Peperus

Segueixo amb un posat cada cop més cinic les notícies i declaracions que envolten la política espanyola. No hi ha límits per a l'estupidesa dels treballadors d'allò públic i m'escandalitza com, moltes vegades, els periodistes són/som còmplices d'algunes intervencions tan poc edificants com absurdes. A dalt de tot, i per molt que Blanco i Pajín els ho discuteixin, els peperus.

Em pregunto, per exemple, què deuen pensar els polítics que s'han jugat la vida pel que creuen durant anys a Euskadi enfront dels casos de corrupció que supura València. No entenc com, mesos després d'atacar els xiulets al rei i l'himne a Mestalla, reivindiquéssin el dret al crit durant la desfilada de la cabra. Em preocupa que el Rajoy expliqui que vol fer reformes semblants a les de Cameron al Regne Unit -això és, desmantellar l'Estat de Benestar britànic- però que renuncïi a imitar-lo rebaixant els fons de Defensa.

M'irrita que dediquin temps a parlar del català, els braus o el matrimoni homogayer per guanyar vots. O dels musulmans, assimilats amb masclistes (sense fulminar l'alcalde de Fachadolid en paral·lel), vulneradors de drets humans (oblidant que són còmplices d'Abu Grahib o Guantànamo), xupòpters de recursos públics (ara que estan a l'atur i no poden ser explotats a l'obra o a l'hivernacle) quan no, directament, terroristes.

Dit això, la Cospedal és una PILF.