Història d'un gran matí

Pre - Pre. El son es trenca tres, quatre i fins a cinc vegades per culpa de malsons, sorolls i nervis.

Havia pres til·la per dormir bé i esquivar el neguit, però l'emoció ha estat massa gran. Diferent ha estat l'hora de despertar, carregada de mandra, desprovista de la il·lusió dels dies precedents, molt similar a la sensació de l'Extreme Man. Quan estic davant del monstre, baixa l'excitació infantil i només queda preparar-se per no baixar els ulls quan toqui mirar cara a cara al patiment.

Pre. El Marc em dóna les males notícies. Ha vomitat i creu que no són els nervis. Dins meu desitjo que tregui la seva genuïna inconsciència, l'esperit que el fa ser el corredor més temerari de tots els que conec. Té el cap molt dur, i si es troba malament pot ser la seva única solució.

El Roger demostra, per fi, respecte per la cursa. Està preparat de sobres per fer el megatemps que acabarà fent, però el debut en una prova així imposa, més encara quan veiem els 20.000 sonats que ens acompanyaran.

El Raül també debuta però segurament sigui el més serè de tots. Ha acompanyat al seu germà en una marató que va ser agònica i s'ha entrenat molt dur per no haver de patir tant. Té l'estratègia mil·limetrada i somriu.

Sortida. Música forta, moltíssima gent, més de la que es pot arribar a veure. La gentada impedeix anar gaire ràpid, de manera que el Roger avança el personal i es despenja aviat. Ell sap quina és la seva cursa: terra cremada i a patir quan se li acabin les forces. Ha acabat una mitja Ironman i una marató de muntanya, de manera que ja sap el que és negociar amb el seu cap quan el cos li demana parar.

Els tres restants ens agrupem amb en Jordi, un amic d'en Raül. Marco jo el ritme del quartet, una mica per sobre dels 5 el km, i quan passem pel Camp Nou anuncio que les passaré putes: no m'acabo de veure fi. Vora el 8 miro enrere i perdem el Raül i el Marc. Per més que em giro no aconseguexo veure'ls. El Raül ho tenia previst ja i d'aquí poc l'agafarà en Paco per acompanyar-lo, però m'estranya del Marc, que semblava lleuger. Després sabré que al cap dels minuts el seu estómac l'ha fet abandonar. La marató l'està esperant, un altre any serà.

La bogeria. Amb l'arribada del quilòmetre 10, i ja amb la companyia d'en Jordi, que no para d'animar-me, em prenc el gel i ens trobem els primers punts musicals. Aleshores m'entra l'estat d'enagenació mental.

Hem marcat 49 minuts pel pas dels 10 i sento que m'entren totes les forces, de manera que començo a pujar ritme i a avançar gent. El ritme de 4'30 el mantindrem fins el 23 aproximadament i jo em mantindré per sota dels 5 el quilòmetre fins més enllà del 36, una fita que no hagués imaginat i que hagués estat impossible sense l'ajuda dels companys que m'han acompanyat.

Amb companyia és més fàcil. El Víctor als 25, en Toni, l'Edu, l'Ignasi i en Carles als 28, en Mike al 34, el meu pare al 35, ma mare poc després, el Dani al 37 i la Roser al 40, sense oblidar en Jordi, amb qui he compartit els moments més salvatges, els més veloços, els qui m'han donat la confiança i l'impuls necessaris per no baixar el ritme més endavant.

La pena ha estat deixar tan d'hora en Marc i en Raül, als qui esperava acompanyar quasi tota la cursa, i en Roger, a qui m'he trobat quan jo estava llençat i ell més carregat. Més tard he sabut que ha acabat just darrere meu, la qual cosa demostra que els camins i les estratègies davant d'un monstre així són infinits i només depenen del cap i el cs de cadascú.

El mur no existeix: són els pares. Coneixement del cos, experiència, companyia, alimentació, joventut, sort, entrenament. No sé les raons, però no he vist rastre del mur. Ni als 25, com fa dos anys, ni als 30, que he superat 6 minuts per sota del que preveia (2 hores 24), ni més enllà. He pres gels als 10, a la mitja, els 30 (de l'organització) i als 35, a més de no saltar-me cap got d'isotònica i haver esmorzat com un senyor: bikini, plàtan i una barra energètica 10 minuts abans de la sortida, a més d'un ibuprofeno i un supradyn, un complement vitamínic que ajuda a l'absorció de nutrients.

Sigui quina sigui la raó, la gran notícia del matí pel que fa al meu cs és no haver-se enfonsat quan han passat les dues hores i mitja o les tres. A falta de 6 quilòmetres el Mike i mon pare no podien seguir un ritme que superava la més delirant de les meves expectatives.

Última recta. Paral·lel és mort. Ja no acabem la marató a Montjuïc -factor que canviaria per donar-li un toc més èpic a la marató-, però pujar Paral·lel amb 40 quilòmetres a les cames és una putada. No veus ni la gent que t'anima, no veus els avituallaments, no veus ni els teus amics oferint-te la seva estela. Només veus un horitzó i només notes unes cames dures, punxades, apunyalades, inflades, trencades, al límit.

La Roser m'ha tret un somriure, com sempre, però ella tampoc ha pogut seguir el ritme i s'ha despenjat després de cedir-me totes les seves forces. Entrats dins Plaça Espanya ja només quedava gaudir. Feia estona que la marca havia deixat de tenir importància: un cop assumit que baixava de les 3'40, la nota final era igual. Passada la meta, només dolor de cames, emoció i fins i tot incredulitat pel resultat. Ha estat un gran matí.