El cabreig d'un periodista de la NBC en directe

Un periodista que te informació i opinió i, sí, ànima. I, sí, un bon parell de pebrots.

Això arribarà a Espanya.

Prioritzen

La cimera pel clima de Copenhague mor sense iniciar-se perquè ni Obama pot comprometre res fins que no voti el nou Senat ni els xinesos tenen cap interès a arriscar-se a créixer menys del que actualment ho fan. L'esperança ara és un pacte de mínims però potser el millor seria que una desfeta retratés tots els líders: només així, amb una derrota clara culpa només d'ells, incapaços de posar per davant els interessos globals als nacionals, faria reaccionar Occident.

A Roma, gairebé sense que ningú se n'adoni, es celebra una reunió mundial contra la fam però no hi va cap líder excepte Berlusconi, que l'utilitza per no haver de presentar-se a un judici que tenia a Milà. Cap acord, en definitiva, per procurar un augment de la producció d'aliments o rebaixar-ne als preus; cap suggerència que impliqui una moderació de l'hiperconsum a Europa o els Estats Units. El Papa, ho recull la Vanguardia, va criticar el proteccionisme agrícola europeu i nord-americà. De forma ventatgista en el cas europeu, caldria haver afegit, ja que està anunciat de fa uns dies el desmantellament de les PAC en pocs anys.

Saben el denominador comú (positiu) a tots dos casos? Lula, premiat a Roma per la seva aposta per l'economia familiar a Brasil, i decidit a combatre de la ma de Sarkozy el bloqueig d'Obama i Hu Jintao a Copenhague. Gràcies a ell 20 milions de persones han deixat de ser pobres el darrer lustre. De vegades hi ha esperança.

Una de drets humans

L'antecedent

Des del 1991 fins als nostres dies, quan el Dalai Lama anava a Washington allà estava el president dels Estats Units per a reunir-s'hi.

El context ideològic als EUA (per fer-nos una idea de com funcionen les coses)

Hillary Clinton, secretària d'Estat i principal responsable d'afers exteriors nord-americans, va dir el passat mes de febrer que "els drets humans no podien interferir en les a les negociacions en matèria mediambiental o econòmica". O sigui, quan es parla de negocis no cal treure l'incòmode tema de la llibertat i la dignitat humana. Ningú podrà dir que no estiguin clares les prioritats.

Què tenen a veure el Tíbet i els drets humans?

Aquest país de quasi 3 milions d'habitants està ocupat per la Xina des de 1950. Des d'aleshores els xinesos han destruït 6.000 monasteris en un afany per secularitzar de males maneres el país en l'època de la Revolució Cultural, han fet fugir el Dalai Lama, líder polític i espiritual tibetà i han privat de democràcia i dret d'autodeterminació el Tíbet. Es tracta d'un conflicte ètnic amb reprimits i repressors, matisat pel fet que l'afany de lucre d'algunes empreses ha dotat de carreteres i televisió el Tíbet.

Què significa el Tíbet i el Dalai per a la Xina?

Són un símbol global de la repressió xinesa. Xina ven el Dalai Lama com un agitador mentre molts altres països han reclamat, sense èxit, el restabliment de converses entre Pekin i el líder tibetà a l'exili. L'exemple més clar el vam tenir als Jocs Olímpics: Sarkozy va amenaçar amb que França no hi participaria i quan els xinesos van boicotejar Carefour va haver de ferse enrere. Si Obama no li fa cas al Dalai Lama, com s'anuncia avui en alguns mitjans, aquest perd crèdit: guanya Pekin.

Per què Obama vol quedar bé amb la Xina?

Qüestió de pasta. La Xina és el segon soci comercial dels Estats Units, només superada per Canadà. Segons dades del 2008 (al US Census Bureau es poden consultar les de 2009 fins juliol) la Xina és la tercera receptora de les exportacions nord-americanes, la primera venedora i, de carrer, la gran financera del monumental deute dels Estats Units.

En resum, símbols (quedar amb el Dalai Lama, fer-se una foto amb ell), pocs. Poca broma amb els xinesos.

L'apenedit

Fa just una setmana va morir Robert McNamara. Professor de Harvard als 24 anys, transformador de la Ford de la posguerra i president del Banc Mundial, McNamara, d'orígens irlandesos, va fer-se famós com a secretari de Defensa de John F. Kennedy i Lyndon Johnson. És a dir, com a responsable directe de la invasió al Vietnam.

El 1964 va presentar al Congrés americà les proves segons les quals un parell de destructors del país havien estat atacats per un grapat de lanxes norvietnamites al golf de Tonquín. Gràcies a aquestes proves, que més tard van demostrar-se falses, els Estats Units van decidir-se a entrar a lluitar al Vietnam. Amb perspectiva històrica el mateix McNamara ha reconegut sovint que allò va ser una equivocació, segurament deguda a una determinada imatge preconcebuda de la realitat de la Guerra Freda. Allà on els soldats americans lluitaven per un objectiu comunista en "una peça més del puzzle", als guerrillers del Vietnam només els movia la passió nacionalista i el temor al que, creien, era una nova força colonitzadora que venia a substituir França.

Tan evident va ser l'errada que tres anys més tard, el 1967, va enviar-li una carta a Lyndon Johnson per a convidar-lo a negociar; però retirar-se, ho veiem a l'Irak o a l'Afganistan, sempre és més complicat que envair.

Aquella era una època de contradiccions. De la mà de Johnson, a qui detestava, va protegir els drets civils dels negres del Sud, enviant-hi tropes per a protegir-los. Era el mateix personatge partidari d'envair Cuba amb totes les forces disponibles durant la crisi dels míssils; el mateix que anys més tard es referiria a l'armament nuclear com una inutilitat en termes militars.

Quan era el professor ajudant més jove i millor pagat de Harvard va ser cridat a renovar la Ford. Allà va esdevenir el primer president de la companyia que no era membre de la família cinc setmanes abans de rebre l'oferta del president electe Kennedy. "És absurd - va contestar - No estic qualificat". I Kennedy responguè: "Mira, Bob, crec que tampoc hi ha una escola per a presidents".

A l'imprescindible documental Fog of War (2002), McNamara es descriu a sí mateix com un home de pau sense deixar d'assumir que en ocasions la fi justifica els mitjans. Segurament en una posició com la seva poden pesar més les finalitats assolides que els principis amb què hom es defineix. Potser per això un pacifista no va dubtar a crear les Boines Verdes o promoure el fracassat desembarcament a Bahía Cochinos.

McNamara era un home orgullós però lamentava els errors comesos fins al punt que va assegurar que de no haver guanyat la segona guerra mundial podria haver estat jutjat per crims contra la humanitat a causa dels bombardeig a Hiroshima i Nagasaki quan ell era un dels responsables de l'Exèrcit de l'Aire. Curiosament, en el mateix documental es mostra més trist quan relata la mort d'un aviador caigut a Tokio: ell va ser qui va proposar als seus pilots volar més baixos per ser més precisos en els bombardeigs a costa de resultar més vulnerables als projectils antiaeris.

Satisfet per haver sobreviscut al càrrec sense que s'hagués produït un conflicte nuclear que en ocasions va ser més que proper, va deixar l'Administració per combatre la pobresa des del Banc Mundial fins el 81.

100 dies

Més de dos milions de nord-americans s'han quedat sense feina des del desembre de l'any passat. El dèficit fiscal està pels aires. Les grans empreses automobilístiques de Detroit voregen la fallida. No obstant, dues terceres parts del país (65% diu Gallup, 68 el New York Times) valoren positivament les accions del nou president i gairebé la meitat creuen que el país va en bona direcció més enllà de l'encaixada amb Chaves, el diàleg amb Iran i les intencions d'explicar què carai passava a Guantánamo, signes tots, segons l'editorial del NY Times, que Obama s'esforça a recuperar la imatge dels Estats Units.

La situció és excepcional per molts motius. Obama havia de redimir el país de l'era Bush i, a l'hora, enfrontar-se a una crisi desproporcionada. Pocs presidents han estat mai més exigits i, amb tot, Obama encara aspira a remodelar el sistema sanitari estatal i fer força en el combat contra el canvi climàtic.

El nou president és ambiciós en els desafiaments i compta amb la il·lusió del poble. Sempre hi ha, però, qui discrepa. A Nova York mateix trobem el Wall Street Journal, propietat de l'ultraconservador -i ultrarric- Rupert Murdoch (The Sun, Fox, etc.), que reconeix la popularitat del nou president però li recorda que les seves polítiques no tenen la mateixa acceptació que ell i tard o d'hora els percentatges d'aprovació del personatge i els seus actes es retrobaran a la baixa.

Obama, diuen, ha utilitzat el "llenguatge del pragmatisme", però el seu programa ha estat clarament "d'esquerres", com demostra el fet que l'Estat s'hagi engreixat en aquests 100 dies de majoria al congrés i crisi financera. Aquesta ha estat, segons el WSJ, "The liberal hour".



*Per estalviar confusions: al contrari que aquí, als Estats Units "liberal" s'utilitza per qualificar idees polítiques progressistes i d'esquerres, en ocasions fins i tot de forma pejorativa. El darrer guanyador del premi Nobel d'economia, Paul Krugman, o Noam Chomsky es consideren liberals allà. Aquí, no cal dir-ho, qui s'anomena liberal passa per ser de la corda d'en Losantos, l'Esperanza o, a Catalunya, l'economista Xavier Sala-i-Martin.

Les Amèriques, Somàlia i ETA

Obama construeix

Les dues Amèriques, la més propera als Estats Units i la més esquerrista, amb Bolívia i Veneçuela al capdavant, han començat a reconciliar-se a Trinitat i Tobago gràcies als gestos d’Obama. El president nord-americà ha emparat a la Cimera de les nacions americanes unes noves relacions entre iguals al continent, unes relacions que no seran ja entre “socis petits i socis grans”. La cimera, com és habitual en aquests encontres rics en paraules, gestos i fotografies, no va deixar compromisos concrets, però sí una nova imatge dels EUA d’Obama. El nou president vol iniciar una era on pesi més el poder “tou” que la capacitat militar. Aquesta és una gran notícia aquí i a l’Amèrica del Sud, però caldrà veure com la digereix el seu poble, tradicionalment més partidari de l’exhibició de poder que dels somriures i la conciliació.

Les promeses electorals d’Obama, condicionades pel necessari distanciament de l’era Bush, passaven per l’establiment d’un diàleg constructiu amb tots els estats més enllà de les divergències ideològiques. La coherència mostrada per Obama en aquesta cimera s’ha de celebrar com una nova pista del que ha de ser aquest nou lideratge mundial.

Chacón contra la punta de l’iceberg

La ministra de Defensa, Carme Chacón, s’ha desplaçat a la banya d’Àfrica per visitar per sorpresa les tropes espanyoles que hi treballen. Aquest desplaçament, dues setmanes després de la patinada a Kosovo, servirà per reivindicar el paper de les forces espanyoles a un dels punts calents del planeta, Somàlia. Espanya contribueix a la missió Atalanta amb 400 militars, una fragata, un petroler i un avió de patrulla.

La gran divulgació mediàtica de les accions contra els pirates, però, no pot desviar l’atenció que mereix la realitat d’un país, Somàlia, on la llei ha deixat de tenir valor i el caos és la norma. Si hi ha pirates és perquè ningú a casa seva ha aconseguit lluitar-hi, i si existeix aquesta impotència davant una violència que acaba amb civils cada dia és perquè en el seu dia els Estats Units van ser derrotats pels senyors de la guerra locals i l’anarquia resultant encara dura avui. Evidentment, no té el mateix interès geoestratègic ni econòmic Somàlia que Irán, per dir algun país. Apuntar contra els pirates és lluitar contra la punta d’iceberg d’un conflicte sagnant condemnat per la manca d’importància estratègica.

El final d’ETA està més a prop

La detenció de la cúpula militar d’ETA, la tercera en cinc mesos, arracona encara més la banda terrorista. Aquesta nova decapitació ve just després de l’amenaça feta als futurs col·laboradors del govern de Patxi López i el comiat dels nacionalistes del govern. Els èxits policials davant ETA mostren que la via de la intimidació i la violència cada cop té menys futur. Més enllà dels seus arguments contra els resultats al Parlament que han sorgit de la llei de partits, l’existència d’un partit independentista pacífic demostra que hi ha alternatives sobre les quals seguir construint la democràcia a Euskadi.

Cal celebrar també que el ministre d’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, doni per finiquitat el torn de paraula dels terroristes i reivindiqui la passada a l’acció. Després del fracàs de les negociacions fa un any i les recents amenaces al que serà el nou govern a Euskadi, existeixen pocs dubtes des de fora. Una altra cosa és a dins de la banda. ETA està entre l’espasa i la paret: el seu dilema no pot ser ja si violència o no, sinó quan deixar les armes de costat.

La Cavalgata del Rei

Després del discurs i la pompositat, el nou president ja està anulant lleis i polítiques de l'antecessor. El somni del nou món ha començat. Obama va prendre possessió enmig de caigudes a la Borsa i va parlar a la cara els seus ciutadans per dir-los que tenien un problema però que s'en sortirien. Els va dir que haurien de suar i la gent va aplaudir a més no poder.

És impossible no buscar semblances i diferències amb altres fenòmens semblants, i és obvi que Obama juga en la mateixa lliga que els personatges històrics. Podrà esdevenir el que sigui, però avui l'atracció que produeix la seva figura evoca la de líders com Mussolini o Hitler, com Kennedy o Martin Luther King, capaços d'esperançar les masses amb la seva oratòria. Els dos milions i mig i els que ho debien mirar a la tele són una mostra de l'èxit en la construcció d'aquest líder.

Obama és un mite en vida. Ja sigui per la cojuntura político-econòmica o pel propi carisma del personatge, resulta interessant com ha sorgit una mena de Messies salvador que redimirà l'Amèrica opulenta, contaminadora i imperialista dels pecats passats. El fenòmen té molts punts en comú amb el que succeïa a la Itàlia dels anys 20, potser a l'Alemanya dels 30. La diferència és òbvia, però m'interessa la creació dels mites com el líder Obama o el poder de la nació unida treballadora i igualitària, l'ús de ritus que impliquin enormitat com la pròpia cerimònia de presa de possessió, de símbols que evoquin categoria històrica com la Bíblia de Lincoln.

Gran part del que estem vivint recentment és una il·lusió, una construcció on la marca importa força més que el contingut. Es juga més amb les emocions que amb la raó perquè es coneix que aquestes tenen més potencial. Sense haver trepitjat el seu despatx, Hillary Clinton ja té molta feina feta: el poder "intel·ligent" del que parla està encarrilat perquè els estats amics ja saben qui és el boss.

Les expectatives creades sense que s'adoni Obama són desmesurades. És pràcticament impossible que no decebi, però no serà culpa seva.

Foto: Jo al mateix lloc on va prendre possessió Obama, certificant que l'obelisc és un falus, símbol de la virilitat americana.

Ja ha guanyat

...i amb gran diferència. 349 vots electorals contra 162, 53% del vot popular contra 46%.

Per començar, els resultats numèrics ens donen una pista de quina pot ser una de les claus del que s'ha succeït: la campanya electoral. Els pressupòsits de la politologia tenen el valor propi de les ciències socials, això és, relatiu. Un d'aquests és que les enquestes electorals que tenen un valor més gran són aquelles que es fan abans no comenci la campanya, ja que reflecteixen millor les preferències dels votants abans no comença el bombardeig mediàtic. En Carlos ens va ensenyar aquí i aquí que sí, Obama estava per davant a l'inici de la cursa, però per poc (273 vots electorals, 3 per sobre del mínim necessari per ser escollit; 48% de vot contra 43, 5 punts de diferència). Si la diferència ha augmentat ha estat, d'una banda, per mèrits demòcrates, i de l'altra, per demèrits republicans.

Els mèrits demòcrates comencen amb el candidat, que ha apel·lat exitosament a un intangible com l'esperança en un moment de crisi interna i externa al país, i acaba en l'extraordinària tasca movilitzadora del partit, capaç d'aconseguir una participació de dos terços dels inscrits, rècord històric als Estats Units.

Obama parla d'emocions i sentiments amb una vehemència i convenciment que fins i tot abans de començar fa que 4 o 8 anys semblin curts per fer realitat el somni d'un món millor. No hi ha gaire exemples de candidats que hagin esdevingut icones, marques, però està per veure si el fenòmen és cosa del personatge o de la campanya. Però no és un factor explicatiu per sí mateix. Com deia, la movilització partidista també ha estat subratllable. Primer, per imaginativa, després, per rentable (pensem en l'spot de mitja hora prime time a set cadenes), i finalment, per exitosa, havent aconseguit vèncer tots els desincentius a votar del sistema.

Els republicans, entretant, han atacat demagògicament Obama i van apostar per l'extrema dreta amb Palin, que no els donava cap valor afegit en termes electorals: el ciutadà indecís o independent difícilment és votant potencial de la governadora d'Alaska, dona i jove (i MILF) però ultraconservadora. En una elecció bipartidista, tenint assegurats els extrems, cal anar a buscar els vots que estan al centre.

El partit demòcrata s'ha fet seus totes les noves cohorts d'edat joves (més d'un 70% de nous votants), ha monopolitzat el vot negre i ha arribat als hispans, la primera minoria actualment. Només així s'entén la victòria a estats del sud (amb cowboys i demés) com Colorado, Nevada o Nou Mèxic. A banda d'això sobten els resultats d'estats com Utah o Alabama, amb més de dos terços republicans.

Ara només queda veure què farà Obama amb aquests resultats. Està clar que té un ampli suport a casa i a fora. A casa tant al legislatiu com en l'estat d'opinió li són àmpliament favorables, cosa que li permetrà introduir reformes amb més comoditat que si es tractés d'un president més desacreditat. Fora ha esdevingut una autoritat moral sense haver pres possessió i cal esperar una major capacitat d'aglutinar voluntats en els grans temes, tot el contrari que Bush.

Voy con Obama

Mañana puede ser un día histórico. Los Estados Unidos, el país que tenía escuelas distintas para blancos y negros hace cuarenta años, tendrá a un afroamericano de presidente. Es raro reducirlo a lo superfluo, a la raza, cuando Obama se ha convertido en un mito antes aún de ser elegido, pero lo que quedará con los años será el punto y final simbólico a la mayor lacra de los Estados Unidos: el racismo.

En estos años recientes en los que las democracias están dando grandes pasos hacia la total igualdad de derechos, con mujeres al poder en potencias como Gran Bretaña o Alemania o indígenas que por fin llegan a presidentes en Latinoamérica, Estados Unidos acoge por fin un presidente miembro de su minoría más emblemática. Obama no es descendiente de esclavos y no se ha criado entre bandas y disparos, su educación tiene más que ver con la de Kennedy que con la de Malcom X, por ejemplo, pero su discurso conciliador y su naturaleza mestiza le ha convertido en un símbolo que trasciende las tensiones típicas de Norteamérica. Tanto, que puede lograr victorias en los tradicionalmente carcas estados del mediooeste, hito que pocos candidatos demócratas habían logrado antes.

Obama sueña en un mundo mejor y muchos queremos creerle. No he oído muchas promesas como esa. De hecho, no es fácil prometer algo así, y menos en un contexto tan conservador como el de los Estados Unidos. Barack ha estado en los suburbios de Chicago, ha visto algunas de las realidades más duras del planeta, ha vivido en el cuarto mundo, el de los marginados dentro de las grandes ciudades, y habrá aprendido el potencial de conceptos como integración, educación o pobreza. A mi me vale más alguien así que un veterano de guerra, por mucho respeto que pueda tenerle a quién ha sido torturado en un campo de prisioneros.

Cambiar el mundo es un reto fascinante, una tarea complicada que Obama traslada a todos sus votantes igual como Kennedy arengaba a sus ciudadanos a preguntarse qué pueden hacer los americanos por su país. Se arriesga, sin embargo, a que las expectativas creadas se vuelvan contra él como se han vuelto en contra de Zapatero, porque aparece como salvador una vez el lobo ha marchado. Para empezar, la crisis que le habrá ayudado a ganar será su principal enemiga una vez jurado el cargo.

Le ayudará sin duda la dimensión actual de su personaje, que le dará cancha entre su votantes un buen tiempo si las cosas no van del todo bién. Pero también la crisis es una oportunidad para ser grande. Roosevelt es uno de los mejores presidentes de los Estados Unidos no por la Segunda Guerra Mundial sinó por su gestión de la Gran Depresión, de la que sacó al país. Roosevelt fue el líder decidido y arriesgado que necesitaron los Estados Unidos entonces, pero también fue víctima de algunos vicios de su tiempo.

Uno de los más simbólicos fue no querer recibir en la Casa Blanca a Jesse Owens, el atleta negro que ganó cuatro oros en los Juegos de Hitler. Owens había sido, con toda probabilidad, el primero de una larga lista de héroes negros de la categoría de Rosa Parks, Luther King o Muhammad Alí. Obama puede ser el último.

Només hi ha pastanagues

Hi havia una vegada una família típica. Vivien al barri de Gràcia, sortien tots els caps de setmana a la torre del Montseny i eren del Barça. El pare treballava en una oficina avorrida i la mare era metgessa, cuinava, fregava i sospitava que el marit s’entenia amb la veïna. El fill més gran era estudiant més que correcte de secundària i el fill petit no suportava menjar espinacs.

L’estudiant de secundària tenia un pacte amb el seu pare: sempre que treia un notable o un excel·lent en algun examen li havia de donar 2 euros, però si suspenia era el fill qui li havia de donar un euro al seu pare. Amb aquest sistema, pensava el pare, el noi s’esmerçaria més en els estudis per tal de guanyar prous diners i comprar el joc de la Play que volia.

Van començar els controls, el noi estudiava de valent i les notes eren raonablement bones. El sistema funcionava.

Succeí, però, que el noi va descobrir una manera més ràpida de guanyar diners: s’estudiava una part del temari i esperava que li preguntessin allò, feia xuletes i fins i tot s’apostava diners amb els amics als daus. Era arriscat, però si li sortia bé guanyaria el mateix o més sense haver d’estudiar.

El noi es creia molt espavilat però al cap de dues setmanes li havia de mostrar al seu pare un grapat de notes dolentes i s’havia quedat sense diners amb què pagar-les perquè ho havia perdut tot als daus. La justícia del tracte al que havien arribat amb el seu pare era implacable: li havia donat diners, però ara l’obligava a donar-ne ell.

Quan el pare va veure les notes, enlloc de demanar-li els diners que li devia, li’n va pagar perquè tornés els deutes que tenia amb els seus amics.

Des d’aleshores el noi no va estudiar tant com abans, va ser expulsat de l’escola per deixar embarassada la guarrindonga del curs, es va enganxar al crac i va morir sodomitzat a una presó.

Més enllà del suc del final, això és més o menys el que ha passat al món fa poc. Tot de bancs financers que estaven arruïnats després d’haver arriscat (i fracassat) en algunes inversions, han estat salvats per la Reserva Federal dels Estats Units. El sistema capitalista es sustenta segons l’estratègia del pal i la pastanaga, del càstig i el premi, dels incentius, en definitiva. El que hem viscut aquesta setmana passada ha estat una mostra històrica de la hipocresia del lliure mercat, que quan s’ha vist lligat de mans i peus ha oblidat els seus principis.

No és que no s’hagués d’haver fet, perquè l’alternativa, el deixar esclafar-se aquestes empreses en caiguda lliure, hagués estat més catastròfic a nivell global, o això diuen els que en saben, però molesta que quan les coses van bé, els empresaris es forren mentre ara que tot s’ha torçat, són els diners dels contribuent els que els salven de la misèria. Alguna cosa no funciona, no?

La crisis de los Joad

Un día llegó un hombre al rancho…

- Tienes que reconocerlo, Miuly, en una tierra así tan seca el sistema de arriendo no funciona. Apenas se puede malvivir, y menos sacar ganancia. Un solo hombre con un tractor puede cultivar diez o doce de estas fincas. Le pagáis un jornal y os quedáis con la cosecha.
- Si, pero... no podemos distraer ni un centavo de lo que tenemos ahora. Nuestros hijos no comen lo suficiente y están tan andrajosos que nos daría vergüenza ver a los hijos de otros bien vestidos.
- Yo no puedo hacer nada, solo cumplo órdenes. Me mandaron a deciros que estáis desahuciados.
- ... ¿Quiere decir que me echan de mi tierra?
- No hay por qué enfadarse conmigo. Yo no tengo la culpa.
- ¿Pues quién la tiene?
- Ya sabes que el dueño de la tierra es la compañía Shawnylan.
- ¿Y quién es la compañía Shawnylan?
- No es nadie, es una compañía.
- Pero tienen un presidente, tendrán alguien que sepa para qué sirve un rifle.
- Pero hijo, ellos no tienen la culpa: el banco les dice lo que tienen que hacer.
- Muy bien ¿dónde está el banco?
- En Tulsa. Pero no vas a resolver nada, allí solo está el apoderado, y el pobre solo trata de cumplir las órdenes de Nueva York.
- Entonces, ¿a quién matamos?

(no me dea cargar el video, lo encontrareis en VO aquí)

Al final de los años 30 un antiguo jornalero rural escribió una bellísima historia sobre los Joad, una humilde familia de agricultores de Oklahoma que, habiéndolo perdido absolutamente todo por culpa de la Gran Depresión, deciden huir a California para empezar de nuevo. El relato del camino nos regalaba todas las caras de la miseria: la solidaridad y la explotación, la crueldad y la esperanza, el poder de la familia unida, el dolor de la pérdida humana, la pena de los héroes que pasan hambre, de los desheredados.

La historia fue prohibida en algunos lugares porque sonaba socialista pero a día de hoy figura en el palmarés de los Pulitzer y los Nobel. El viejo jornalero era John Steinbeck y al año siguiente de publicarse la novela John Ford, uno de los más grandes del cine, la hizo película.

Ford, como Steinbeck, tomó entonces partido, no escondió la explotación que sufrió gente como los Joad en la época más triste de los Estados Unidos, la época en la que la miseria y el hambre eran la norma, en la que el jornal no daba para alimentar a los hijos y uno no podía protestar porque detrás suyo había una fila de 200 hombres a los que ya les estaría bien partirse la espalda por un trozo de pan seco.

No se puede dejar pasar esta película, de verdad. Posiblemente sea una de las mejores que nunca he visto.

Ahora, casi un siglo despues, dicen algunos que andamos hacia una crisis económica más que dura. Habrá paro, la comida y los transportes serán más caros y, en general, habrá que apretarse el cinturón para ir tirando. Lo que nadie nos dice aún es a quien habrá que disparar.

Bobby i companyia

La immortalitat pot venir donada de moltes maneres, però ser màrtir és una de les més pràctiques. Suposo que és un mecanisme emocional de les persones, el mateix que et porta a parlar bé del difunt en un enterrament. La pietat davant la desgràcia es transforma en cortina que tapa el record fosc i només ens deixa veure allò més positiu.

JFK, per exemple, va morir assassinat i és recordat com un dels millors presidents dels Estats Units d'Amèrica, possiblement el millor del segle XX si no comptem el segon Roosevelt. Inspirava aquells qui l'escoltaven, era molt jove i progressista i, a sobre, tenia un cert atractiu. També ha estat provat que es va valer de tractes amb la màfia italoamericana per arribar a la Casa Blanca, però ningú li te en compte.

El seu successor va ser Lyndon Johnson, un defensor dels drets civils nascut i criat a Texas, paradís dels racistes. Johnson i Kennedy es detestaven, però el segon va identificar la importància que podia tenir el primer de cara a obtenir recolzament al sud del país i per això el va incloure al ticket presidencial, assolint així la vicepresidència i, després del magnicidi, la presidència. Un cop al poder va aconseguir el vot per als negres només una dècada després que explotés el moviment contra la segregació racial (i que reaparegués el KuKluxKlan) i va declarar la guerra contra la misèria creant sistemes d'ajuda d'una ambició i generositat inèdites fins aleshores. La bona voluntat de JFK es va traduir en fets, per fi.

Johnson, però, ha estat recordat sempre per la seva gestió del Vietnam, on va falsificar la situació davant el seu poble. Es venia que es lluitava contra l'enemic soviètic i per protegir el poble vietnamita, però la realitat era que s'assassinaven civils indiscriminadament i els charlies lluitaven contra un nou colonitzador, no pel socialisme.

Bobby Kennedy va viure també la que possiblement sigui l'època més apassionant dels EUA en la segona meitat de segle. Com el seu germà, era guapo, jove i ple d'ilusions de grandesa, de projectes per uns Estats Units que puguessin créixer junts, però va aparèixer un palestí i li va fotre un tret al cap en nom del seu país. Tot plegat, mesos després que un boig, aquest cop integrista blanc, assassinés Martin Luther King, de professió somniador, que remava en la mateixa direcció que tots els anteriors.

Tots quatre, amb les seves misèries i els seus defectes, són l'aigua que va regar la llavor que havia plantat Rosa Parks i que dóna els fruits que avui assaborim, llegeixi's, per exemple, Obama. La immortalitat també és això.