Històries nocturnes, bogeria global, reflexions d'estar per casa, anècdotes amb suc, apunts d'actualitat i malaltia futbolera.


martes, 25 de mayo de 2010

Lost ha acabat

Lliure d'spoilers excepte les parts vermelles

Recordo emocionat quan vaig anar al cinema a veure El retorno del Rey, el final de la trilogia del Senyor dels Anells. Tota la sala gran del Comedia vam arrancar a aplaudir quan van sortir els crèdits finals, alguns fins i tot es van aixecar i els que hi erem vam quedar-nos una estona asseguts acabant de degustar la fabulosa història que tot just acabavem de devorar. Anys després he vist la trilogia repetida mitja dotzena de vegades i no m'en canso. És una aventura rodona, ben acabada i sense arestes.

Esperava per a Lost, la sèrie que m'ha atrapat des de fa un any una cloenda similar. Una apoteosi a l'alçada de la dimensió dels seus capítols. La decepció que vaig viure jo mateix i els qui em van acompanyar al Bharma dóna la mesura del fiascu que em vaig endur.

Entenc que les premises pressentades durant les sis temporades tenien un potencial superior al desencadenament que s'ha fet, pel meu gust molt fluix i desquadrat de la mística de l'illa i les històries que s'hi succeïen. El seguit d'episodis de la sisena temporada anaven de menys a més i redimien en part el desencant que m'havia suposat en trànsit a la ciència-ficció de la quarta temporada. Sempre vaig "estimar" molt més les aventures i els misteris de les dues primeres sessions, potser per concretes i mitjanament explicables, però els relats de les "altres vides" d'aquesta sisena em va enganxar a Seriesyonkis.

Pibó desaprofitat.

De la sèrie em quedo amb el domini dels Cliffhangers (les escenes finals amb misteri que et fan venir ganes de consumir el següent episodi), determinats moments de preciosa cinematografia, com el memorable inici de la segona temporada, un dels millors moments televisius que he viscut, i, per sobre de tot, la potència de determinats personatges: Desmond, Ecko, Ben Linus, Locke, Libby, Faraday...

Suposo que d'aquí va venir el tarannà "nostàlgic" del darrer capítol, retornant personatges i moments passats amb emoció. Em va fallar, però, la reducció que es va fer al final d'un fenòmen -l'illa- que havia estat tan elevat prèviament. L'especialitat dels personatges, entenc, no era tanta per "escollir-los" només a ells. Molt menys encara Jack, de llarg el menys sucós, o el mateix Hugo. O no era més miserable que la majoria de vides de l'Oceanic 815 la del propi Faraday?


Sigui com sigui, agraeixo el camí fet més enllà dels detalls que m'escapen a la comprensió, sempre vaig dir que me la portava fluixa viure un final decebedor i tampoc he dedicat gaires minuts a repensar la sèrie fora del propi visionat, però em queda un mal regust: potser m'agrada massa trobar-li un sentit més terrenal i menys metefísic al que passa.

PD: per a qui vulgui reconciliar-se amb el final de la sèrie, aquest enllaç. És llarg però dóna moltes bones claus d'interpretació. A mi quasi em convenç...