Els ayoreo

"No queremos perder nuestra tierra porque aquí es donde vivían nuestros antepasados". Vaig tenir oportunitat de conèixer algunes oportunitats d'aquest poble originari paraguaià i em vaig quedar al·lucinat de veure la senzillesa extrema amb què s'envoltaven. La bellesa d'aquest poble és que entre els seus membres encara hi ha families no contactades dins la selva.

Via Survival.

Sense l'accés a les terres, els ayoreo es veuen privats de tota la seva vida. La natura els dóna aliment i habitatge, és el seu espai d'oci, la seva escola i, en part, la seva religió. L'alternativa al seu model vital és la pobresa extrema perquè no tenen l'educació instrumental necessària per viure "occidentalment". Hi ha lleis que els protegeixen, però l'Estat no té prou poder per fer-les acomplir, de manera que la seva supervivència i benestar acaba depenent dels escassos escrúpols dels terratinents i empresaris vaquers.

Clarividència

No ho dic jo, ho va dir Simón Bolívar fa 180 anys, just abans de morir, en una carta profètica a un amic:

"Sabe usted que he tenido poder durante veinte años y he llegado a algunas conclusiones seguras. Primero, la América (del Sur) es ingobernable por nosotros. Segundo, el que sirve a una Revolución ara en el mar. Tercero, la única cosa que se puede hacer en américa (del sur) es emigrar. Cuarto, este país, como otros de América (del Sur), caerá definitivamente en las manos de la muchedumbre desaforada de pequeños tiranos casi demasiado pequeños para ser notados, de todos los colores y de todas las razas. Quinto, devorados por todos los crímenes y muertos por la ferocidad, seremos denigrados por los europeos, que no querrán reconquistarnos. Sexto, si fuera posible para una parte del mundovolver al caos primitivo, América (del Sur) lo haría".

Evo i Samaranch

Està molt bé que Evo vulgui superar el capitalisme, causa -sí- de molts mals al món en general i Amèrica del Sud en particular, però les darreres declaracions contra els transgènics han estat un pèl desafortunades, ja no per insultants (la meva al·lopècia és genètica, no transgènica) sinó per poc properes amb la realitat. abans d'atacar les grans transnacionals, que sempre ho tindrà a mà, demostraria més valor si li donés una estirada d'orelles a algú més proper. Lula i la seva macrocentral hidroelèctrica a l'Amazones, per exemple.

I parlant de desviar l'atenció. S'ha parlat poc del costat fosc de Samaranch. Ja no del seu passat franquista, atribuïble a conjuntures temporals determinades, cert "trepisme" i, per què no, una ascendència burgeso-comodona marcada, sinó de la seva obra. Durant el seu mandat es van donar casos de corrupció, amiguisme (va col·locar son fill al COI) i encobriment del dopatge. Mentrestant, algun diari aprofita per proposar-lo com a català més internacional. A ell precisament. Interessos...

Arriscar la vida per anar a l'escola

El dia 20 de novembre va ser el dels Drets dels Infants. Entre moltes d'altres coses, els nens tenen dret a somriure passi el que passi. A Colòmbia somriuen tot i això:

Prioritzen

La cimera pel clima de Copenhague mor sense iniciar-se perquè ni Obama pot comprometre res fins que no voti el nou Senat ni els xinesos tenen cap interès a arriscar-se a créixer menys del que actualment ho fan. L'esperança ara és un pacte de mínims però potser el millor seria que una desfeta retratés tots els líders: només així, amb una derrota clara culpa només d'ells, incapaços de posar per davant els interessos globals als nacionals, faria reaccionar Occident.

A Roma, gairebé sense que ningú se n'adoni, es celebra una reunió mundial contra la fam però no hi va cap líder excepte Berlusconi, que l'utilitza per no haver de presentar-se a un judici que tenia a Milà. Cap acord, en definitiva, per procurar un augment de la producció d'aliments o rebaixar-ne als preus; cap suggerència que impliqui una moderació de l'hiperconsum a Europa o els Estats Units. El Papa, ho recull la Vanguardia, va criticar el proteccionisme agrícola europeu i nord-americà. De forma ventatgista en el cas europeu, caldria haver afegit, ja que està anunciat de fa uns dies el desmantellament de les PAC en pocs anys.

Saben el denominador comú (positiu) a tots dos casos? Lula, premiat a Roma per la seva aposta per l'economia familiar a Brasil, i decidit a combatre de la ma de Sarkozy el bloqueig d'Obama i Hu Jintao a Copenhague. Gràcies a ell 20 milions de persones han deixat de ser pobres el darrer lustre. De vegades hi ha esperança.

Blog nou

Aquí

S'accepten suggerències i crítiques!

Les Amèriques, Somàlia i ETA

Obama construeix

Les dues Amèriques, la més propera als Estats Units i la més esquerrista, amb Bolívia i Veneçuela al capdavant, han començat a reconciliar-se a Trinitat i Tobago gràcies als gestos d’Obama. El president nord-americà ha emparat a la Cimera de les nacions americanes unes noves relacions entre iguals al continent, unes relacions que no seran ja entre “socis petits i socis grans”. La cimera, com és habitual en aquests encontres rics en paraules, gestos i fotografies, no va deixar compromisos concrets, però sí una nova imatge dels EUA d’Obama. El nou president vol iniciar una era on pesi més el poder “tou” que la capacitat militar. Aquesta és una gran notícia aquí i a l’Amèrica del Sud, però caldrà veure com la digereix el seu poble, tradicionalment més partidari de l’exhibició de poder que dels somriures i la conciliació.

Les promeses electorals d’Obama, condicionades pel necessari distanciament de l’era Bush, passaven per l’establiment d’un diàleg constructiu amb tots els estats més enllà de les divergències ideològiques. La coherència mostrada per Obama en aquesta cimera s’ha de celebrar com una nova pista del que ha de ser aquest nou lideratge mundial.

Chacón contra la punta de l’iceberg

La ministra de Defensa, Carme Chacón, s’ha desplaçat a la banya d’Àfrica per visitar per sorpresa les tropes espanyoles que hi treballen. Aquest desplaçament, dues setmanes després de la patinada a Kosovo, servirà per reivindicar el paper de les forces espanyoles a un dels punts calents del planeta, Somàlia. Espanya contribueix a la missió Atalanta amb 400 militars, una fragata, un petroler i un avió de patrulla.

La gran divulgació mediàtica de les accions contra els pirates, però, no pot desviar l’atenció que mereix la realitat d’un país, Somàlia, on la llei ha deixat de tenir valor i el caos és la norma. Si hi ha pirates és perquè ningú a casa seva ha aconseguit lluitar-hi, i si existeix aquesta impotència davant una violència que acaba amb civils cada dia és perquè en el seu dia els Estats Units van ser derrotats pels senyors de la guerra locals i l’anarquia resultant encara dura avui. Evidentment, no té el mateix interès geoestratègic ni econòmic Somàlia que Irán, per dir algun país. Apuntar contra els pirates és lluitar contra la punta d’iceberg d’un conflicte sagnant condemnat per la manca d’importància estratègica.

El final d’ETA està més a prop

La detenció de la cúpula militar d’ETA, la tercera en cinc mesos, arracona encara més la banda terrorista. Aquesta nova decapitació ve just després de l’amenaça feta als futurs col·laboradors del govern de Patxi López i el comiat dels nacionalistes del govern. Els èxits policials davant ETA mostren que la via de la intimidació i la violència cada cop té menys futur. Més enllà dels seus arguments contra els resultats al Parlament que han sorgit de la llei de partits, l’existència d’un partit independentista pacífic demostra que hi ha alternatives sobre les quals seguir construint la democràcia a Euskadi.

Cal celebrar també que el ministre d’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, doni per finiquitat el torn de paraula dels terroristes i reivindiqui la passada a l’acció. Després del fracàs de les negociacions fa un any i les recents amenaces al que serà el nou govern a Euskadi, existeixen pocs dubtes des de fora. Una altra cosa és a dins de la banda. ETA està entre l’espasa i la paret: el seu dilema no pot ser ja si violència o no, sinó quan deixar les armes de costat.

Pregunta

"¿Aprueba usted la enmienda de los artículos 160, 162, 174, 192 y 230 de la Constitución tramitada por la Asamblea Nacional que amplía los derechos políticos del pueblo con el fin de permitir que cualquier ciudadano o ciudadana, en ejercicio de un cargo de elección popular, pueda ser sujeto de postulación como candidato para el mismo cargo por el tiempo establecido constitucionalmente dependiendo su posible elección exclusivamente del voto popular?"



Sempre he valorat positivament la majoria d'accions chavistes, començant per la gestió del petroli, que ja no engreixa els empresaris de fora sinó que beneficia els natius, passant pels esforços alfabetitzadors i acabant per allò del "Váyanse al carajo, yanquis de mierda". Avui, però, he descobert la pregunta que els fa als seus ciutadans en el referèndum constitucional, que és la de dalt, i m'ha decebut.

Accions com aquesta donen la raó als seus detractors: Chávez enganya el seu poble. Totes les preguntes de referèndums són rebuscades? Sí, però no és excusa. Sí Chávez creu que la seva proposta és bona per al seu poble, si confia en ell, si creu en la democràcia com a legitimació de la revolució, mai pot fer aquesta pregunta.

Fatal, fatal.

Adios, Comandante (i 2)

Un altre dels temes que està més de moda criticar a Cuba són els Drets Humans. Per parlar d'aquest tema em basaré en la informació donada per Amnistía Internacional. L'única denuncia de la ONG a l'illa caribenya és negar la llibertat d'expressió i de perseguir a dissidents. No ho nego. Els atemptats contra la illa s’han anat succeint des dels anys 60 finançats en molts casos pels Estats Units i per les mafies de Miami, com el de l’any 1997 on va morir un italià (en podeu trobar cronologies si busqueu a internet). Les notícies sobre mafiosos i terroristes detinguts abunden als mitjans americans, però curiosament aquestes noticies no són interessants aquí. Però fixem-nos una mica què passa aquí. Espanya va fer tancar el diari Egin, Egunkaria, ha il•legalitzat organitzacions juvenils o partits polítics. I posats a denunciar denunciem bé. Espanya està acusada per Amnistía Internacional de ser un Estat on existeixen tortures policials (cosa de la que no s'acusa a la "dictadura" cubana). En podeu veure un bon informe titulat "España. Sal en la herida" a la mateixa web d'Aministía, busqueu-lo i llegiu-lo. I suposo que no cal que citi la llarguíssima llista de denuncies que té Estats Units, des de la presó de Guantánamo, les detencions i assassinats a l'Afganistan i l'Iraq, les tortures d'Abu-Graib... i un llarg etcètera. Es critica també l'accés a Internet dels cubans com a prova de la falta de llibertat d’expressió. Falta d'informació de nou. L'embargament americà afecta també a la xarxa ja que impedeix la connexió de fibra òptica submarina i obliga a connectar-se mitjançant satèl·lits, amb l'elevat cost que això suposa i la ineficiència d’aquest sistema. Així doncs, Cuba es veu obligada a prioritzar l'ús d'Internet a centres educatius, universitats i centres culturals.

Veig que se m'està allargant el text, així que no escriuré sobre el sistema electoral cubà. Però existeix i el podeu veure a la web de la CIA. No deixa de ser graciós que diaris com El País donen la notícia de les eleccions cubanes i dos dies desprès titllen a Fidel Castro de dictador. Incongruent, fantàstic i graciós. La raó per la que Fidel ha estat al capdavant de l'illa durant tants anys és perquè no hi ha límit de mandats, simplement per això. En Pujol va estar com a President de Catalunya durant 23, però tampoc és això del que vull parlar en aquest text.

Què passarà ara amb Cuba? Doncs no ho sé. L'únic que sé és que un país canvia de Cap d'Estat i on es genera la polèmica és a la resta de països mentre que a la illa la vida continua tranquilament. Marxa Fidel i amb ell marxa un dels personatges històrics més grans del segle XX. Un polític dels de debò, dels que creuen en idees i no es deixen mangonejar per grups de pressió, grans empreses o interessos més enllà dels de la població com passa a les democràcies liberals on els partits no són més que un conglomerat d’interessos buits de contingut ideològic. Un home savi, gran filòsof m'atreviria a dir i un orador excel·lent. Tot i la tortura que pot suposar per a molts escoltar els seus discursos maratonians us animo a que busqueu per internet qualsevol dels seus discursos a l'Habana o a l'Assamblea General de les Nacions Unides o veure algun dels dos documentals que li dedica Oliver Stone (els quals recomano fermament) i llavors discutim si es tracta d'un monstre o no. Podria estar parlant d'ell durant molt temps, però em temo que no he acomplert la premisa de no fer-me pesat amb aquest text. La societat cubana va parlar a les urnes i el Parlament escollirà aquell representant que creguin més adient per al càrrec. El que tinc clar és que cap d'ells arribarà al grau d'estratègia d'en Fidel i per suposat ningú brillarà tant com ell ho ha fet, il•luminant el camí no només de Cuba, sinó de tota l'Amèrica Llatina. És per tot això i molt més que te'n pots anar en pau, Fidel, la història ja t'ha absolt. ¡Hasta siempre Comandante!

Adios, Comandante (1)

Davant l'adeu de Fidel Castro he demanat un cop de ma al meu amic Carlos perque doni una visió diferent a la que sovint es dóna d'aquest personatge. Li ha sortit un text llarg (d'aquí les dues parts) però molt interessant i de lectura altament recomanable. Heus-la aquí:

Avui, dijous 21 de febrer, fa dos dies que en Fidel Castro va anunciar la seva retirada de la primera línia política amb un comunicat al diari Granma. I tot just avui ha sigut quan de forma rutinària revisava l'email i n'he vist un del Pau amb títol "proposta". La veritat és que creia que es tractaria d'alguna proposta per al divendres nit o cap de setmana. M'equivocava. Es tractava d'un email on em proposava escriure la meva opinió sobre la decisió del "Comandante". Em va semblar una idea interessant i la proba és que aquí estic, davant de l'ordinador amb el Word. Sobre Cuba o sobre en Fidel en particular se'n podria escriure moltíssim, però tractaré de ser concís i no fer-me pesat.

Com ja he dit abans, fa dos dies que el món va saber que en Fidel Castro deixaria de ser el president de Cuba. El passat octubre es van celebrar les eleccions cubanes (del que tots els diaris se'n van fer ressò amb una petitíssima ressenya) on van votar el 96% dels cubans, per escollir els diputats que integrarien el Parlament. El mateix que el 24 d'aquest mes haurà d'escollir el cap d'Estat. Així que la seva renuncia ha arribat en un moment clau per al futur del país.

No hi ha dubte que el president Cubà ha despertat des dels seus inicis amors i odis per igual. Va començar a ser conegut quan amb tan sols 12 homes va crear una guerrilla per acabar amb Fulgencio Batista i aconseguir que Cuba deixés de ser el prostíbul nord-americà. El triomf de la Revolución va arribar l'any 59 i des de llavors els canvis no s'han aturat així que faré una petita menció del que ha suposat el govern de Castro per a l’illa caribenya.

En primer lloc hem de destacar una Salut Pública que li ha valgut (i encara li val) els elogis de tots els organismes mundials especialitzats així com de la ONU. Menció apart mereixen l'ajuda mèdica que Cuba ha brindat a països com Bolívia, Hondures o Veneçuela, a més de l'enviament de metges a països en conflicte o amb catàstrofes humanitàries. Aquest sistema de Sanitat Pública ha permès als cubans assolir una esperança de vida de 77 anys, tan sols un any menys que l'esperança de vida Nord-Americana, xifrada en 78 anys. La taxa de mortalitat infantil és de 6 nadons morts per cada 1000 nascuts vius, inferior a l'americana. La medicina cubana és mundialment reconeguda per la seva investigació de vacunes i en biotecnologia. L'investigació cubana es centra en totes aquelles malalties que no representen un benefici per a les grans farmacèutiques, més que res per la incapacitat dels afectats per pagar un preu proa alt que suposes un benefici suficient, com per exemple la febre groga. Un sistema educatiu com no ha conegut mai cap país d'Amèrica Llatina, totalment gratuït a tots els nivells, des de la primària, la secundaria, els estudis tècnics, el batxillerat i la universitat. I a més de qualitat! Tot això ha permès erradicar totalment l'analfabetisme (l'any 2007 l’alfabetització està per sobre del 99'8% mentre que l'americana és del 99%) a la illa, cosa que us animo a comprovar si succeeix igual a la resta del continent sud-americà o a molts dels països "lliures" del món. Les dades, abans que ningú em salti al coll, les he extret de la web de la CIA (sí, la CIA), gens sospitosa de combregar amb el govern cubà. Les podeu comprovar vosaltres mateixos a: www.cia.gov. He decidit fer servir aquestes dades per evitar que se m’acusi de fer servir dades manipulades pel govern cubà. Com podreu imaginar les dades de la CIA tampoc seràn les més imparcials, però us servirà per fer-vos a la idea de les explicacions que dono amb les pitjors dades que he pogut trobar, ja que les de la ONU són lleugerament més favorables. Però parlem ara d'economia.

És cert que Cuba no és la panacea de l'economia i que té certes mancances, especialment desprès de la caiguda de la URSS, que suposava el 85% del seu mercat exterior. Això sí, hi ha una cosa que no podem deixar de banda: l'embargament econòmic a la que es veu sotmesa la illa per part dels Estats Units, a més de les pressions americanes a altres països per impedir que es relacionin amb Cuba. Aquest embargament paralitza les activitats de la banca cubana, les assegurances, els productes químics, la construcció, les infraestructures i els transports entre d'altres que es veuen afectats per la falta de combustible. De la mateixa forma afecta a l'exportació, especialment de sucre però també del níquel, el tabac o el rom, prohibint la seva entrada a la primera borsa mundial de materies primes, és a dir, la borsa de Nova York. Resulta evident doncs, que l'evolució de l'economia cubana arrossega un pes que no arrossega cap altre país del món i tot i així es manté dins del grup de països amb un IDH considerat alt (la classificació és alt-mitjà-baix), només superat d'entre els països sud-americans per Argentina. La taxa d'atur a la illa és del 1'9%, la d'Espanya del 7% i l'americana del 4'6%. Ja posats aprofito l'escrit per dir-li al Pau que l'embargament és un tema prou interessant per fer-ne un altre escrit més concret. Només queda dir que si volem criticar a Cuba en termes d’economia o fer servir indicadors econòmics estàndars (com ara el PIB o el PNB) ho fem en igualtat de condicions, com amb la resta de països, i no amb un embargament de per mig.

Chávez sí, Chavez no

Chávez perd a les urnes i de forma ajustadíssima un referend que obria les portes a una constitució socialista i a la personificació del règim. Subratllem ajustadíssim i apuntem que mentre tota l'oposició estava movilitzada, 3 milions dels seus potencials votants es van quedar a casa.

Parlem d'una divisió bipolar d'un país, i això, com bé sabem aquí, mai és positiu. Podem sumar, per tant, la divisió política a una que ja existia abans: les dones veneçolanes operades i les no operades. Però avui no parlaré de pits.

El dia abans van fer a TV3 un repor prou interessant que donava veu a totes dues parts. En moltes ocasions el fanatisme dels entrevistats li restava seriositat a l'assumpte, però la foto que feien de Veneçuela i de l'acció chavista et deixava amb molts dubtes.

Queda clar que hi ha hagut propostes socials ambicioses de cara als més desafavorits, donant feina a dones sense formació o liquidant l'analfabetisme del país, que és tota una victòria, però in di oder jan sortien les queixes contra la manca de llibertats i, sorpresa, la por a les expropiacions, ja no dels rics, sinò també dels pobres que havien començat a tirar endavant. Un altre punt important era el control de preus i els racionaments. S'ha tingut un èxit notable en la redistribució dels beneficis que dóna el petroli però els aliments no arriben a tothom.

Per acabar, dues comparacions en l'espai i en el temps.

A Rússia, indret veritablement repressor de llibertats (si a Veneçuela es tanca 5 dies al Kasparov de torn Bush envia B-52 als suburbis de Caracas) es produeixen unes eleccions infinitament més fraudulentes que perpetuaran un règim d'assassins (l'espia enverinat, la Politovskaia, el candidat taronja a Ucraïna, Txetxènia...) en el poder.

Es parla de Chávez però abans hi havia antecessors que no donaven ni una passa per als pobres, neoliberals que liquiden tota despesa pública i deixen de banda els suburbis mentre compten els bitllets amb els que han estat subornats per petroleres extrangeres.

Crec sincerament que a l'Amèrica Llatina sí que val el "podria ser pitjor"... perque ho ha estat.