5 moments intensos de 2011

1) Campaments

Vam crear màgia. Gòsol quedarà sempre al meu record com l'emplaçament dels millors campaments que he viscut mai. Qui sap si tornarem a repetir un somni com aquell. Allà s'hi van ajuntar molts factors: em tocava assumir un lideratge inèdit per a mi, teniem un grup d'infants molt gratificant i m'acompanyava un equip d'animadors inoblidable per la seva dimensió humana. D'aquella constel·lació de factors en van sorgir dinàmiques i situacions màgiques de les que ara queden mitja dotzena de nous amics i un somriure quan em retrobo amb el record.

2) Extreme Man

El projecte va néixer el mateix 2011, així que tot el cicle de somni, il·lusió, preparació i realització va quedar tancat en un mateix any. No puc arribar a recordar quantes hores d'entrenament i de projecció vaig arribar a passar pensant en el moment de la competició, ni quant significat tenia per a mi competir on ho vaig fer. Per no recordar, ni recordo què vaig sentir quan vaig acabar, de tan mortificat com estava. Només mantinc presents les sensacions de moments concrets. La fortalesa quan vaig sortir de l'aigua i vaig mirar el crono. Em sentia invencible. La constància quan m'avançaven desenes de bicicletes tot i que jo pedalava al 100%. Aleshores em sentia sensat, sencer. L'agonia dels darrers quilòmetres de cursa, quan havia de mentir a les meves cames a cada passa que donava. Tot i el dolor, allà em vaig sentir, per fi, un esportista, una persona capaç d'esforçar-se i superar dificultats.

3) El playoff contra el Madrid

Fins aquell moment, l'època més intensa com a culé havia estat durant la temporada 2005/06, la que va culminar amb la Champions de Paris després de guanyar a San Siro i Stamford Bridge. Éren partits més èpics, segurament, que els que ens va regalar Guardiola l'any de les 6 copes, i sobretot s'acompanyaven de sensacions absolutament inèdites per als culers de la meva generació, que amb prou feines acumulavem alegries. Els quatre partits contra el Pudrit, viscuts en un in crescendo d'importància (la Lliga, una final, i el doble partit de Champions), van posar-se a l'alçada d'aquell record.

La històrica série va finalitzar amb un saldo favorable del que em quedo amb dos instants: a) l'inundació en eufòria i alcohol que va marcar l'anada de la Champions, "puto amo" i "por qué" inclosos; i b) la formidable final de Copa, possiblement el millor partit que he vist mai en directe quant a emocions i categoria futbolística, acompanyat de mon germà, l'Álvaro i son germà i el Dani. Mai no oblidaré l'èpic instant en que tots dos equips van formar-se en un cèrcol a banda i banda del camp mentre les dues aficions entraven en èxtasi. No sé si arribaré a veure tant nivell ni tanta emoció en un camp de futbol.

4) La fi de les col·laboracions al diari

No va ser fàcil. Tampoc no va ser tan dramàtic com altres situacions que hi ha a Espanya o Catalunya, ja que vaig poder trampejar amb altres històries i, sobretot, sempre he estat molt ben acompanyat com per no desplomar-me. Però va ser una experiència frustrant. Les col·laboracions a El Mundo m'encantaven. Escribia pràcticament sobre el que volia i de la manera que volia en unes matèries, educació, sanitat i assumptes socials, enormement atacades per les retallades. M'hi vaig deixar esforços, preocupacions, temps i fins i tot diners en forma de factures de telèfon, però em va compensar com poques coses a la vida. Vaig aprendre molt -tot i que no prou- sobre l'ofici i encara més -tot i que em falta encara més- sobre com funciona el món, però entenc com està el sector, entenc que era la peça més dèbil dins el diari i entenc l'empresa. Només sé que tard o d'hora tornaré.

5) Trailwalker

De nou, l'esport. 100 km, que en realitat van ser més, i més de 4.000 metres de desnivell. Quatre persones que ens vam quedar en tres per lesió. Guardo el record de les converses pornogràfiques, dels descensos a corre-cuita esquivant rocs, de la pluja durant la nit de dissabte i de la llàstima que feia el pavelló de Sant Llorenç Savall. Tinc present el desol que ens va envair quan vam descobrir que ens haviem perdut, tan bon punt sortia el sol, després d'haver caminat hores i hores en soledat. Rememoro sovint el punt on vam seure, farts de caminar, vora el km 80. Allà vam acordar que aquell era exactament el nostre límit i vam decidir que no tenia cap sentit continuar... just abans d'aixecar-nos, recollir els pals que haviem llençat de mala manera i posar-nos en camí de nou, superant barreres a cada passa. Recordo també les punxades al genoll, com es van convertir en punyalades quan travessavem aquell corriol envoltat de falgueres i com vaig vorejar les llàgrimes en aquell puja-i-baixa de terra amb Montserrat al fons. Va ser una experiència molt molt molt xula de viure i de preparar, des de la panyalada fins el camí nocturn sense lots. Ningú no hauria de morir sense provar-ho.

Dit això, i per compensar els qui no gosen, nosaltres enguany ho tornem a provar!

Altres

Potser falten alguns highlights, com haver començat a jugar a rugbi, haver estat professor de primària durant un grapat de setmanes o haver començat una nova feina. I no oblido però tampoc he inclòs, no perquè no siguin intensos, que ho són més que els anomenats, sinó perquè són un continu en el temps i ja no són novetat a la meva vida, altres situacions com la companyia del grup de joves, la meva tasca com a animador, l'estima dels pares i l'abue o la companyia de la Roser.

Princesas Disney 2

Via El Jueves.

Tela marinera amb l'imaginari col·lectiu de les pelis Disney. Em crida especialment l'atenció el paper de Bella, inimaginable en el cos d'un home amb una focabum fent de Bestia. Afortunadament, i per tenir una versió més realista de la vida, tenim El Chepudo de Notre Damme, on la gipsy pibón marxa amb el rubiales mazat. Recordo clarament que quan vaig veure aquesta pel·lícula vaig plorar. Ni bambis ni òsties, mai havia plorat amb una peli fins aleshores i era perquè el pobre chepudo veia com la gipsy pibón li donava les gràcies i tal per ser tan mono però marxava amb el príncep (o el que fós aquell bon home).

I parlant de bambis, un altre assumpte sospitós en les pelis Disney és la recurrent absència o desaparició de les figures paternes/maternes dels protagonistes. Blancaneus i la seva MILF malvada, Ventafocs i les germanastres womba o Mufasa, per exemple. També hi ha els pares singles de la Bella, la Sirenita, Nemo o la noia frescales que surt a Aladín o els directament orfes Tarzán, Mowgli o Arturo (de Merlín), per no parlar del país sencer de Mai Més, on viu Peter Pan. Hi ha una teoria que diu que aquest desempar sistemàtic dels protagonistes provoca en nens i pares una llàstima pels personatges que els condueix a tenir-hi un lligam major i, així, comprar més productes de màrketing dels films.

Segurament em deixo alguna cosa perquè jo tampoc li trobo la lògica a l'argument, però queda bé desmuntar mites de la infància.

Arriben amb el Nadal: els anuncis de colònia

Qualsevol pot fer anuncis de perfums.

Si són per a l'home, aquest ha de tenir barba de tres dies i cara d'estrenyit, estar mazat i tot plegat filmat en blanc i negre.

Per a dona, la tia estirada, s'aixeca i travessa un bosc de cortines o algo així. Música suau i una veu extrangera al final.

Reivindico les olors autèntiques dels nens. Peus de mantega, mocs secs, bocata de fa tres dies oblidat a la motxilla, flatulències incontenibles, dits de mandarina, bola del bistec a la butxaca de la bata i entrecuix pixat.

Los niños de la calle

Sueltan palabrotas como un camionero, se empujan mientras juegan, se pelean entre ellos casi más que con los demás, juegan al fútbol como si fuera lo que más importa y perder un balón en el medio del patio es la mejor excusa para soltar una buena patada al primero que pasa por allí. La mayoría no siente ningún respeto por la autoridad, desafían a los mayores si tropiezan con ellos persiguiendo la pelota y giran la cara ante las palabras de cualquier profesor. Otros, los menos, son débiles ante el poderoso y abusan de los menores con agresividad.

Pudieran ser chicos de cualquier barrio de mala muerte, preadolescentes privados de buena educación, tal vez iletrados o malnutridos, refugiados en la pandilla ante los peligros de la calle y la pobreza de la casa, pero no. Son niños bien, con marcas reconocibles en sus camisetas y zapatillas, gomina en el pelo y media docena de videoconsolas en su habitación. Campan en el patio de una escuela de cierto prestigio, llevan el castigo en la mochila y alimentan a las farmacéuticas gracias a sus trastornos por hiperactividad y sus déficit de atención.

Son víctimas a pesar de su naturaleza ofensiva. Víctimas de sus padres, incapaces de encontrar un punto medio entre la ausencia y la sobreprotección, modelos de conductas agresivas, pasotas o excesivamente permisivas. Víctimas de estar educados por los videojuegos y la televisión descontrolados, que incluyen pornografia y ultraviolencia. Víctimas de la falta total de referentes, del desprecio y el rechazo por lo desconocido, del individualismo donde manda más el capricho que los deberes, que "el otro". Víctimas de los profesores cansados, que les castigan sin explicación, condenándoles a un ciclo de perpetuo sentimiento de inferioridad, de baja autoestima. Víctimas de haberse encontrado unos con otros en un mismo curso, lo que les priva de una atención exhaustiva y les ofrece modelos igualmente negativos.

Son el grupo maldito de un curso maldito. Malhablados, conflictivos y malos estudiantes. Los niños de la calle.

Dia del Nen amb barba

Fa molts anys les Nacions Unides van recomanar que cada país instituís un dia a l'any dedicat als infants. La data quedaria a discreció de cada Estat i a Espanya tenim el 15 d'abril assenyalat per celebrar-lo. No he trobat el per què d'aquesta data i, de fet, a la viquipèdia quasi no s'indiquen les motivacions d'altres països per celebrar-lo quan el celebren. Un dels que sí ho tenen ben fonamentat és Paraguai, que ho celebra el 16 d'agost. Aquest estiu vaig viure aquesta diada allà i vaig escriure una de les històries més tràgiques que mai he escoltat.

El dia del niño con barba

Hoy es un día triplemente festivo y, por supuesto, el colegio corta todas las clases de la jornada para celebrarlo por todo lo alto. Es la fiesta de la bandera, la de la capital, Asunción, y la del Niño, y por cada motivo los distintos cursos han realizado sus propuestas artísticas: cantos, poemas, bailes o representaciones teatrales se han sucedido con más o menos entusiasmo entre los aplausos de los asistentes. Para el final se ha dejado una simulación de lo que fue la batalla de Acosta Ñu, que ha sido lo más interesante.

En 1865, Paraguay se enfrentó en la Guerra de la Triple Alianza a una entente entre Brasil, Uruguay y Argentina patrocinada por el Imperio Británico. El conflicto masacró a la población guaraní (de millón y medio de habitantes se pasó a menos de 230.000) y muy especialmente a sus hombres: sólo quedaron 28.000 en todo el país. Perdió buena parte de territorio y los hombres pasaron a ser considerados seres meramente fecundadores antes que maridos o padres, y de todo ello aún queda algo en las mentes paraguayas hoy, pero un hito marcó especialmente a la población hasta nuestros días.

Justo hace 240 años, un 16 de agosto, el ejército brasileño tenía cercada la ciudad de Acosta Ñu, de donde habían huído ya los militares. Un comandante estúpido de los paraguayos decidió ir a la guerra igualmente con los hombres que aún quedaban en el pueblo. Así, 4.500 ancianos y niños se enfrentaron con palos y hondas a 20.000 soldados brasileños profesionales. Cuentan los historiadores que las madres miraban escondidas desde la selva cómo sus hijos de ocho o diez años iban a luchar con barbas pintadas para parecer adultos y que así los brasileños pudieran presentarles batalla. Cuando al atardecer las madres salieron a rescatar los cadáveres de sus hijos y los demás supervivientes, el oficial enemigo mandó incendiar todo el bosque para matar a los resistentes y a las mujeres. No contento con la masacre, el comandante brasileño D'Eu mandó cercar el hospital del pueblo, prenderle fuego y empujar de vuelta a su interior a los enfermos que intentaban huir de las llamas.

Los alumnos que representan el infanticidio en el colegio caen al suelo a causa de los tiros de broma de "los malos" pero son más mayores que muchos de los que batallaron en Acosta Ñu. A muchos no les haría falta pintarles bigote. Dicen que la batalla de Acosta Ñu fue algo heroico. No, fueron crímenes de guerra. Tragedias.

De esa masacre juvenil e infantil nació el Día del Niño. Pero los que hoy hicieron la obra de teatro apenas se aguantaban la risa cuando se disparaban o cuando prendían fuego a los cadáveres. Mejor celebrar la fiesta del niño a su manera. Jugando y riendo.

Desigs

Divendres els Grumets van trobar les 5 boles màgiques i haviem de consensuar un desig entre tots per demanar-lo. Tot i la inevitable quota de bons sentiments (pau al món, salut, que ningú passi gana, que tothom sigui feliç, tenir molts amics, la majoria de vots va anar cap a la riquesa i la fama.

Highlights de la tarda:

• "Vull que tots els Grumets tinguin un gelat per menjar".
• "Vull que caigui diner del cel".
• "Vull un gos".
• "Vull un gat".
• "Vull que els reis em portin una rossa despullada amb els pits ben grans". 9 anys té la criatura.
• "Vull ser famosa per casar-me amb la Hanna Montana". Repeteixo: famosa.

Ara els monitors no sabem si comunicar aquests desigs als pares.

Arriscar la vida per anar a l'escola

El dia 20 de novembre va ser el dels Drets dels Infants. Entre moltes d'altres coses, els nens tenen dret a somriure passi el que passi. A Colòmbia somriuen tot i això:

Cinquè de distracció

Actualització 15/05 a les 13:26, via Canal Solidari: existeix una plana web que ensenya els mestres a emprar la tecnologia en l'ensenyament.


Més promeses al congrés dels diputats: un ordinador per a cada alumne de cinquè de primària. No n'hi ha prou que cada cop hi hagi més casos de dèficit d'atenció, els canalitzem la distracció amb una pantalla. Essent realistes, quants professors preparats per donar classe a infants amb ordinador propi hi haurà d'aquí dos, cinc, set anys?

Poc factible. Abans d'ahir mateix teniem una roda de premsa ficcionada amb l'autora de El islam sin velo (enllaç a la dreta al blog de Nazarin Amiriam). El parlament era interessantíssim, la dona s'anava carregant mites i prejudicis sobre l'islam, ens va parlar del que amaga la situació al Pakistan, ens donava a conèixer la seva varietat i oferia una crítica feminista, la seva, a molts punt polémics d'un món heterogeni i desconegut. Indispensable. O això creia.

Al meu costat, una noia-totxo s'entretenia jugant a un trivial online que li havia de servir per aconseguir un joc de mòbil. Que hagués de preguntar a la companya cada quan es celebren les Olimpíades i situés la població mundial prop dels 4 milions d'habitants retrata les limitacions intel·lectuals del personatge. Al seu costat, un de cada dos ordinadors tenien el facebook en pantalla, xats actius inclosos. Els importava un rave entendre part del món. Futurs periodistes...

Compte amb donar ordinadors a qui no els sap fer servir.

Excursió a Centelles

- Pau, tu per què ets animador?

Moltes vegades m'han fet aquesta pregunta, moltes més no me l'han fet però la cara que han posat ha significat el mateix que la pregunta.

Per fer-te entendre avui va molt bé donar testimoni d'alguna experiència. L'última excursió que he fet amb els nens, per exemple.

Aquest cap de setmana he jugat a infinitat de jocs i he corregut fins que no m'ha calgut dur polar. M'he tirat per terra, m'he embrutat i he rigut més que en tota la setmana junta. M'he relaxat, he fet pessigolles i he après a fer massatges. He ballat i he cantat. He ajudat a uns pallassos d'un circ que buscaven no sé què i uns follets m'han pintat la cara mentre dormia. Per la nit he gaudit d'un cel estelat preciós i pel matí he descobert una petita cascada amagada enmig del bosc. He explicat contes fins que m'he quedat dormit i he jugat amb l'aigua d'una font M'he amagat darrere els arbres i he fet una cabana amb branques. I al final de tot, com a comiat de la casa, he jugar a capturar la bandera enmig de l'habitació amb les lliteres fent de trinxeres i els coixins com a arma.

Ha estat un gran cap de setmana, i el millor és que no m'ha costat ni un cèntim d'euro.

Salsitxó a la guardiola

Davant de casa meva una mossa d'esquadra revisa un parquímetre. Resulta que algú ha posat ferralla allà on s'introdueixen les monedes i ha deixat inutilitzat l'aparell. Deixant de banda el fet que recolzo tot tipus d'acció ciutadana destinada a crear el caos urbà, l'escena m'ha recordat a la meva infància. Aleshores hi havia a l'escola una guardiola DOMUND per al Paraguai. La guardiola era una màquina alta i plana enganxada a la paret de davant el despatx del cap d'estudis. Tenia per objectiu recollir diners per al Paraguai i regalava una musiqueta cutre a tot aquell qui hi ficava diners.

L'invent, original, va quedar destrossat en pocs dies perquè el foradet de diners va quedat saturat de tazos, taps de bolígraf, trossos de salsitxó i merda en general. Confiant en l'innocència dels infants dedueixo avui que el molts intentaven era escoltar la musiqueta sense pagar i suplien les pessetes (gastades intel·ligentment en Cheetos i/o bananes ensucrades) amb altres objectes menys valuosos.

Tinc, però, una segona hipòtesi per al fenòmen. Podria ser que els petits pensessin que, igual com la guardiola feia arribar diners als pobrets nens del Paraguai, els podia fer arribar menjar o tazos. De fet, jo mateix havia intentat fer arribar als més desatesos joguines, menjar i altres productes per mitjans increïbles. Un d'ells, la cadena de vàter. Les Tortugues Ninja m'havien fet veure que era possible viure a les clavegueres i, tot i que era impossible que allà abaix hi haguessin tortugues mutants, era un bon lloc per aixoplugar tota aquella gent que no podia pagar una casa. Convençut que rebrien el que els enviés, havia arribat a tirar al vàter embotit, cereals, patates fregides, galetes, pasta de dents, clics de Playmobil (i escopetes, i barrets) i una goma d'esborrar.

Poc després descobriria que el que feia era, a més de destructiu per a les canonades, absurd, ja que l'aigua feia malbé el que enviava.

Educació (i 2)

Segueixo i acabo amb els nanos de secundària.

Per començar, el més important és poder fer classe. Si tens bàndals maleducats a l'aula, o directament animals, tot el que es pugui proposar es quedarà en paper mullat perquè els professors no podran implementar-ho, així que el prioritari és donar les condicions per a que el professor pugui impartir amb relativa facilitat. Calen classes més petites, doncs més professors.

Que tot i així hi ha individus subversius que et boicotegen la lliçó? Segregació. Una classe NOMÉS per als qui no els interessa la lliçó ordinària. Un lloc on no els aburreixin amb números, sintaxis i demés: no tothom ha de tenir carrera, no és cap desgràcia. Que els ensenyin coses que els puguin ser útils: coneixements tècnics, treball social, feina al camp, etc. Aquesta segregació ha de venir d'una observació prèvia de professors i equips pedagògics, "que siguin tots els que estan i estiguin tots els que són", i sempre amb la porta oberta a tornar a la classe normal.

Un cop es pot fer classe sense més merder de l'estrictament necessari dedicim quines competències han de tenir els nostres adolescents. Tot i que estic obert a propostes, jo ho tinc clar:

- Han de saber redactar amb correcció. A la universitat encara hi ha qui no articula paràgrafs coherents o qui no sap estructurar el que explica. Això és vital i s'ha de treballar. Que es valori a totes les matèries previ treball a una assignatura més específica, com català i castellà, ja que ha de ser bàsic.

- Anglès. A primària vam incidir en la comprensió, introduïnt fins i tot dibuixos animats no doblats. Ara ens interessa l'expressió. Cal, per tant, ensenyar l'anglès amb finalitats comunicatives. I podem reforçar-lo encara més amb una matèria normal donada en aquesta llengua (història, ciència, tecnologia, informàtica, què se jo).

- A més de seguir reforçant les matemàtiques i les ciències, crec que a partir dels 16 poden començar a tenir fonaments d'economia, dret i política. És la manera més ràpida de construir una democràcia de nivell. Una societat informada, nois i noies de 18 anys que puguin llegir un diari des de la comprensió, que cap polític els pugui enganyar, que puguin entendre, en resum, com funciona el món.

- En aquest sentit, cal potenciar també l'expressió oral. Ha de deixar de ser un do o una habilitat d'alguns, tothom hauria de saber articular discursos per expressar el que creu o el que vol dir de manera correcta. Més exposicions, al principi del camí sobre temes més interessants per l'alumnat, o més propers, i amb el pas del temps sobre qualsevol matèria. A 3r i 4t d'ESO, també el Batxillerat, podrien introduir-se fòrums de debat com a matèries obligatòries. No cal que tinguin molt pes en hores, potser una o dues al mes, però seria útil.

- Una altra cosa que crec que és bàsica en edats més avançades és el pensament crític. Tenim un món que, en molts sentits, és una puta merda. Hi ha gent que fa coses horribles, ho han de saber i ho han de condemnar. Vivim en una societat superficial i consumista, tenim mitjans de comunicació que treballen abominablement i la injusticia social és la norma, no només al tercer món, també a casa nostra. Crec que des de l'escola poden plantar-se llavors en aquesta direcció, ja que és des d'allà que començarem a canviar el món. I es pot fer sense manipular, compte.

- Per acabar, crec que hem d'educar bones persones. Cal educar en la tolerància, i més, en la societat on vivim, tan plural. Gènere, raça, religió, cultura i demés haurien de deixar-se de banda quan parlem de persones, i els nens han de ser educats en el respecte a la diferència. crec que es tan prioritari com que aprenguin a escriure be.

Després hi ha un punt on no tinc tan clar què s'ha de fer: la llibertat o no d'elecció d'allò que volen estudiar. Jo, per exemple, sempre vaig tenir clar que les lletres eren el que més m'anava, no m'interessaven en absolut les classes de biologia o química de 3r i 4t i em preguntava per què coi les havia d'estudiar si, com he confirmat, ni em servirien de res ni les recordaria quan creixés. Hi ha, però, qui argumenta que a segons quines edats no tothom pot escollir, o no ho te tan clar; que és millor tocar totes les matèries per donar una base el més ampla possible.

I el darrer tema serien les excursions. No se a altres llocs, però fins on jo se podríem treure més suc. Anar a plantes de reciclatge, per exemple, per saber com funcionen, o a la fàbrica de Donuts, que diuen que et treu les ganes de menjar putricaos de per vida. Una ruta pel Raval pe ser conscient del que t'envolta, a centres de desintoxicació per saber com pots acabar si toques el que no has de tocar, a residències d'ancians o fins i tot al camp a que t'ensenyin d'on ve allò que menges.

Acabo amb aquest video, sense paraules...

Educació (1)

Estar en permanent contacte amb infants, ja sigui a l'Associació o a l'escola, i tenir molts amics en la mateixa situació, en molts casos estudiants de magisteri o similar, em fa estar molt proper a la realitat escolar. La percepció dominant és que es tracta d'una realitat si més no extranya, diferent a la que vam viure quan erem nosaltres qui estavem a les aules. Diferent per no dir pitjor. Diu la meva mare que els nens reprodueixen el que és la societat, i si aquesta està malalta, ells estaran igualment tocats.

Les dades sobre qualitat educativa a nivell macro ens mostren una tendència a la baixa, amb preocupants nivells de comprensió lectora, deficiències en el domini de l'anglès, dificultats amb les ciències i les matemàtiques i un nivell cultural que voreja la vergonya aliena.

Altres vegades es posa l'accent en la manca de consideració que es dóna ara als mestres, traduible en faltes de respecte, quan no agresions físiques i verbals de pares i fins i tot alumnes als professors. Amb la pèrdua d'autoritat els professors ja no tenen armes per combatre la mala conducta dels nens.

I en aquesta línea, tantes circumstàncies noves que causen tantes situacions complicades, ja no només a les aules, també en el futur d'aquests futurs adults. Si el nou govern hauria de tenir una prioritat política aquesta hauria de ser l'educació. L'educació no dóna audiència als noticiaris, no provoca polèmiques al congrés i no alarma com ho fa l'economia o, ja no diguem, el terrorisme, però afecta a molts avui i ens afecta a tots demà, així que calen mesures. Jo vull proposar les meves.

Per començar, més hores. Si els pares no poden dedicar als fills prou temps de qualitat quan estan a casa, bé perquè directament no hi són, bé perquè estan cansats o tenen altres coses a fer, a classe o a l'escola estaran millor que a casa. Això requereix personal, i el personal requereix diners. Aquest temps adicional no ha de ser acadèmic si no és necessari. L'esport és una gran eina educativa, per exemple.

A primària, des dels 6 als 12 anys, hi ha moltes coses a millorar:

• Els nens no llegeixen o no entenen el que llegeixen. Cal engrescar-los perquè ho facin: una societat que no llegeix és una societat pasiva, inmòbil.


• L'anglès és una urgència a Espanya. La primària i fins i tot l'educació preescolar han de ser l'inici d'un ensenyament potent de la llengua internacional. Una hora més a la setmana per sumar-ne 4 podria ser una solució, però també es pot fer com a Portugal o a Finlàndia: emetre alguns dibuixos animats sense doblar, que s'espabilin els nens per entendre'l. la societat trilingüe no és possible sense esforç.


• El mateix passa amb les matemàtiques. Potser l'especialització dels professors estimularia un aprenentatge de més qualitat. O potser més temps: 4 hores i 5 per als que necessiten un reforç. No tanta teoria, sí exercicis a classe.


• L'altre repte acadèmic és la informàtica. Les classes d'informàtica han de servir per conèixer les aplicacions que els seran més útils. No pot ser que em trobi companys d'universitat que no saben paginar un treball o justificar un text. Després, i per evitar el monumental dispendi que suposen els llibres, estaria be crear programes específics per algunes assignatures, o utilitzar internet. Això és utilitzar didàcticament els recursos multimèdia.

Però fora de les matèries instrumentals l'escola també pot fer-se càrrec d'altres assumptes. L'educació de l'infant ha de concebre's integralment, i si els nous alumnes no han rebut de casa certs valors, l'escola pot tractar-los. El nen més petit ha de saber que no pot robar, que pegar i insultar està malament, que no ha de fer trampes quan juga i que mentir està malament. Quan creixi haurà d'aprendre a compartir, a solucionar els seus problemes des del diàleg i a tenir consciència de l'altre. També des que és petit cal ensenyar al nen a saber que ha de respectar la natura, que tirar papers a terra te unes conseqüències i que reciclar no és un esforç per a estúpids. Els capitans Planeta o Enciam no són cap tonteria.

La tasca a fer, a més, no s'esgota a l'aula. Al menjador es mengen fregits dos i fins a tres cops per setmana. S'acompanyen d'amanida, però aquesta consisteix en a) una làmina fina de tomàquet o b) una o dues fulles d'enciam, sense exagerar. Quan toca verdura a la meitat de safates només hi ha patata bullida i en pocs casos veig verd. Comptabilitzen com a vegetal les verduretes de l'arròs o l'estofat que els nanos aparten i el peix només apareix cada 15 dies, en la mateixa proporció que postres de plastic tipus donut o concha Codan, absolutament nocius. Això pel que fa als hàbits nutritius, els modals ja són una altra cosa. Hi ha nens que comencen a dinar pel segon plat o fins i tot pel postre, altres que intenten deixar-se trossos sencers de peix o mig plat de cigrons i molts (però molts) incapaços d'agafar correctament una cullera o tallar un tros de carn amb forquilla i ganivet.

Per acabar cal parlar de la tasca dels pares. Aquests han d'estar veritablement conscienciats de tot allò que afecta als seus fills. Hauria de ser impensable que nens de 10 anys veiessin pel·lícules per a majors o juguessin a videojocs no aptes amb el consentiment dels pares. Com tampoc es pot permetre que enlloc de cromos de futbol i sèries de dibuixos ara coleccionin targetes del Pressing Catch on surten dones en postures i amb roba pròpia de portades del Playboy. No toca, és així. Els pares han de ser conscients. I no valdrien excuses com el "tinc feina" per faltar a les reunions de pares: que es donin llicències laborals. Si prioritzem l'educació, siguem coherents.

Secundària ho deixo per un altre dia per no fer-me llarg.

Rainal i Rainala

En Rainal era un home sense cames, sense braços i sense coll. No podia jugar.

Un dia va conèixer la Rainala. La Rainala era una princesa. La Rainala no tenia ni cames, ni braços ni coll. El Rainal li va dir si volia jugar i si es volia casar amb ella. La Rainala va contestar que és clar que sí. En Rainal i la Rainala es van casar.

A. S. 8 anys

Primera part del conte del mateix nom.

Llibreta de dibuixos.

Migdies

Avui és el dia de la Pau. Ho sé perquè a l’escola he vist que tots els nens duien samarreta blanca. Ahir duien pentinats estrafalaris i abans d’ahir barrets o gorres. La indumentària dels dos primers dies era per fer un petit homenatge al Carnestoltes, així que dur samarreta blanca pot produir confusions. Però ja està bé que la pau sigui celebrada.
Parlava de l’escola, i és perquè hi treballo els migdies vigilant el menjador i el pati. I parlava també del dia de la pau. Avui, més que mai, quedaven prohibides les baralles, i a cada reducte de lluitadors d’Smackdown els he hagut de recordar que en el dia de la pau queda fatal fer La Trituradora o imitar el Rey Misterio. Bé, també he aprofitat per resoldre cada discussió amb grans abraçades entre els litigants. Només hi ha hagut problemes quan s’havien d’abraçar nen i nena.
Vigilar els nens pot ser molt enriquidor, però també esgotador, en alguns casos estressant i fins i tot frustrant. Podem relacionar cadascun dels efectes amb perfils de nanos i, sobretot, amb grups d’edat, però això és un altre assumpte.
La jornada laboral comença dins del menjador. Tu seus aquí, tu allà. No, no pots deixar-te l’enciam. Val, menja la meitat del xoriço. No facis marranades amb la mandarina. Demana permís abans d’aixecar-te. Seu bé. Agafa bé la cullera. Menja el pollastre amb els coberts. Dóna’t pressa.
Et pregunten coses al principi, intenten que els perdonis menjar amb cares de pena, que els col·loquis amb els seus amics i que no vegis que han repartit trossets de peix per tota la safata perquè sembli que no es deixen res. Cap dificultat.
Bé, l’altre dia un de tercer de primària va doblegar la forquilla, li vaig dir que fes una redacció firmada pels pares que finalment en van se tres perquè “no va tenir temps” en el plaç marcat. El seu germà després confessaria que els pares creien que castigar el nen per això era una “xorrada”. Els pares no s’aturen aquí. Hi ha un altre cas d’una mare que envia una nota demanant que el seu nen no mengi el xoriço de les llenties i els cigrons perquè “ho passa malament”. I completa el podi el pare que suggereix als monitors que “deixem fer el que vulgui” al seu fill. Detalls.
Poc abans de les 2 baixa ESO. Això augmenta exponencialment el número de reivindicacions territorials, això és, “vull seure amb els meus amics”, desafiaments oberts, “oblits accidentals” de la fruita del postres i cert grau de sofisticació en les tècniques subversives, com per exemple, aixecar-se per omplir la gerra d’aigua individus de dues o més taules simultàniament.
Poc després pujo al pati, i aquí ja hi ha més llibertat. Del que es tracta és que no es barallin, no pugin a les galeries, no xutin les pilotes de bàsquet, etc. El més habitual, però, és trobar-se amb casos que no estan en cap norma. “Aquells nens m’estan tocant els pits!” pot sonar normal en una mossa crescudeta dels cursos de secundària, però va sortir de boca d’un nen de 8 anys. Després hi ha els abusos en la seva forma més típica: nen-gran-envia-a-Pekin-pilota-de-nen-petit. És la llei del pati i restarà tota la vida, però jo castigo els cabrons que ho fan. Un altre cas que ens porta molt de temps és el de les noies que resten permanentment a l’Wc. Noies de 3r d’ESO que es dediquen a maquillar-se i pentinar-se monopolitzant el mirall o tancar-se set de cop en algun dels lavabos. Tela, creguin-me.
Finalment, a les 3 em quedo sol vigilant el pati. Arriba l’Eric’s time i l’Alexandra’s show. Els dos nanos, de 8 o 9 anys, sense que falli un sol dia, i això és el més rigurós que s’ha escrit mai en aquest blog, es fan notar perquè o a) peguen o b) els peguen. Alguns casos poden arribar a ser surrealistes, llegeixi’s que arrosseguin un d’ells per sobre una merda de colom/gavina, els mullin tota la samarreta d’aigua, els baixin els pantalons o siguin acusats de “dir guarrades a la meva novia”.
A la mateixa hora arriben els que han dinat a casa, generalment més grans. Això significa iPods i mòbils, que ara m’encarrego de requisar si localitzo, i major grau de cenutrieria. Exemple. Cistella de bàsquet, usada amb civisme tot el temps de pati amb partidets, es transforma, passant a ser una diana on els mateixos jugadors cívics més 5 hormones amb potes fan el ritus de l’aparellament (fallit, òbviament) llençant la pilota contra el taulell des del mig del camp. Es tracta de llençar fort, perquè rarament algú encistella i en molts casos llencen amb una sola mà, podent acabar la pilota a metres de l’objectiu.
A les 3’30 sona un timbre i foto el camp.
Per cert, dilluns vaig posar-me un barret de mexicà gegant i dimarts un perrucot afro de color blau.

Pd: “Sispli, és suparurgent, ca taniu un chíclet da menta? Es ca sa ma cadat el gust fastigós de la truita i mal vull treura!”