Princesas Disney 2

Via El Jueves.

Tela marinera amb l'imaginari col·lectiu de les pelis Disney. Em crida especialment l'atenció el paper de Bella, inimaginable en el cos d'un home amb una focabum fent de Bestia. Afortunadament, i per tenir una versió més realista de la vida, tenim El Chepudo de Notre Damme, on la gipsy pibón marxa amb el rubiales mazat. Recordo clarament que quan vaig veure aquesta pel·lícula vaig plorar. Ni bambis ni òsties, mai havia plorat amb una peli fins aleshores i era perquè el pobre chepudo veia com la gipsy pibón li donava les gràcies i tal per ser tan mono però marxava amb el príncep (o el que fós aquell bon home).

I parlant de bambis, un altre assumpte sospitós en les pelis Disney és la recurrent absència o desaparició de les figures paternes/maternes dels protagonistes. Blancaneus i la seva MILF malvada, Ventafocs i les germanastres womba o Mufasa, per exemple. També hi ha els pares singles de la Bella, la Sirenita, Nemo o la noia frescales que surt a Aladín o els directament orfes Tarzán, Mowgli o Arturo (de Merlín), per no parlar del país sencer de Mai Més, on viu Peter Pan. Hi ha una teoria que diu que aquest desempar sistemàtic dels protagonistes provoca en nens i pares una llàstima pels personatges que els condueix a tenir-hi un lligam major i, així, comprar més productes de màrketing dels films.

Segurament em deixo alguna cosa perquè jo tampoc li trobo la lògica a l'argument, però queda bé desmuntar mites de la infància.

El repte

74 cinemes tancaran les seves sales el dilluns com a protesta per la llei que imposa quotes lingüístiques en el doblatge i subtitulació de les pel·lícules.

Deixant de banda el debat de si cal o no doblar les pel·lícules i de si no seria millor deixar-nos d'òsties i fer com el món desenvolupat i aprendre idiomes, la polèmica fa gràcia. D'una banda, l'exigència soterrada (per invisible, ja que poc se n'havia sentit a parlar) d'introduir el català als cinemes igual com triomfa als llibres. De l'altra, la pasta: les previsions dels empresaris contemplen pèrdues pel cost de doblar per duplicat, temen que les majors deixin de distribuir còpies i fins i tot prediuen una baixada d'espectadors i recaptació.

Uf, potser hauriem de tornar al debat de si doblar o subtitular, no? Esperem com a mínim que el debat no serveixi perquè l'altament assassinable Joel Joan aparegui massa als mitjans.

Però aquest és el país que tenim, i cal estimar-lo tal qual, d'aquí el repte del títol. Un país on l'empresari retola en català obligat per llei, on Antena 3 és líder, on molts dels jugadors de la selecció catalana es comuniquen entre ells en castellà i on doblar en la nostra llengua és un mal negoci. Veure una altra Catalunya és un mite.

La crisis de los Joad

Un día llegó un hombre al rancho…

- Tienes que reconocerlo, Miuly, en una tierra así tan seca el sistema de arriendo no funciona. Apenas se puede malvivir, y menos sacar ganancia. Un solo hombre con un tractor puede cultivar diez o doce de estas fincas. Le pagáis un jornal y os quedáis con la cosecha.
- Si, pero... no podemos distraer ni un centavo de lo que tenemos ahora. Nuestros hijos no comen lo suficiente y están tan andrajosos que nos daría vergüenza ver a los hijos de otros bien vestidos.
- Yo no puedo hacer nada, solo cumplo órdenes. Me mandaron a deciros que estáis desahuciados.
- ... ¿Quiere decir que me echan de mi tierra?
- No hay por qué enfadarse conmigo. Yo no tengo la culpa.
- ¿Pues quién la tiene?
- Ya sabes que el dueño de la tierra es la compañía Shawnylan.
- ¿Y quién es la compañía Shawnylan?
- No es nadie, es una compañía.
- Pero tienen un presidente, tendrán alguien que sepa para qué sirve un rifle.
- Pero hijo, ellos no tienen la culpa: el banco les dice lo que tienen que hacer.
- Muy bien ¿dónde está el banco?
- En Tulsa. Pero no vas a resolver nada, allí solo está el apoderado, y el pobre solo trata de cumplir las órdenes de Nueva York.
- Entonces, ¿a quién matamos?

(no me dea cargar el video, lo encontrareis en VO aquí)

Al final de los años 30 un antiguo jornalero rural escribió una bellísima historia sobre los Joad, una humilde familia de agricultores de Oklahoma que, habiéndolo perdido absolutamente todo por culpa de la Gran Depresión, deciden huir a California para empezar de nuevo. El relato del camino nos regalaba todas las caras de la miseria: la solidaridad y la explotación, la crueldad y la esperanza, el poder de la familia unida, el dolor de la pérdida humana, la pena de los héroes que pasan hambre, de los desheredados.

La historia fue prohibida en algunos lugares porque sonaba socialista pero a día de hoy figura en el palmarés de los Pulitzer y los Nobel. El viejo jornalero era John Steinbeck y al año siguiente de publicarse la novela John Ford, uno de los más grandes del cine, la hizo película.

Ford, como Steinbeck, tomó entonces partido, no escondió la explotación que sufrió gente como los Joad en la época más triste de los Estados Unidos, la época en la que la miseria y el hambre eran la norma, en la que el jornal no daba para alimentar a los hijos y uno no podía protestar porque detrás suyo había una fila de 200 hombres a los que ya les estaría bien partirse la espalda por un trozo de pan seco.

No se puede dejar pasar esta película, de verdad. Posiblemente sea una de las mejores que nunca he visto.

Ahora, casi un siglo despues, dicen algunos que andamos hacia una crisis económica más que dura. Habrá paro, la comida y los transportes serán más caros y, en general, habrá que apretarse el cinturón para ir tirando. Lo que nadie nos dice aún es a quien habrá que disparar.

Coexist

A mode de fotolog, m'encanten aquestes creacions, però no recordo quin nom tenen. En aquest cas, d'una matrícula de Nova York.

L'altre dia vam veure un xino corrent a les 2 de la matinada amb un gorro amb orejeras i dues rodanxes de carbassó als pòmuls. Segueix obert el vòrtex que comunica la realitat amb el món dels somnis.

Recomano Los crímenes de Oxford i Diamantes de sangre, les dues darreres pelis que he vist.

La primera per la trama, la col·lecció de secundaris i extres freaks que surten, la bogeria i la caracterització dels personatges i alguns detalls tècnics impresionants, com la càmara que ens transporta l'acció des de l'universitat fins la primera mort.

La segona, pels diàlegs, per mostrar el que hi ha a molts llocs d'Àfrica sense sentimentalismes barats, pels ulls de la periodista, per l'estímul d'activitat cerebral que comporta i per la sensació que deixa quan acaba: què puc fer jo?

Abraçades