Sempre he pensat que el millor moment per entrevistar un polític, també un esportista o un actor, és quan ha acabat la seva carrera, potser quan està prop de la seva fi. És quan està deslligat de tot compromís que pot parlar amb més claredat i a més fa gaudir l'oient de la perspectiva que dóna el temps. En Maragall és un cas a part perque mai s'ha sentit lligat i per això els seus el temien quan obria la boca, però qualsevol coincideix que en Pasqual sortia de la norma. Precisament un adversari seu a l'alcaldia de Barcelona en tantes ocasions, en Miquel Roca, va venir ahir a parlar-nos de la Transició i de la Constitució a classe de Política Espanyola II. Ell havia estat un dels set pares de la Consti i un personatge important a Catalunya i a Espanya en aquells moments i el seu testimoni, que es presentava interessant, no va decebre.
Ens esperava recolzat a la taula dibuixant una figura fotuda i envellida, amb la cara arrugada, un tros de pell penjant a mode de papada i els ulls més petits que mai; una imatge distant d'aquell posat elegant dels seus temps de polític. La força que va mostrar en el seu discurs sorprenia, per tant, vista la primera impresió i el coneixement que l'home ha sobreviscut a una malaltia dura. Amb una retòrica que destil·lava personalitat, i oblidats els deures polítics, va anar descobrint la cara oculta del que ens expliquen els llibres d'història i, tot i que en molts punts no era res nou, sí va destacar dos punts que ara poden sorprendre.
El primer, que la rigidesa de la Constitució, això és, la dificultat dels mecanismes de reforma, és una circumstància buscada per prevenir la seva modificació a mans de majories que van i venen. Un resultat, va venir a dir, de les lliçons apreses de la història d'Espanya. Igualment, el sistema electoral, que afavoria la formació de majories també venia de molta reflexió, ja que es temia la falta d'estabilitat. En un estat molt plural no és el sistema més adient però potser van pesar més les circumstàncies i la necessitat d'assegurar institucions sòlides més que no pas representatives, interpreto.
Ambdos punts han estat discutits acadèmicament i ell n'és conscient, però encara ara els defensa i parla de que a 30 anys vista encara és aviat per parlat de variar aquests punts. De fet, una altra sorpresa va ser quan va deixar anar que no havia d'amagar-se quan pensava que si fós per ell l'Estatut s'hauria quedat sense reformar.
El torn de preguntes va regalar-nos qüestions absurdes i d'altres amb una mica més de contingut. Quan se li va demanar per com havia rebut l'intent de cop d'estat del 23-F va contestar que ja se l'esperava, que només es preguntava quan arribaria. Va comentar també que de tan malament com es va portar a terme va representar un cop dur contra els militars cavernícoles, però va reconèixer que en podia haver passat una de grossa.
Després algú va preguntar pel dret a decidir, per si és factible autodeterminar-se dins aquesta constitució. Amb suficiència, com cansat d'aquest tema, va dir textualment: "No cal que es reconegui això enlloc, Catalunya el té. És com si es reconegués el dret a la revolució. Mira, els dimarts de 9 a 11 està permès revolucionar-se." Va ser original i contundent, no contempla cap debat possible, de fet dóna la sensació que creu que són estèrils. "Què passa si demà el Parlament proclama la independència? Oblida't de l'article 8, no vindrà ningú a dir res". La realitat, va acabar, és que potser el poble no vol aquesta independència.
Cap al final li vaig preguntar com és que la Constitució manté el règim foral a Euskadi i Navarra, i va confirmar el que sospitava. Tot i que la teoria diu que els furs i la història són la base del manteniment d'aquest sistema, la realitat fa sortir el nom d'ETA: el règim foral va ser una cessió als terroristes, un intent de pacificar el conflicte.
...I ara ens estirem dels cabells quan es parla de diàleg quan la pròpia Constitució conté el resultat d'una cessió. Molt fort.
