Com córrer la marató

Passen els dies i augmenten els nervis. D'una banda, l'emoció i l'excitació dominen cada segon de la meva jornada. Correria ja mateix la marató. Tinc una energia dins extraordinària i cada vegada em costa més mantenir-la continguda i no sortir esprintant cap a ves a saber on, cridar enmig del carrer o saltar les escales de quatre en quatre. Tan de bo segueixi intacta diumenge.

L'altra cara de la moneda són les petites pors que tinc. La primera, l'isquiotibial dret. La fisioterapeuta no em va trobar res, he provat d'estirar-lo de totes maneres, he provat de fer repòs, he provat de tirar-li aigua, he pres antiinflamatoris i m'hi han fet massatges, però el dolor persisteix cada vegada que estiro la cama o l'arronso del tot. Una bola de dolor incrustada dins la musculatura em martiritza i em recorda que tinc un punt feble que pot petar en qualsevol moment. Afortunadament, no em fa mal quan corro, ni la vaig notar a Badalona, però ja van diverses nits que somnio que coixejo d'aquella cama, o que no la puc moure, o que es converteix en pedra. Terrors de corredor.

I a l'horitzó, l'obsessió de viure la cursa per avançat, la necessitat de preveure temps de pas. De moment, el Marc i jo hem consensuat el pas per la mitja a 1'42 i els 30 km en 2 hores 30. Assumeixo que són marques relativament bones i que em cascaré una última hora arrossegant els turmells FACI EL QUE FACI abans. No hi ha dosificació possible més enllà de l'evident. A partir del km 35 és MUERTE i ritme superior als 6 minuts ek km. No hay tu tía.