DAFO Barça

Post freak.

Debilitats:

1. Adaptació d'Ibrahimovic a la nova posició de Messi com a 10. Flaqueja en el joc d'esquenes, ha perdut la precisió i confiança que tenia en el remat i l'assistència a principis de temporada i li costa crear-se espais per explotar el xut llunyà i el joc a la mitjapunta.
2. Comiat de dos superclasses: Henry i Márquez, referents de la dècada a les seves posicions. En determinades etapes del curs l'equip ha trobat a faltar el desplaçament en llarg del mexicà i les curses a l'espai del francès, recursos tots dos que permetien jugar en més espai. Els minuts que ells jugaven fa un any s'han pogut omplir satisfactòriament a la Lliga però no al partit decisiu: contra l'Inter, Touré va jugar de central i Jeffren/Bojan/Pedro es van trobar que havien de superar davant Maicon/Lucio/ Samuel/Zanetti. Sí, Bojan va estar a prop dues vegades, però l'atac del Barça va semblar molt superat en aquella eliminatòria. Cal un substitut de categoria per a Henry.
3. Al pivot, Busquets ha superat els 2.300 minuts i ha jugat 10 partits més que Touré, capital la temporada passada. Guardiola haurà vist alguna cosa per haver escollit així, però l'ivorià no pot marxar: com a interior destaca per desplegament i potència i és allà on ha de jugar. Cal, doncs, un pivot suplent pel Sergio.

Amenaces:

1. Conformisme despés de dues temporades vencent.
2. Veterania de dues peces clau: Xavi i Puyol. Amb Messi i Valdés, els dos jugadors amb més minuts a les cames. Son especímens totalment fora de la normalitat en tant que no es lesionen i acostumen a mantenir rendiments regulars al llarg de l'any, però no es pot ignorar que passen els 30.
3. Les lesions d'Iniesta i, en menor mesura, Abidal.
4. Alves no té recanvi i el seu joc és decisiu en tant que assegura el costat, suma al mig del camp i allibera Messi dels 2x1 a prop de l'àrea.

Fortaleses:

1. Un sistema definit i un grup format. Els jugadors importants (Messi-Puyol-Valdés-Xavi-Iniesta) porten molts anys junts, els qui s'hi han afegit s'hi han adaptat sense problemes notoris i l'any vinent serà el tercer del projecte.
2. Una defensa cada cop més potent. Valdés està prop del seu sostre, Piqué s'intueix un central històric i Puyol s'ha cascat la millor temporada que se li recorda. La pressió del conjunt ha notat la millora en l'atenció de Busquets, sublim pescant les pilotades de la defensa rival, i tots plegats lluiten com un sol bloc quan perden la possessió.
3. Messi. L'argentí apunta a l'Olimp de la mà de Guardiola: ningú no sap com aturar les diagonals que fa, el trasllat al centre li deixa més solucions per al regat i la combinació, amaga la pilota com ningú quan es tracta d'aguantar (Barça-Madrid amb un home menys) i ha marcat més gols que mai. Celestial.
4. Els caràcters guanyadors de la plantilla equilibren la hipotètica automamada: Valdés, Messi, Puyol, Piqué i Alves han demostrat enguany com es pot seguir competint amb ambició després d'haver-ho guanyat tot.
5. La nova filosofia de l'afició. Com recorda sempre en Raül, hem superat ja el pessimisme patològic, la comparativa constant amb el Madrid, i de fet ara són ells qui actuen per competir-nos.

Oportunitats:

1. Una columna vertebral jove -Piqué (24), Iniesta (26), Messi (23)- acompanya l'esclat de nous talents -Pedro (21), Busi (22), Bojan (20), Txigrinski (23), Jeffren (21)- i esguarda encara més canalla -Thiago, Dos Santos, Muniesa, Romeu, Bartra-.
2. El desig de les grans figures de venir al Barça: Cesc, Villa, Arshavin...
3. El respecte del món del futbol a una idea de joc per molt que el gruix d'aquesta temporada el discurs de l'equip al camp no s'ha adequat a la idea que es va vendre l'any passat: el prejudici, com en tants aspectes de la vida, ens ha afavorit i ha alleugerit algunes etapes de poca brillantor. Gràcies a aquesta etiqueta, confirmada en cites clau com l'Emirates o el Pizjuan i alimentada pels bons resultats, s'ha viscut una gran tranquilitat social i mediàtica.