74 cinemes tancaran les seves sales el dilluns com a protesta per la llei que imposa quotes lingüístiques en el doblatge i subtitulació de les pel·lícules.
Deixant de banda el debat de si cal o no doblar les pel·lícules i de si no seria millor deixar-nos d'òsties i fer com el món desenvolupat i aprendre idiomes, la polèmica fa gràcia. D'una banda, l'exigència soterrada (per invisible, ja que poc se n'havia sentit a parlar) d'introduir el català als cinemes igual com triomfa als llibres. De l'altra, la pasta: les previsions dels empresaris contemplen pèrdues pel cost de doblar per duplicat, temen que les majors deixin de distribuir còpies i fins i tot prediuen una baixada d'espectadors i recaptació.
Uf, potser hauriem de tornar al debat de si doblar o subtitular, no? Esperem com a mínim que el debat no serveixi perquè l'altament assassinable Joel Joan aparegui massa als mitjans.
Però aquest és el país que tenim, i cal estimar-lo tal qual, d'aquí el repte del títol. Un país on l'empresari retola en català obligat per llei, on Antena 3 és líder, on molts dels jugadors de la selecció catalana es comuniquen entre ells en castellà i on doblar en la nostra llengua és un mal negoci. Veure una altra Catalunya és un mite.
8 comentarios:
Per l'amor de Déu, això és una tonteria com una catedral. Prou doblar i més aprendre idiomes. Civilitzem-nos d'una vegada. I de camí cap a la civilització i cap a Europa només n'hi ha un: la independència.
Home...el que no s'hi val és callar durant tota la vida mentre s'ha estat doblant al castellà sí o sí i ara dir que s'han d'aprendre idiomes.
La qüestió no és si cal subtitular o doblar. La qüestió és que mentres es dobli, com a mínim hom pugui disposar de productes en la llengua del país.
El que és fort és crear un debat sobre això i parlar sobre si tenim o no un país mitificat.
Potser si tenim el país que tenim és perquè no hem tingut els mitjans per consolidar els nostres propis referents. Entre aquests referents també hi ha els lingüístics i, en això, el cinema i els mitjans de comunicació hi tenen un paper fonamental.
En fi, tant d'autoodi m'entristeix.
Salut!
Mai de la vida serà autoodi. Només que de vegades pensem que una independència, o un Estatut, o el que sigui, ens canviaria moltes coses, però el país i la seva gent són el que són.
Quan jo i els meus fills puguin decidir com volen veure les pel·lícules, si en versió original o en el seu idioma, el català, llavors será el moment de decidir la quota de pantalla de les de versió original, subtitulades o doblades. Serà en aquest moment, i no abans, perquè no crec que la quota de pantalla actual sigui la millor manera d'aprendre cap idioma més que el castellà.
Aquets discurs dona força als que pensen que es millor no fer res. El deixarnos portar devant de una llengua forta ens avoca al retroces de la llengua dèbil(l'hem de protegir).
Esther
Benvinguda, Esther,
Em sembla correcte voler escollir. El que contrasto és que qui ens ho ha de facilitar, les empreses, no vol.
Esther, qui ets? Ets la meva tieta?
Pau, he penjat un article de l'Empar Moliner sobre aquest tema. Fes-li una ullada si vols.
Salut!
"el país i la seva gent són el que són". Vols dir Pau? La gent canvia i ho fa en bona mesura influenciada per les institucions. Independència = una altra Catalunya.
Som un país anormal, perquè molta gent se sent només catalana i no espanyola i d'altra només espanyola i no catalana. Per a molta gent som una nació sense Estat. I les nacions sense Estat solen patir esquizofrènia. Estic convençut que és fals això que sostenen els exhibidors de que la gent anirà menys al cinema si està doblat al català. Anirà al cinema si fan bones pel.lis i no anirà a veure merdes (siguin castellanes, catalanes o ianquis). El Joel Joan és un imbècil, però no em sembla gens bé que es digui que és assassinable. Dir això és de fonamentalista i et pot costar una querella criminal. Carba.
Publicar un comentario