Hem tornat a triomfar

Born to run. Highway to hell. I més cançons que sonen just davant del bar Faisán*, on comença la millor cursa del món, mentre van sortint les manades de corredors en tandes de 2.500 o així. Mentre estirem, pica el sol i l'animador rebenta els bafles cridant "Hidratazioak" prevenint-nos, visionari ell, que la cursa s'endurirà per culpa de la calor. Botem, eufòrics, estirem, conscienciats, ens abracem, ens cridem consignes motivadores.

Els debutants tenen cara del que són. L'Anna no pot parar de fer saltirons amb les celles baixades de preocupació; el Mike, més inquiet encara, ha estirat cada múscul trenta vegades i acumula bosses de sucre per ingerir durant la cursa; el Rutx i el Paco flipen amb els ulls ben oberts, impressionats pel que veuen; i el Galli, asceta, es concentra amb un meticulós escalfament.

No pot sortir malament.

La cursa comença a bon ritme, a menys de 5 el km els primer 6 o 7 km tot i les pujades. Massa ràpid per mi, que segueixo justet el ritme que marca el Marc, ambiciós, constant en la seva velocitat tot i els tobogans per on passem, elegant en la seva passa. El Rutx s'hi enganxa mentre jo els segueixo unes passes enrere i quan iniciem el Gantxurruzketa, veritable Angliru de la cursa, ens enganxa el Galli amb la moto. Corre lleuger, quasi surant, fent ballar les cames sobre l'asfalt amb passes allargades. Com sempre, ha començat més conservador per acabar volant al final. És molt d'agrair que en el primer tros exigent, just quan comencem a tenir les pulsacions disparades (el Rutx, l'únic que va amb pulsòmetre, marca 191) per les pendents i la calor, és quan més gent hi ha animant.

La calor ens està matant, bec els gots d'aigus de dos en dos i hem passat per l'equador dos minuts més lents que les darreres edicions. Quan arribem al Port de Pasaia el Marc es queda enrere en el primer augment de velocitat de les dues locomotores, però només per reagrupar forces i tornar amb més empenta al final. Jo tinc el pit enfonsat, m'ofega la calor i, en l'intent de seguir els monstres, traspasso la línea dels meus límits tres i quatre vegades fins que ja no puc més. Ha estat un orgull per mi acompanyar-los, pagaria per tornar a sentir-me com en els moments de dificultat que vaig passar darrere seu, pels moments que vaig dir-li al meu cap que el dolor no existia i que la cursa només acabava de començar, però quan entrem al poble em despenjo.

Queda Mirakruz i tinc els músculs al límit, de manera que dosifico els esforçoa per no tenir rampes al final. Com preveia, em passa el Marc quan estic en plan zombie i només retrobo les forces a la baixada, quan la gentada s'acumula a cada costat. Estic desfet però només em surt el somriure, nascut de les mateixes forces que m'arrosseguen fins la meta. Ho hem tornat a fer. Som herois. El meu rellotge marca 1'42 i algo.

Felicitats als 26.000 que van sortir, als que van acabar i als que es van retirar, als qui van haver de caminar, als qui van passar calor, als qui van fer més temps del que preveien, als qui es ven superar, a tots. Cada persona d'aquest món hauria de sentir almenys una vegada a la vida el que sentim els corredors quan entrem al Bulevar.

______

*Sí, el Faisán en què insisteix El Mundo per demonitzar Rubalcaba.