Princesas Disney 2

Via El Jueves.

Tela marinera amb l'imaginari col·lectiu de les pelis Disney. Em crida especialment l'atenció el paper de Bella, inimaginable en el cos d'un home amb una focabum fent de Bestia. Afortunadament, i per tenir una versió més realista de la vida, tenim El Chepudo de Notre Damme, on la gipsy pibón marxa amb el rubiales mazat. Recordo clarament que quan vaig veure aquesta pel·lícula vaig plorar. Ni bambis ni òsties, mai havia plorat amb una peli fins aleshores i era perquè el pobre chepudo veia com la gipsy pibón li donava les gràcies i tal per ser tan mono però marxava amb el príncep (o el que fós aquell bon home).

I parlant de bambis, un altre assumpte sospitós en les pelis Disney és la recurrent absència o desaparició de les figures paternes/maternes dels protagonistes. Blancaneus i la seva MILF malvada, Ventafocs i les germanastres womba o Mufasa, per exemple. També hi ha els pares singles de la Bella, la Sirenita, Nemo o la noia frescales que surt a Aladín o els directament orfes Tarzán, Mowgli o Arturo (de Merlín), per no parlar del país sencer de Mai Més, on viu Peter Pan. Hi ha una teoria que diu que aquest desempar sistemàtic dels protagonistes provoca en nens i pares una llàstima pels personatges que els condueix a tenir-hi un lligam major i, així, comprar més productes de màrketing dels films.

Segurament em deixo alguna cosa perquè jo tampoc li trobo la lògica a l'argument, però queda bé desmuntar mites de la infància.