre l'afiliació dels magistrats: El País avisava ahir que tres dels quatre jutges que tractaran el cas de Madrid són conservadors i que un és amic d'Aguirre; Garzón és l'ase de tots els cops faci el que faci... Les normes no importen, els polítics ho saben i per això es juga sempre sobre el taulell mediàtic.
Veig aquí un mèrit de Mas quan opta per una política d'oposició constructiva i abandona la demagògia. És un moment complicat per a Catalunya i ho deia Mas i dies abans Castells: cal anar junts. Que per una vegada puguem sentir-nos orgullosos els catalans dels polítics que tenim.
1 comentario:
Independència.
Publicar un comentario