El fenòmen Clegg: revolució o bluf?

Falten 10 dies per les eleccions britàniques i no hi ha cap favorit clar. Brown ha recuperat posicions respecte al fins fa uns mesos ultrafavorit Cameron i, des de fa unes setmanes, ha aparegut un tercer actor al mapa, Nick Clegg. Aquesta aparició té molt d'excepcional en tant que qüestiona el tradicional bipartidisme britànic, això és, la competició cara a cara entre dos partits que, tot i que garantia una notable estabilitat governamental, excloïa terceres opcions. Ha estat així de sempre al parlament més antic del món, primer entre tories (conservadors) i whigs (liberals) i més endavant, ja al segle XX, entre els primers i els laboristes. De fet, la Cambra dels Comuns mateixa s'articula en funció d'aquesta dinàmica, amb dues bancades enfrontades entre sí.

El País obria la secció d'Internacional de diumenge amb un retrat sobre el personatge Clegg. Ho fa, entenc, des d'un favoritisme que fa una mica de pudor, però l'article explica prou bé el context mediàtic en que es celebren aquestes eleccions. S'oblida, però, d'un detall que apunta a decisiu: el sistema electoral britànic.

La política del Regne Unit s'articula entorn un sistema majoritari radicalment orientada a facilitar governs estables. Per aconseguir-ho, el sistema electoral és uninominal, el que vol dir que de cada circumscripció només treu escó el guanyador, de forma que els demés partits d'aquella regió tiren a la paperera els vots que hi han aconseguit.

A qui perjudica aquest sistema? Els partits minoritaris, perquè es dificulta l'aparició de lluites a tres bandes. És l'efecte psicològic del sistema en el votant, l'anomenat "vot útil". L'experiència li diu al votant simpatitzant dels liberals que, tradicionalment, l'escó de la seva circumscripció va cap a tories o laboristes, de manera que optarà per recolzar el mal menor abans que "llençar el seu vot". A gran escala succeeix que, igual com passa a les circumscripcions petites d'Espanya, el tercer partit (Izquierda Unida/Partit Liberal) treu molts vots però es queda sense representació parlamentària.

A UK no importa el que diguin els sondeigs globals perquè treure més vots no serà decisiu, sinó com es distribueixin aquests. A banda, no es pot preveure la predicció que faran els simpatitzants dels liberals, perquè qualsevol d'ells farà un càlcul estratègic a nivell de circumscripció abans d'emetre el seu vot. Clegg, en definitiva, pot trencar el bipartidisme si aconsegueix un nombre d'escons que impossibiliti una majoria a la Cambra dels Comuns, però també podria ser que, sí, aconseguís un terç dels vots però resultessin estèrils en escons.