El día que li vaig descordar les bambes a un maratonià

Va passar el dia de la marató de l'Europeu. Vaig voler veure els corredors i viure quines son les velocitats reals d'aquests fuoriclasse. A les 10, quan ells ja duien una horeta de cursa a els cames, sortia jo de casa amb un parell de tasses de llet i unes galetes a l'estómac -dieta zero runner-, la samarreta talismà i un mapa del circuit.

Emocionat, no vaig poder esperar-los a Monumental i vaig córrer en contradirecció per Gran Via direcció centre. Els tres líders i jo ens vam creuar just al km 26. Aleshores vaig començar a córrer per la vorera al seu costat, cridant al Chema Martínez com un boig, empapant-me de l'èpica i el patiment d'aquesta prova i esquivant com podia els espectadors aturats. No vaig aguantar un sòl quilòmetre perquè a Tetuan vaig haver de fer la volta obert mentre ells apuraven per minimitzar el recorregut. La compensació em va matar i uns metres més enllà morià, albirant al fons el kilòmetre 27, amb les cuixes inflamades per l'esforç -anaeròbic per a mi, aeròbic per a ells- i una certa satisfacció.

Després vaig anar seguint la cursa per veure els primers en diversos punts de la ciutat. Anava corrent a tot arreu, víctima de l'excitació i contagiat per l'energia dels atletes, fins que a Ronda de Sant Pere, tot just entre dos focus d'expectació, Arc del Triomf i Catalunya, vaig veure un paio que semblava acabat d'escapar de Mathausen. Tenia el tronc descobert, magre i xop de suor i amb els ulls, enormes, suplicava ajuda. Jo anava a creuar el circuit i no hi havia ningú més al carrer. Primer vaig dubtar si era un freak com jo, però quan em vaig fixar en la seva ma vaig veure que de la samarreta que subjectava sobresortia un paper com els dels dorsals. Era Fernando Silva, un atleta portuguès!

Només em va assenyalar les bambes i amb els dits em va fer entendre que necessitava ajuda per descordar-se-les. Els cordons estaven xops i el nus era mariner, però finalment el vaig poder ajudar. Li havien donat rampes i estava tot desolat perquè s'havia hagut de retirar anant vuitè després d'un any d'entrenament somniant amb les medalles. Poc després arribarien un parell de grupis demanant fotos (el do de l'oportunitat) i un guardia vinagres que es negava a tocar-lo ("les normes no emd eixen"). Li vaig assegurar que el Mundial de l'any vinent el redimiria, però el tio estava fet caldo. Un pobre home però un contacte molt emotiu amb la cara dura de l'esport.