Històries nocturnes, bogeria global, reflexions d'estar per casa, anècdotes amb suc, apunts d'actualitat i malaltia futbolera.


lunes, 26 de septiembre de 2011

Extreme Man: ja la tenim aquí!

Tot ha sortit bé. Les expectatives s'han acomplert, el somni s'ha fet realitat, l'espera, la preparació i els nervis han valgut la pena. No es pot parlar de patiment. Mai no es pot parlar de patiment si fas el que t'agrada i ho fas sempre amb un somriure a la cara.

El temps és el que menys importa. 5 hores 45 minuts. Sí, és menys del que vaig preveure al final de l'entrenament. Menys encara del que temia dissabte, quan feia el recorregut en cotxe i veia les pujades del camí d'en Kane mentre plovia a bots i barrals. Però més de la primera previsió, ara fa moltes setmanes. És igual. Vaig donar-ho tot i vaig acabar content, emocionat, ple, que suposo que és el que compta.


La crònica podria haver començat pels preparatius del mateix matí i el freak que portava una càmera de vídeo en forma de tub entre les banyes de la bici o pel dissabte, quan em vaig espantar de veure els monstres de bicis que hi havia al box. Exagero zero si dic que la meva estava entre les 15 menys bones de tot l'stand. Coi, anava més preparat que mai, amb un mono de triatleta xulíssim que m'havien regalat els amics, una bici de competi que m'ha aguantat rampes del 20% i unes bones bambes, què més donava el que portéssin els demés?

La qüestió és que veient la superfície d'un d'aquests events, amb tants diners en material -bicis de 10.000 euros de gent no professional, true story-, tanta exhibició quasi militar de trofeus de guerra -el més tonto portava una samarreta de finisher d'algun Ironman-, tant broncejat, tantes ulleres de sol -tot i la pluja que queia dissabte- i, sobretot, tanta musculatura pernilenca, a mi em va entrar certa sensació, que no complexe, d'inferioritat. I no dic complexe perquè sabia a què anava: a fer la meva cursa. Per una vegada, i aquí veig la meva victòria, el meu triomf s'havia de basar en allò que jo fes, no hi havia rivals.

La prova més evident va ser al tram en bici. En les tres hores que vaig ser sobre el seient em devien avançar 100 paios, sense exagerar. Caram, acostumat a ser jo qui avança allà on entreno, a recrear-me en anar a cercar el proper ciclista per deixar-lo enrere, sigui al Besós com a Montjuïc, allò podria haver estat humiliant, però el comptaquilòmetres em marcava el que jo volia (la mitjana final va ser de 29'6 km/hora, impensable fa sis mesos) i les cames em deien que el ritme era bo si comptava el tute que em faltava al final. Aquí foto amb drets reservats on surto desfigurat al darrer avituallament.



Una altra cosa és que, més enllà dels esforços perquè no m'influís, em va alegrar entrar a boxes i veure que encara quedaven moltes bicicletes per deixar... tot i que ja hi havia molta gent corrent. De fet, al tercer quilòmetre em doblava el qui seria el campió i jo l'animava a ell i als seguidors intentant distreure el dolor que em feien les cames. Igual com havia nedat molt més veloç del que creia i havia clavat un sector de bici al·lucinant, la cursa m'estava martiritzant. Passaven els quilòmetres i, tot i l'esperança que el malestar era només cosa de la transició i que ja agafaria el ritme, la realitat és que les energies i la frescor de cap no es corresponien amb les passes, dèbils, pesades, curtes, quasi agòniques.

Ja ni mirava els parcials que anava fent, obsessionat com estava per acabar. La sensació era insòlita, d'una descompensació increïble entre l'estat de forma i la quasi paràlisi de les cames. M'havia alimentat i hidratat bé i, tot i que els temps estaven millor del que havia calculat, no em semblava que m'hagues sobreesforçat, però no hi havia gaire a pelar: passaven els minuts i no podia agafar la mecànica de la cursa que a mi m'agrada, les cames eren de ciment.

A banda, el recorregut no ajudava. Una meitat era més agradable, amb tot d'estímuls: la recta de meta amb tot el públic muntant jaleo, l'avituallament, la vista de l'entrada al port de Fornells, la pujada a la Torre -l'únic tram on avançava gent- i, òbviament, la Roser i la seva familia animant amb totes les forces. L'altre tram, al contrari, s'em feia depriment: una recta inacabable sense ombra ni públic.


La cursa era el moment per treure la força mental qua no m'havia fet (tanta) falta abans. En un primer moment, el que intentava fer era trobar-me còmode mentre corria. L'objectiu número u era no parar. Abans petar que parar. I si petava, aleshores em preocuparia de com acabar, però el primer era seguir corrent.

Una vegada guanyada aquesta batalla i convençut, arribat a l'acord amb mi mateix, cagun la puta, sí senyor, que no pararia a caminar, aleshores tocava la següent fase. Havia de ser conscient que a cada ritme que marcava segur que el cos em permetia una miqueta més. No valia amb seguir. Calia fer allò que diu el Rux: "Más, mucho más". I així anava, a rampells. Comoditat - Somriure de satisfacció - Autoexigència - Apreto - Dolor de cames - Comoditat i torna a començar.

A l'inici de la tercera volta, cinc hores de mortificació, tocava un altre truc. Pensar en gent. M'havien dit que dedicar un quilòmetre a una persona especial era molt efectiu. A mi m'era impossible. serà per falta de concentració, serà per esgotament, el que li va sortir al meu cap va ser començar a pensar amb gent coneguda animant-me. Hi ereu tots els qui podeu llegir aquest blog i molts més. Hi eren amics, hi era gent del cole que fa anys que no veig, amics de l'erasmus hooliganitzats (Álvaro, Edu, Carol, Joan). Hi havia qui cridava enfollit com quan juga el Barça (Javi, Toni, Dani, Vic), familiars que aplaudien (mons pares, abue, els tiets), algú que es reia descaradament de la meva situació (Fredy, Marc), algun cartell insultant (Germ), noies en plan concert dels BSB (Glòria, Carla, Carol), altres de més calmats (Raül, Galli, Óscar) i penya totalment fora de context desitjant-me bon nadal, que no morís i preguntant-me que què m'aportava allò (Mike, Pep).

De carrer, el moment més delirant de la meva curta vida com esportista. Juro per Déu que tenia davant meu tota aquesta gent i més que ara no recordo fent-me costat i això em feia anar somrient vora el km 15 o així. Pujava la torre sense aturar-me per tercera vegada, màgia pura, el poder de la ment arribant-me als bessons, que volaven i avançaven mitja dotzena de cadàvers que s'arrossegaven.


Tal qual vaig passar el darrer avituallament, però, ja no van valer trucs. No em vaig recordar de tirar-me aigua per sobre, i de tan petat, quasi ni en vaig beure, feia massa que no em fotia gel i la calor em matava. 4 km pel final. La recta dels collons. Va, em deia, que abans t'ha servit lo de les al·lucinacions autoinduïdes. Però en aquell moment el cap ja no té forces ni per somniar. O potser és que sap que si les cames responen al somni, la resta es cau i s'acaba la peli.

Ja només quedava restar metres. Es tractava d'això. No importava el temps, i de fet ni vaig parar el crono en passar per la meta amb el nebot de la Roser de la mà ni vaig ser conscient del temps final. 5 hores 45 minuts, em van xivar. Només volia aigua. Només volia descansar. Ho havia aconseguit.

Les lliçons que he après:
  • A l'aigua. M'he de posar vaselina a les aixelles i al coll. Tinc marques d'irritació per totes les costures, rascades enormes que vaig notar als primers 5 minuts de natació, els més salvatges que he viscut mai, amb molts cops, passant per sobre d'un paio -la penya que és lenta hauria de ser-ne conscient i no fer tap-, nedant embotit durant molta estona i tirant més de força que de tècnica. Les ulleres també s'han de canviar.
  • Tot i aquesta brutalitat, tot i la novetat de la distància i tot i les onades, el temps (35 minuts, lloc 84) està molt bé comptant que l'objectiu era anar tranquil. El misteri del cos humà: a Banyoles, sentint-me més exigit en pulsacions, esprintant al final, sense onades, sense molèstia de gent, en un 75% de la distància i sense necessitat de dosificar-me vaig anar més lent. Resumint: amb un entrenament de qualitat a la setmana a l'aigua, el meu cos en té prou.
  • A la bici. Sí, dur acoples et permet anar a 3 i 4 km/h més. També, tenir les rodes amb llantes llargues et fa mantenir velocitats amb menys esforç. I val, competia contra bicicletes més lleugeres. Però també amb gent més entrenada, i això ho puc solucionar. Cara a proves com aquesta, més val haver entrenat en pla durant llargues distàncies que haver pujat ports, primer per acostumar els lumbars a la postura i després per no enganyar el cos en les baixades. Dit això, i deixant com a digne el temps (3 hores un minut, lloc 213, mitjana de 29'6 km/h) a mi m'agrada més pujar.
  • Corrent. Vaig fer el que vaig poder. Mentre arrossegava els turmells recordava moments durs d'entrenament, com el dia que vaig passar-me tres hores corrent sense aigua al camí de cavalls o quan vam fer mitja olla de Núria a passa de cabra amb en Galli, motxiles incloses, però m'ha faltat continuïtat. El cos no estava preparat per aguantar mitja marató a passa lleugera després de la burrada sobre rodes. L'alegria, no hi ha dubte, va ser no aturar-me excepte per una genuflexió en un moment de punxades a les cuixes. El temps parcial (2 hores 9 minuts, lloc 192, a més de 6 minuts el km, Makau va fer el doble de distància en menys temps el mateix dia), segurament el més decebedor.

Ara? Bon sabor de boca i quatre sentiments. Una sensació: haver acomplert una marca personal, un objectiu de fa molt, l'exàmen més important que mai he preparat. Una temptació: buscar altres reptes similars (millorar marca l'any vinent, la doble olímipica de Zarautz, onades i tres ports de muntanya inclosos, etc.). Una constatació: més enllà de l'objectiu final, no he acomplert ni tres quartes parts dels entrenaments que hauria d'haver fet, em falta autodisciplina. O em falta més autodisciplina. Una convicció: marcar-me fites triatlètiques majors (Ironman) no tindria sentit per a mi, massa temps, massa sacrifici. Ja m'he demostrat a mi mateix que puc amb el que sigui... si pago el preu. I no el vull pagar.

7 comentarios:

Unknown dijo...

Èpic! Impressionant!! Et vaig tenir molt present aquest cap de setmana. Genial haver estat present d'alguna manera animant :-)
Ara ja no ets rocket ets IRONROCKET!
Una abraçada!

Raül dijo...

Grande! Ets un finisher! Avui he llegit la crònica del Roger a Berga i també la d'un ESADE que ha fet l'Ironman de Pays Bax.... recordo com va començar això al meu voltant... curses petites, BH-SS, mitges maratons, marató... i abans els meus pares llevant-se a les 5 am per entrenar abans de portar-nos al cole. No hi ha límits, només els que ens posem nosaltres i el temps disponible pels entrenaments.

M'has provocat una pujada d'adrenalina brutal per marcar-me un repte en el futur! Déu dirà quin.

Una abraçada crack!

Raül

Anónimo dijo...

estic molt content. molt!!!
que be que el comptaquilometres et fes servei, per nadal unes ulleres daigua!
una rocketabrassada, bro!!

Pau dijo...

@Oscar.

No, no, Half Ironman, si de cas, que Ironman són paraules majors. T'ho juro, eres al costat del circuit, recolzat contra el mur del caminet que va fins la torre, somrient i tancant el puny.

@Raül.

L'adrenalina és la clau. El que em fa emocionar, el que em fa gaudir. També tu estas acomplint un somni als EUA.

@Dani

Impagable el comptaquilòmetres. En alguna baixada, anant acoplat de la forma més aerodinàmica que vaig poder, vaig passar dels 60 km/hora... en un lloc on hi havia un cartell prohibint passar d'aquesta velocitat!

Awesome!

Anónimo dijo...

fucking tarat

Anónimo dijo...

Germ

Miquel dijo...

Com diu en Kilian "per rendir s'ha de saber patir"!
Enhorabona per la passió i la perseverança, les claus de l'èxit són teves!

Una forta abraçada i gràcies per la crònica excel.lent.