Històries nocturnes, bogeria global, reflexions d'estar per casa, anècdotes amb suc, apunts d'actualitat i malaltia futbolera.


martes, 23 de marzo de 2010

El pescador salva el Barça

La de Pete Mickeal és una història dura. Amb els pares divorciats i el germà gran a la presó, va trobar recolzament en un cosí seu que va esdevenir el seu millor amic i amb qui va començar a fer carrera dins el bàsquet en la sempre complicada adolescència. Quan començava a redreçar la vida, però, aquest cosí seu es va suïcidar i Mickeal va estar prop de l'abisme. Un altre amic seu i el bàsket el van salvar, però el tràngol el va enfortir: des d'aleshores, diu ell mateix, és incapaç de posar-se nerviós a la pista de bàsket. Aquesta nit ho ha tornat a demostrar i ha aixecat un primer partit del playoff previ a la Final Four europea que el Madrid havia posat complicadíssim.

Pete Mickeal celebra uno de los dos triples que anotó en el segundo cuarto.

Amb la força de Ndong i una defensa duríssima al final (1 punt del Pudrit els darrers 4 minuts), Mickeal va aguantar el Barça a finals de 3r quart i a l'inici del darrer, quan pitjor estava. No hi ha presió al cap de Mickeal, una font infinita de saviesa basquetbolística que es va afartar de sumar rebots, punts, faltes rebudes i mèrits defensius. Entretant, la resta de l'equip, acostumat a passar com una piconadora per damunt de tots els partits, va notar una vigilància asfixiant sobre Navarro, que només llençava des del tir lliure (9 de 10), i una pàjara de Rubio, superat per fi per Prigioni, deprimit en els duels precedents.

Al Madrid Reyes, probablement el jugador més odiós de la història, es va fer notar al rebot (7) i Lavrinovic (14 punts) es menjava Vázquez amb força a la pintura i agilitat quan el feia sortir de la zona. El Madrid per fi havia activat Prigioni, però el mateix Llull que va aguantar el partit el va enfonsar amb dues faltes (la tercera i la quarta) i unes passes a la jugada següent de consumar-se la remuntada del Barça al darrer quart. Allà es va demostrar que encara li queden alguns entrepans per ser un jugador franquícia d'un equip de primer nivell.

Un altre amb símptomes semblants era Rubio, que arriscava i perdia pilotes (4) mentre Basile esguerrava amb tirs desastrosos (2 de 8 en t. de camp) el que li donava a l'equip en fase defensiva. Rubio estava dèbil mentalment i se li notava a milles, potser superat per la sorpresa de veure's per damunt; l'estrany és que davant el descontrol que donava a l'equip Pasqual no decidís posar Lakovic, més adequat en un context tan caòtic.

El millor del Barça és que, quan un pilar com Morris desapareix en combat, ha pogut sortir Trias, quasi inèdit durant la temporada, i destaqui en minuts decisius. A l'altra banqueta Vidal i Velickovic es van quedar inèdits i Bullock va sumar 3 minuts. Detalls diferencials. Dijous, segon assalt.

No hay comentarios: