Burregu (i 2)

La tenda de Vodafone està oberta. Heu guanyat un client.

La dona que m'ha d'atendre tarda una eternitat en aixecar el cap, quan la meva missió hauria de despertar tots els somriures i afalacs possibles d'una comercial, més encara tractant-se d'un especímen amb mostatxu. Finalment em mira.

- Soy de Cutristar y quiero cambiarme a Putrifone.

(pregunteu-li al meu subconscient per què li vaig parlar en castellà)

- Prepago o contrato?

- Contrato.

- Cuanto pagas?

- 60 o 70, quiero pagar mucho menos.

(aquí vaig posar suc perquè comencés a tractar-me com un potentat)

- Vale, tienes dos opciones, blablabla y brasa de la buena.

(sabeu el Homer quan li enfoquen el cervell? Doncs a mi em passa alguna cosa semblant quan em parlen de números. Després d'indecisió i de la corresponent cara de merda condescendent d'ella, em decideixo)

- Bueno, me quedo con brasa de la buena. Quiero un teléfono, me regalais uno?

- Sí, cual quieres?

(amb ultracara de fàstig)

- No sé, cuales hay?

- Depende, qué funciones quieres que tenga?

- No sé, que llame, que pueda escuchar música.

(em mira amb hipercara de fàstig: cagunlaputa, per què ha de suposar que estaré familiaritzat amb les últimes tendències de la puta telefonia mòbil? La tractaré d'imbècil a ella si no em diu qui és el lateral dret del Barça o la capital de Mongòlia? Hauria! Però no)

- Éste, éste, éste con cámara de tal, éste táctil.

- Me puedes enseñar éste?

- Sí.

(megaultracara de fàstig)

Un cop tornada, miro el telèfon però no em convenç del tot.

- Puedes enseñarme éste otro?

- Sí

(em mira com si fos un leprós deforme amb diarrea)

- Vale, pues éste.

- ...

- No, mejor éste

- ...

(ara em mira com si fos una rata de claveguera mutant plena de pixum)

- Bueno, éste.

- Mira, decídete tú.

(em dóna l'esquena, suposo que a punt d'anar a buscar l'escopeta)

- Vale, me quedo con éste.

En resum, que d'aquí uns dies tindré Blutuz, càmera de vuit trillons de megapíxels i mil-i-una collonades més que infrautilitzaré.