Quan les mentides venen més

El director de cinema anglès Chris Atkins va enganyar els tabloides sensacionalistes de Londres aconseguint que publiquessin notícies falses a les seves pàgines. Fent-se passar per testimonis presencials, ell i un grapat de companys explicaven històries amb protagonistes famosos a diversos periodistes per comprobar si després els diaris les contrastarien o les publicarien. Els diaris on trucaven, entre els que està el més venut en llengua anglesa, The Sun, queien de ple a la trampa.

Atkins ho va desvelar la setmana passada en la promoció d'una pel·lícula sobre el tema i l'escàndol va arribar al carrer. La credibilitat de la premsa groga anglesa, ja sota sospita, quedava en evidència però la realitat és que els tabloides són, de llarg, les publicacions més venudes i llegides al Regne Unit. Mentir sembla ser, per tant, un bon negoci, però no és res nou.

A finals del segle XIX, un hongarès amb vocació militar frustrada va comprar el diari New York World i en quatre anys el va convertir en el més llegit de la ciutat (250.000 lectors). L'estratègia constistia en incorporar-hi il·lustracions, tires còmiques, continguts cridaners i una línea editorial còmplice amb el col·lectiu immigrat a la ciutat, al que ell mateix pertanyia. Es deia Joseph Pulitzer.

El competidor de Pulitzer va arribar de Califòrnia. Era el fill únic d'un empresari miner analfabet que s'havia comprat el seu propi escó al Senat. Problemàtic i consentit, abans de saltar a Nova York havia ressuscitat el San Francisco Examiner de la fallida amb estratègies semblants a les de Pulitzer: els seus periodistes rescatàven nàufrags, s'internaven en un manicomi per veure què hi passava i s'inventaven orfes del no res per a protagonitzar històries falses. Era William Randolf Hearst, alter ego del Ciutadà Kane d'Orson Welles.

Hearst era pragmàtic. Per derrotar Pulitzer li comprava els millors reporters, va reduir el preu del New York Journal a l'absurd i mentia. I com que ràpidament li va robar lectors al World, Pulitzer va haver d'aparcar les seves (poques) maníes i apuntar-se al carro del safareig. Si el crim dels tabloides sensacionalistes anglesos és no contrastar la informació, Pulitzer la provocava i Hearst directament se la inventava. Quan el seu corresponsal-dibuixant a Cuba li va telegrafiar des de l'Habana que tot estava tranquil i que no hi hauria guerra, Hearst li replicà: “Vostè segueixi allà i sumministri'm les imatges, que jo ja posaré la guerra”. Dies després aprofitaria la destrucció d'un vaixell de guerra nord-americà per carregar el mort als espanyols i provocar la guerra de 1898. Segurament va ser la primera guerra provocada pels mitjans.

Hearst i Pulitzer éren dues cares de la mateixa moneda. Cap dels dos dubtava a publicar informacions falsejades mentre tinguessin gran impacte, de manera que la diferència entre els dos era més una qüestió de matisos. Mentre Pulitzer sempre va respectar la veracitat de la notícia tot i que en subratllés els trets més cridaners, Hearst mai no va tenir escrúpols a inventar-se les notícies o canviar la línea editorial segons li convingués. Aquests matisos, però, expliquen en part que un doni el seu nom al premi periodístic més important del món i l'altre hagi passat a la història com un manipulador.