Pudieran ser chicos de cualquier barrio de mala muerte, preadolescentes privados de buena educación, tal vez iletrados o malnutridos, refugiados en la pandilla ante los peligros de la calle y la pobreza de la casa, pero no. Son niños bien, con marcas reconocibles en sus camisetas y zapatillas, gomina en el pelo y media docena de videoconsolas en su habitación. Campan en el patio de una escuela de cierto prestigio, llevan el castigo en la mochila y alimentan a las farmacéuticas gracias a sus trastornos por hiperactividad y sus déficit de atención.
Son víctimas a pesar de su naturaleza ofensiva. Víctimas de sus padres, incapaces de encontrar un punto medio entre la ausencia y la sobreprotección, modelos de conductas agresivas, pasotas o excesivamente permisivas. Víctimas de estar educados por los videojuegos y la televisión descontrolados, que incluyen pornografia y ultraviolencia. Víctimas de la falta total de referentes, del desprecio y el rechazo por lo desconocido, del individualismo donde manda más el capricho que los deberes, que "el otro". Víctimas de los profesores cansados, que les castigan sin explicación, condenándoles a un ciclo de perpetuo sentimiento de inferioridad, de baja autoestima. Víctimas de haberse encontrado unos con otros en un mismo curso, lo que les priva de una atención exhaustiva y les ofrece modelos igualmente negativos.
Son el grupo maldito de un curso maldito. Malhablados, conflictivos y malos estudiantes. Los niños de la calle.
8 comentarios:
Estic totalment d'acord. Cada vegada més ens trobarem amb això, una pena si, però una realitat immadiata.
És molt fàçil relacionar el terme nen maleducat, que sempre té problemes amb el carrer, però ens costa molt creure i relacionar-ho amb nens que ho tenen tot. Una llàstima per ells, pq al cap i a la fi són esclaus dels pares, dels divorcis, de les mil tonteries i coses guays que fan els ultra rics o no tan rics per passar-ho bé.
1 abraçada.
Fredy
M'encanta el concepte "ultrarrics".
Al final, el que tenim és el mateix problema que amb els nens amb menys possibilitats: un problema de falta de temps, d'afecte. I en aquest cas, un sistema de valors totalment desdibuixat, on l'esforç no existeix, on només veuen drets que mai van acompanyats de deures o responsabilitats.
Com jo, però exponencialment...
Home, de pornografia i ultraviolència ja en teniem nosaltres. I si no pensa en el mític Blood, el cutre Mortal Kombat o l'increiblement bo Gran Theft Auto.
La solució? 10 minuts en una habitació amb en Germ. Ja veuries com s'acaben totes les tonteries.
10 minuts amb una mare i una bona espardenya!
Pep
No és el mateix el Blood quan el vam descobrir nosaltres, amb 13 o 14 anys i una sèrie de valors de fons, que un GTA San Andreas o la descàrrega de vídeos porno pel mòbil amb 11-12 anys.
Crec que és diferent. Pensa que amb 12 anys la màxima violència que veia jo era el Bola de Drac.
La mare i l'espardenya mola. El problema és que ara es reboten.
Estic totalment d'acord amb l'article. Fem perdre la inocència als nens i nenes massa aviat: violència, consumisme, falta de privacitat, mons virtuals, aïllament, falta de socialització... Efectes secundaris del sistema postmodern que ens regeix.
Amb tot, com dius, les primeres víctimes són els mateixos nens. Això no té fàcil solució.
Potser quan la Belen Esteban sigui presidenta del govern... Així anem!
Volia precisar que el post retrata un grup concret d'un curs molt concret, que no és literalment extrapolable a tota una generació, però que els perills i els problemes que tenen estan en major o menor mesura.
Abraçades
Cornelius, qui ets?
Un lector ocasional.
Felicitats per el blog!
Publicar un comentario