La visita a l'infern del Trailwalker

Ens va costar, però vam acabar.

No diré que a l'arribada em vaig enrecordar de tots els moments de patiment de la cursa, de la frustració d'haver-nos perdut, de les escenes divertides entre els companys, de la pluja, de totes les hores d'entrenament de les setmanes anteriors. Tampoc dedicaré la fita als destinataris dels 1.605'13 euros que vam recaptar. No ho escriuré perquè, la veritat, no ho vaig sentir.

Quan ahir a les 4 de la tarda passades vaig passar per la línia d'arribada només em vaig alegrar d'acabar el que començava a ser una agonia.

Em fan mal els malucs i els genolls, però no és res comparat amb el patiment de les darreres etapes de la cursa, dels últims 30 kms; de la frustració de caminar mig adormit dissabte a la nit; del dolor brutal que patia al genoll esquerre cada cop que la pendent era negativa les 7 últimes hores de cursa.

Va ser una bestiesa. En alguns moments, una bestiesa sense sentit, però això no em treu l'alegria d'allò viscut. El paissatge va ser una meravella que va valer cada passa, cada fibra reventada als bessons, cada gota de suor i cada durícia que tinc als peus. Vam riure i vam patir plegats amb 5 amics més, vam deixar-nos cuidar, vam queixar-nos, vam enfontre'ns els uns dels altres mentre caminavem, vam córrer i vam grimpar i, a sobre, vam ser un gra de sorra en una gran causa: la lluita contra la pobresa material.

Em queda una petita pedra a la sabata, un matís a la meva alegria, que és la pena per haver perdut el Carlos, un corredor més dièsel, de ritme més continuat, a qui el recorregut, farcit de desnivells animals, va penalitzar fins fer-li reventar el genoll de dolor.

No sé on està el meu límit, però del que estic segur és que no es troba als 100 i pico km (ni compto la mitja hora que vam passar perduts ni el bonus track que segons els comptaquilòmetres d'alguns vam fer) i 3.800 metres de desnivell positiu.

Properament: crònica.