De què ens estranyem?

Ho haurem vist tots. Li pregunten a un trader (inversor especulador) què veuen els inversors en aquesta crisi i el paio contesta que una oportunitat, un "somni" per fer diners per a gent com ell. Ara es veu que el protagonista de la jornada d'ahir és més un bocamoll amb ganes de cridar l'atenció, un pallasso, que un tauró financer, però crida l'atenció la reacció majoritària que hi va haver ahir. Globalment es va concemnar el cinisme de qui guanya calers a costa d'un context de penúries que, en alguns casos, estan esdevenint dramàtiques. Veiem cada dia com aymenten els acomiadaments arreu del món, hi ha desallotjaments de les pròpies cases a Espanya, precarització dels serveis públics als països que en tenen i, en les històries més extremes, allà on no hi ha xarxes de seguretat, tenim gana i mort.

Però també sabem que hi ha una pila de gent que s'està fent d'or amb la crisi. I no diem visionaris que han obert un negoci innovador. Ole aquests, són herois. Ens referim a traders, com en Rastani, especuladors igual que ell, però, amb tota probabilitat, exponencialment més rics, que es dediquen a apostar a que tal banc, o tal negoci, o un producte -petroli, aliments- o tota una moneda de referència, com l'euro, baixaran de preu. Juguen a la baixa. I, com explica en aquest reportatge un analista, "si tu assegures la casa del veí i hi guanyes si s'incendia, si cal, tu mateix hi calaras foc". Clar, llegim això i ens estremim.

Però compte amb mirar la palla a l'ull aliè. També ahir sortia una estadística a la portada d'El Periódico que assegurava que una majoria prefereix les retallades a la pujada d'impostos. Ja hem explicat alguna vegada que Espanya i Catalunya paguem menys impostos que arreu d'Europa -en el cas de les classes enriquides, moltíssims menys-, per tant, tenim pocs ingressos públics. També hem de comptar que tenim cinc frens importants per a l'economia pública: una cinquena part de la població activa aturada, alt volum economia submergida que no cotitza, supernivell d'evasió fiscal, notable corrupció política a nivells local i autonòmic i una certa inutilitat a l'hora de decidir on fer les inversions públiques (aeroport Ciudad Real, AVE a pobles de merda, etc.).

En resum, és comprensible sospitar de la despesa pública si parem atenció a la seva cara fosca. Per això, és legítim voler conservar el benefici propi si desconfiem de l'ús que es faran dels nostres impostos. Passa que aquesta actitud també pot ser llegida des de l'individualisme, des del convenciment que el millor a la vida és mirar per un mateix sense parar atenció a la globalitat, a allò públic, a la comunitat. Millor que cadascú miri per ell i cadascú que s'espabili. A mi això em sona a Rastani. I em sona a que la tendència va en augment, em sembla que cada vegada mirem més per nosaltres i menys per la comunitat perquè entre tots l'estem destruïnt.

És l'individualisme malentès, aquest càncer que ens permet tirar un paper a terra quan passegem sense remordiments. Aquesta tara que ens fa preferir retallades als serveis públics que pujar impostos per a que els millorin. Aquest xip al cervell que ens instala en la derrota davant la ineptitud dels nostres governants i ens diu que no hi ha res a fer i que ens preocupem dels nostres assumptes.

L'individualisme, aquesta excusa que Rastani i altres com ell evoquen per no tenir escrúpols. No ens tornem com ells.