Històries nocturnes, bogeria global, reflexions d'estar per casa, anècdotes amb suc, apunts d'actualitat i malaltia futbolera.


sábado, 11 de diciembre de 2010

Dopatge

Treballen els jutges, els científics dels laboratoris i els policies i els mites van caient, ja no al món, sinó a Espanya. Alberto Garcia, Roberto Heras, Paquillo Fernández, Valverde, Contador, Marta Domínguez, qui sap si Reyes Estévez. Els espectadors ens ho mirem i a cada ocasió quedem retratats. Unes vegades, com en el cas del "mocós" Juanito Muehlegg, repudiem el pressumte culpable amb la mateixa velocitat que l'hem coronat. Altres, com amb Contador, preferim tenir fe i ens agafem amb les puntes dels dits a irregularitats en la gestió de les mostres per seguir creient en l'esportista.

Eufemiano Fuentes, que ara ha estat trincat de nou, ja va dir a la Ser fa anys, després de l'operació Puerto, que els ciclistes eren una mínima part de la seva clientela. Nadal es va donar per anomenat i es va fer l'ofès. Poc després es va conèixer que el doctor tenia relacions amb gent del Barça, el Madrid i altres clubs importants. Fa por pensar en una caiguda similar dins el món futbolístic.

Crec en l'entrenament d'alt nivell i en les facultats sobrehumanes. Crec en Kilian Jornet, en Marcel Zamora, en Gebresselassie, en Bolt, Bekele o els gimnastes. En Messi, en Bryant, en el Gitano. Creia, encara que no em resultés simpàtic, en Armstrong. Seguia Paquillo i Heras. Crec també en la sana mentalitat de voler ser el millor, que de fet és l'esperit de l'esportista. Però també crec, per desgràcia, que el món ens empeny a tots en voler guanyar, que com diu Juanma Lillo, és molt diferent de voler ser el millor. I voler guanyar, si no passa per fer-ho sent el millor, condueix al joc brut, sigui en l'esport, sigui en la vida.

4 comentarios:

Raül dijo...

Vaig rebre aquesta nova noticia amb molta tristesa. Marta Domínguez era (i és fins que es demostri el contrari) un mite dintre de l'atletisme per a mi, un esport que vaig estimant cada vegada més. L'esport, però, va tacant-se cada cop més... només coneixem Eufemiano però hem sentit la història que els jugadors NBA no passen controls antidòping, que no pots pujar tres ports HC o l'Angliru amb un plat de pasta, que els llindars dels 100 m són insuperables... però com a espectadors volem superhomes i superdones que superin reptes. "Naturals" n'hi ha pocs... els has comentat... Kilian nascut entre muntanyes i pujant 3000s quan nosaltres estàvem a l'escola de bàsquet, Bikila corrent 15 o 20 km per a anar a l'escola que nosaltres teníem a 300m... com recuperar aquest temps perdut per competir amb aquesta gent?

Un altre mite ha caigut... i els que no coneixem ni coneixerem perquè el futbol mou massa diners com per tocar un pèl a la FIFA, per exemple...

Pau dijo...

Als esports d'equip dels EUA es toleren els dopatges obertament i al futbol europeu, per molt que passin proves antidoping, l'impacte que tindria una censura de gran tamany seria brutal. Amb tot, penso en els casos de la Juve a principis de segle, Guardrogas o Gurpegui i em pensar en positiu: s'investiga i es mostren culpables.

El que em deixa perplex és la reacció dels palentins davant casa la Marta Domínguez, insultant els periodistes que hi han anat, dient-los que són uns manipuladors i uns mentiders. Un xic totalitari: l'ídol criminamitzat i victimitzat ves a saber per què i per quins interessos ha de ser defensat.

A tot això, ZP és el ministre d'esports, podria mullar-se...

Roger dijo...

S'ha de tenir en compte que les competicions com ara l'atletisme, ciclisme, esquí de fons són esports molt però que molt durs. Com que les competicions d'aquests esports aeròbics no són durant tot l'any a diferència del bàsquet, futbol, tennis, etc, cap la possibilitat que durant el període d'entrenament els esportistes consumeixin substàncies i mètodes prohibits, tenint en compte els efectes de l'utilització d'anabolitzants: accelerar la síntesis de de proteïnes i de glucògen muscular; estimulant la producció de globus vermells en sang i l'augment de l'hemeglobina; i,augmentant la capacitat de recuperació entre dues sessions d'entrenament.
Aleshores, setmanes o alguns messos abans de la competició (Olimpiades, Europeus, Mundials)deixen de consumir per estar néts en els controls anti-dopatges que realitza el COI. El problema està que les Federacions del propi país que fan els controls (durant els períodes d'entrenament), en la majoria de casos, fan la vista gorda xq no els interessa descartar a atletes que poden guanyar per al seu país.
Així que volguem o no, no ens extrenyem i ens sorprenem,per molt que li agafem simpatia a un atleta, ens costi creure la veritat.
La victòria en una competició és molt difícil d'anconseguir i genèticament hi ha atletes que per molt que entrenin, si no consumeixen substàncies dopants, no podrien arribar mai a lluitar per una victòria.
Per tant, què és el millor per a l'espectador? Deixar que es dopin tots i saps que ningú està fent trampes; o bé, lluitar contra el dopatge, però incloïnt la possibilitat de ser enganyat per un esportista que ha donat positiu en la competició de feia uns messos, i que casualment havia guanyat...???
Si les Federacions de cada país tenen les seves normes independents...jo sincerament prefereixo la primera opció. Que es dopin tots i més espectacle per a nosaltres...

Anónimo dijo...

què gran, Juanma Lillo!

Joan