"Què explica el periodisme? La realitat no, perquè és incomprensible. Expliquem l'actualitat intentant donar-li coherència, i la millor manera de donar coherència als esdeveniments són les històries. Els humans entenem les coses en base a les històries, les paràboles, amb una anècdota sense conclusions. El lector pot no saber per què li expliques, però allà estan. No cal dir, per exemple, que Berlusconi és un estafador o el que sigui. Explico anècdotes que el retratin i que, de pas, siguin divertides, i queda fins i tot millor".
A Haití s'han explicat això, històries. S'ha fet periodisme de molta molta categoria, a peu de carrer. Allà on ha quedat més clar que no es pot abarcar la realitat des del coneixement, allà on els reporters han viscut l'inexplicable, allà on els fotògrafs no podien captar amb la càmera la brutalitat del que veien amb els ulls, han revifat les històries de persones. Extremes i dramàtiques, tots n'haurem vist alguna. Emotives o sagnants, dolorosament reals. Calia contar-les perquè si no s'explicaven és com si no existissin. Recomano especialment les cròniques que venien a El País (Perejil, Jiménez Barca i, per sobre de tots, Pablo Ordaz) i El Periódico (Idoya Noaín), respectuoses en la prosa i la fotografia amb el patiment i la intimitat de les víctimes, zero sensacionalistes.
És curiós que aquest periodisme d'històries hagi aparegut allà on els reporters no reben l'ensordidor eco de les declaracions i contradeclaracions, quan ningú els ha convocat a una roda de premsa. Quan no hi ha hagut un poder a qui seguir-li el joc, per què no dir-ho.
Nota: que hi hagi hagut exemples de matrícula no treu putes merdes que s'han publicat o emès, oju.
1 comentario:
tot i així, i com a l'holocaust, ens en perdem la part més cruenta, per inmediat o proper que sigui el relat a l'incident, cap dels qui han viscut cinc dies sepultat i finalment ha mort ha explicat com va sentir-se, i només en rebrem el testimoni dels supervivents, i tota la resta?
i no és que renegui dels meus impulsos epistefílics, però hem d'acceptar, periodistes inclosos, que no arribarem a entendre la catàstrofe, ni a atribuïr-hi uns números que siguin exactes (segur que molt tristos si) i que per tant, els mitjans de comunicació podrien haver-se plantejat d'una manera més ètica la manera d'actuar en aquest cas.
L'únic que cal ara és probar de reconstruïr el païs... Seria guai que, ja que la natura ho ha fet per nosaltres, es refés el païs de manera sostenible, amb un 100% d'energies renovables i tal i cual. Per somiar que no falti.
D
Publicar un comentario