5 moments intensos de 2011

1) Campaments

Vam crear màgia. Gòsol quedarà sempre al meu record com l'emplaçament dels millors campaments que he viscut mai. Qui sap si tornarem a repetir un somni com aquell. Allà s'hi van ajuntar molts factors: em tocava assumir un lideratge inèdit per a mi, teniem un grup d'infants molt gratificant i m'acompanyava un equip d'animadors inoblidable per la seva dimensió humana. D'aquella constel·lació de factors en van sorgir dinàmiques i situacions màgiques de les que ara queden mitja dotzena de nous amics i un somriure quan em retrobo amb el record.

2) Extreme Man

El projecte va néixer el mateix 2011, així que tot el cicle de somni, il·lusió, preparació i realització va quedar tancat en un mateix any. No puc arribar a recordar quantes hores d'entrenament i de projecció vaig arribar a passar pensant en el moment de la competició, ni quant significat tenia per a mi competir on ho vaig fer. Per no recordar, ni recordo què vaig sentir quan vaig acabar, de tan mortificat com estava. Només mantinc presents les sensacions de moments concrets. La fortalesa quan vaig sortir de l'aigua i vaig mirar el crono. Em sentia invencible. La constància quan m'avançaven desenes de bicicletes tot i que jo pedalava al 100%. Aleshores em sentia sensat, sencer. L'agonia dels darrers quilòmetres de cursa, quan havia de mentir a les meves cames a cada passa que donava. Tot i el dolor, allà em vaig sentir, per fi, un esportista, una persona capaç d'esforçar-se i superar dificultats.

3) El playoff contra el Madrid

Fins aquell moment, l'època més intensa com a culé havia estat durant la temporada 2005/06, la que va culminar amb la Champions de Paris després de guanyar a San Siro i Stamford Bridge. Éren partits més èpics, segurament, que els que ens va regalar Guardiola l'any de les 6 copes, i sobretot s'acompanyaven de sensacions absolutament inèdites per als culers de la meva generació, que amb prou feines acumulavem alegries. Els quatre partits contra el Pudrit, viscuts en un in crescendo d'importància (la Lliga, una final, i el doble partit de Champions), van posar-se a l'alçada d'aquell record.

La històrica série va finalitzar amb un saldo favorable del que em quedo amb dos instants: a) l'inundació en eufòria i alcohol que va marcar l'anada de la Champions, "puto amo" i "por qué" inclosos; i b) la formidable final de Copa, possiblement el millor partit que he vist mai en directe quant a emocions i categoria futbolística, acompanyat de mon germà, l'Álvaro i son germà i el Dani. Mai no oblidaré l'èpic instant en que tots dos equips van formar-se en un cèrcol a banda i banda del camp mentre les dues aficions entraven en èxtasi. No sé si arribaré a veure tant nivell ni tanta emoció en un camp de futbol.

4) La fi de les col·laboracions al diari

No va ser fàcil. Tampoc no va ser tan dramàtic com altres situacions que hi ha a Espanya o Catalunya, ja que vaig poder trampejar amb altres històries i, sobretot, sempre he estat molt ben acompanyat com per no desplomar-me. Però va ser una experiència frustrant. Les col·laboracions a El Mundo m'encantaven. Escribia pràcticament sobre el que volia i de la manera que volia en unes matèries, educació, sanitat i assumptes socials, enormement atacades per les retallades. M'hi vaig deixar esforços, preocupacions, temps i fins i tot diners en forma de factures de telèfon, però em va compensar com poques coses a la vida. Vaig aprendre molt -tot i que no prou- sobre l'ofici i encara més -tot i que em falta encara més- sobre com funciona el món, però entenc com està el sector, entenc que era la peça més dèbil dins el diari i entenc l'empresa. Només sé que tard o d'hora tornaré.

5) Trailwalker

De nou, l'esport. 100 km, que en realitat van ser més, i més de 4.000 metres de desnivell. Quatre persones que ens vam quedar en tres per lesió. Guardo el record de les converses pornogràfiques, dels descensos a corre-cuita esquivant rocs, de la pluja durant la nit de dissabte i de la llàstima que feia el pavelló de Sant Llorenç Savall. Tinc present el desol que ens va envair quan vam descobrir que ens haviem perdut, tan bon punt sortia el sol, després d'haver caminat hores i hores en soledat. Rememoro sovint el punt on vam seure, farts de caminar, vora el km 80. Allà vam acordar que aquell era exactament el nostre límit i vam decidir que no tenia cap sentit continuar... just abans d'aixecar-nos, recollir els pals que haviem llençat de mala manera i posar-nos en camí de nou, superant barreres a cada passa. Recordo també les punxades al genoll, com es van convertir en punyalades quan travessavem aquell corriol envoltat de falgueres i com vaig vorejar les llàgrimes en aquell puja-i-baixa de terra amb Montserrat al fons. Va ser una experiència molt molt molt xula de viure i de preparar, des de la panyalada fins el camí nocturn sense lots. Ningú no hauria de morir sense provar-ho.

Dit això, i per compensar els qui no gosen, nosaltres enguany ho tornem a provar!

Altres

Potser falten alguns highlights, com haver començat a jugar a rugbi, haver estat professor de primària durant un grapat de setmanes o haver començat una nova feina. I no oblido però tampoc he inclòs, no perquè no siguin intensos, que ho són més que els anomenats, sinó perquè són un continu en el temps i ja no són novetat a la meva vida, altres situacions com la companyia del grup de joves, la meva tasca com a animador, l'estima dels pares i l'abue o la companyia de la Roser.

Extreme Man: ja la tenim aquí!

Tot ha sortit bé. Les expectatives s'han acomplert, el somni s'ha fet realitat, l'espera, la preparació i els nervis han valgut la pena. No es pot parlar de patiment. Mai no es pot parlar de patiment si fas el que t'agrada i ho fas sempre amb un somriure a la cara.

El temps és el que menys importa. 5 hores 45 minuts. Sí, és menys del que vaig preveure al final de l'entrenament. Menys encara del que temia dissabte, quan feia el recorregut en cotxe i veia les pujades del camí d'en Kane mentre plovia a bots i barrals. Però més de la primera previsió, ara fa moltes setmanes. És igual. Vaig donar-ho tot i vaig acabar content, emocionat, ple, que suposo que és el que compta.

La crònica podria haver començat pels preparatius del mateix matí i el freak que portava una càmera de vídeo en forma de tub entre les banyes de la bici o pel dissabte, quan em vaig espantar de veure els monstres de bicis que hi havia al box. Exagero zero si dic que la meva estava entre les 15 menys bones de tot l'stand. Coi, anava més preparat que mai, amb un mono de triatleta xulíssim que m'havien regalat els amics, una bici de competi que m'ha aguantat rampes del 20% i unes bones bambes, què més donava el que portéssin els demés?

La qüestió és que veient la superfície d'un d'aquests events, amb tants diners en material -bicis de 10.000 euros de gent no professional, true story-, tanta exhibició quasi militar de trofeus de guerra -el més tonto portava una samarreta de finisher d'algun Ironman-, tant broncejat, tantes ulleres de sol -tot i la pluja que queia dissabte- i, sobretot, tanta musculatura pernilenca, a mi em va entrar certa sensació, que no complexe, d'inferioritat. I no dic complexe perquè sabia a què anava: a fer la meva cursa. Per una vegada, i aquí veig la meva victòria, el meu triomf s'havia de basar en allò que jo fes, no hi havia rivals.

La prova més evident va ser al tram en bici. En les tres hores que vaig ser sobre el seient em devien avançar 100 paios, sense exagerar. Caram, acostumat a ser jo qui avança allà on entreno, a recrear-me en anar a cercar el proper ciclista per deixar-lo enrere, sigui al Besós com a Montjuïc, allò podria haver estat humiliant, però el comptaquilòmetres em marcava el que jo volia (la mitjana final va ser de 29'6 km/hora, impensable fa sis mesos) i les cames em deien que el ritme era bo si comptava el tute que em faltava al final. Aquí foto amb drets reservats on surto desfigurat al darrer avituallament.

Una altra cosa és que, més enllà dels esforços perquè no m'influís, em va alegrar entrar a boxes i veure que encara quedaven moltes bicicletes per deixar... tot i que ja hi havia molta gent corrent. De fet, al tercer quilòmetre em doblava el qui seria el campió i jo l'animava a ell i als seguidors intentant distreure el dolor que em feien les cames. Igual com havia nedat molt més veloç del que creia i havia clavat un sector de bici al·lucinant, la cursa m'estava martiritzant. Passaven els quilòmetres i, tot i l'esperança que el malestar era només cosa de la transició i que ja agafaria el ritme, la realitat és que les energies i la frescor de cap no es corresponien amb les passes, dèbils, pesades, curtes, quasi agòniques.

Ja ni mirava els parcials que anava fent, obsessionat com estava per acabar. La sensació era insòlita, d'una descompensació increïble entre l'estat de forma i la quasi paràlisi de les cames. M'havia alimentat i hidratat bé i, tot i que els temps estaven millor del que havia calculat, no em semblava que m'hagues sobreesforçat, però no hi havia gaire a pelar: passaven els minuts i no podia agafar la mecànica de la cursa que a mi m'agrada, les cames eren de ciment.

A banda, el recorregut no ajudava. Una meitat era més agradable, amb tot d'estímuls: la recta de meta amb tot el públic muntant jaleo, l'avituallament, la vista de l'entrada al port de Fornells, la pujada a la Torre -l'únic tram on avançava gent- i, òbviament, la Roser i la seva familia animant amb totes les forces. L'altre tram, al contrari, s'em feia depriment: una recta inacabable sense ombra ni públic.

La cursa era el moment per treure la força mental qua no m'havia fet (tanta) falta abans. En un primer moment, el que intentava fer era trobar-me còmode mentre corria. L'objectiu número u era no parar. Abans petar que parar. I si petava, aleshores em preocuparia de com acabar, però el primer era seguir corrent.

Una vegada guanyada aquesta batalla i convençut, arribat a l'acord amb mi mateix, cagun la puta, sí senyor, que no pararia a caminar, aleshores tocava la següent fase. Havia de ser conscient que a cada ritme que marcava segur que el cos em permetia una miqueta més. No valia amb seguir. Calia fer allò que diu el Rux: "Más, mucho más". I així anava, a rampells. Comoditat - Somriure de satisfacció - Autoexigència - Apreto - Dolor de cames - Comoditat i torna a començar.

A l'inici de la tercera volta, cinc hores de mortificació, tocava un altre truc. Pensar en gent. M'havien dit que dedicar un quilòmetre a una persona especial era molt efectiu. A mi m'era impossible. serà per falta de concentració, serà per esgotament, el que li va sortir al meu cap va ser començar a pensar amb gent coneguda animant-me. Hi ereu tots els qui podeu llegir aquest blog i molts més. Hi eren amics, hi era gent del cole que fa anys que no veig, amics de l'erasmus hooliganitzats (Álvaro, Edu, Carol, Joan). Hi havia qui cridava enfollit com quan juga el Barça (Javi, Toni, Dani, Vic), familiars que aplaudien (mons pares, abue, els tiets), algú que es reia descaradament de la meva situació (Fredy, Marc), algun cartell insultant (Germ), noies en plan concert dels BSB (Glòria, Carla, Carol), altres de més calmats (Raül, Galli, Óscar) i penya totalment fora de context desitjant-me bon nadal, que no morís i preguntant-me que què m'aportava allò (Mike, Pep).

De carrer, el moment més delirant de la meva curta vida com esportista. Juro per Déu que tenia davant meu tota aquesta gent i més que ara no recordo fent-me costat i això em feia anar somrient vora el km 15 o així. Pujava la torre sense aturar-me per tercera vegada, màgia pura, el poder de la ment arribant-me als bessons, que volaven i avançaven mitja dotzena de cadàvers que s'arrossegaven.

Tal qual vaig passar el darrer avituallament, però, ja no van valer trucs. No em vaig recordar de tirar-me aigua per sobre, i de tan petat, quasi ni en vaig beure, feia massa que no em fotia gel i la calor em matava. 4 km pel final. La recta dels collons. Va, em deia, que abans t'ha servit lo de les al·lucinacions autoinduïdes. Però en aquell moment el cap ja no té forces ni per somniar. O potser és que sap que si les cames responen al somni, la resta es cau i s'acaba la peli.

Ja només quedava restar metres. Es tractava d'això. No importava el temps, i de fet ni vaig parar el crono en passar per la meta amb el nebot de la Roser de la mà ni vaig ser conscient del temps final. 5 hores 45 minuts, em van xivar. Només volia aigua. Només volia descansar. Ho havia aconseguit.

Les lliçons que he après:

• A l'aigua. M'he de posar vaselina a les aixelles i al coll. Tinc marques d'irritació per totes les costures, rascades enormes que vaig notar als primers 5 minuts de natació, els més salvatges que he viscut mai, amb molts cops, passant per sobre d'un paio -la penya que és lenta hauria de ser-ne conscient i no fer tap-, nedant embotit durant molta estona i tirant més de força que de tècnica. Les ulleres també s'han de canviar.
• Tot i aquesta brutalitat, tot i la novetat de la distància i tot i les onades, el temps (35 minuts, lloc 84) està molt bé comptant que l'objectiu era anar tranquil. El misteri del cos humà: a Banyoles, sentint-me més exigit en pulsacions, esprintant al final, sense onades, sense molèstia de gent, en un 75% de la distància i sense necessitat de dosificar-me vaig anar més lent. Resumint: amb un entrenament de qualitat a la setmana a l'aigua, el meu cos en té prou.
• A la bici. Sí, dur acoples et permet anar a 3 i 4 km/h més. També, tenir les rodes amb llantes llargues et fa mantenir velocitats amb menys esforç. I val, competia contra bicicletes més lleugeres. Però també amb gent més entrenada, i això ho puc solucionar. Cara a proves com aquesta, més val haver entrenat en pla durant llargues distàncies que haver pujat ports, primer per acostumar els lumbars a la postura i després per no enganyar el cos en les baixades. Dit això, i deixant com a digne el temps (3 hores un minut, lloc 213, mitjana de 29'6 km/h) a mi m'agrada més pujar.
• Corrent. Vaig fer el que vaig poder. Mentre arrossegava els turmells recordava moments durs d'entrenament, com el dia que vaig passar-me tres hores corrent sense aigua al camí de cavalls o quan vam fer mitja olla de Núria a passa de cabra amb en Galli, motxiles incloses, però m'ha faltat continuïtat. El cos no estava preparat per aguantar mitja marató a passa lleugera després de la burrada sobre rodes. L'alegria, no hi ha dubte, va ser no aturar-me excepte per una genuflexió en un moment de punxades a les cuixes. El temps parcial (2 hores 9 minuts, lloc 192, a més de 6 minuts el km, Makau va fer el doble de distància en menys temps el mateix dia), segurament el més decebedor.

Ara? Bon sabor de boca i quatre sentiments. Una sensació: haver acomplert una marca personal, un objectiu de fa molt, l'exàmen més important que mai he preparat. Una temptació: buscar altres reptes similars (millorar marca l'any vinent, la doble olímipica de Zarautz, onades i tres ports de muntanya inclosos, etc.). Una constatació: més enllà de l'objectiu final, no he acomplert ni tres quartes parts dels entrenaments que hauria d'haver fet, em falta autodisciplina. O em falta més autodisciplina. Una convicció: marcar-me fites triatlètiques majors (Ironman) no tindria sentit per a mi, massa temps, massa sacrifici. Ja m'he demostrat a mi mateix que puc amb el que sigui... si pago el preu. I no el vull pagar.

DAFO Extreme Man

Debilitats

• L'experiència en la distància, òbviament. Tret de la Marató de Collserola, on paravem a descansar un grapat de minuts a cada avituallament, mai he realitzat una competició d'aquestes dimensions. Tot i haver sobreviscut a tot*, tinc fresc el record dels darrers 10 km de la marató, amb les cuixes paralitzades i el cap embogit.
• La segona transició. A Banyoles, dins de les limitacions, va ser un èxit (només dos quilòmetres de zombie style, però no hi ha hagut més entrenaments específics que aquest. Recepta? Tranquilitat, parar a estirar si fa falta -però sense ser monyas- i confiança que el dolor passa i que, tot i que em costen els inicis de les curses, sempre acabo agafant el ritme.

Amenaces

• La calor que pugui fer durant la cursa. Comencem a les 7'30, tres hores després encara estaré pedalant i, amb tota probabilitat, la mitja marató la faré sota el sol. Poques vegades he corregut aquesta distància amb temperatures tardoestiuenques. Superhidratació indispensable i a resar perquè el fetge ho assimili tot.
• Punxada. No hi ha més. Compraré alguna coberta per la roda, però sense saber del cert si la sabré col·locar correctament. A resar, i si la cago, a estar tranquil.
• Ànsies. Em van traïr a Poblenou. Necessito autocontrol, no picar-me damunt la bici, no obsessionar-me amb la velocitat del comptaquilòmetres, dosificar-me a la cursa. Necessito educar el meu cap.
• Els cops i les onades. La referència de Banyoles m'indica que puc estar entre el millor terç dins l'aigua, més per demèrits de la resta que per qualitat pròpies, però encara he de resoldre dins meu si vull apretar a l'inici amb el risc de xocar massa i desgastar-me o si em convé ser conservador i avançar els hipopòtams progressivament. Segurament faré el que em surti al moment.

Aquí un video de l'edició de l'any passat. El final és propaganda, no cal mirar-lo.

Fortaleses

• No tinc cap dubte que acabaré.
• Nedo i pedalo millor que mai.
• Confio que podré arribar amb forces a la cursa i marcar 5 el km o per sota quan agafi el ritme.
• La prohibició de xuclar roda juga al meu favor, tant per condicions (no en sé, i per tant no estic en desavantatge competitiva) com per mentalitat (no em desgastaré intentant seguir ningú).
• Allò que fa més por als demés, les pendents, a mi m'exciten.

Oportunitats

• Ser novell també significa il·lusió, no només inexperiència. Ningú em guanya en temps que porto somniant aquest moment i que vagi al 100% de la meva capacitat no impliqui que no hi vagi a gaudir.
• El paissatge serà una passada i Menorca té un significat massa especial per a mi com per no competir amb pardals al cap. Faré la primera braçada just quan surti el sol -detall estètic de l'organització-; el tram de bicicleta trenca els camps i queda envoltat de pedra seca tota l'estona; i la pujada més criminal de la cursa, que repetim tres vegades, voreja un penya-segat des d'on es veu l'immensa bahia de Fornells.
• Competeixo sòl, però tindré animadors de luxe.

Pronòstic: 40 minuts nedant + 3 hores i 20 minuts en bici + 1 hora i 50 minuts corrent. Total: 6 hores comptant transicions i alguna aturada als avituallaments per canviar bidons.

*(Duatló de Núria desitjant morir al tram de bici; TSE caient al corriol amb doble rampa als bessons; TWalker quasi plorant pel dolor de genoll; BB-SS 2009 fent el darrer km amb els peus oberts per no forçar els bessons, etc.)

Camí de l'Extreme Man: Test Triatló Olímpica

Les dades són fredes: 2 hores 40 minuts 27 segons per fer una triatló olímpica, lloc 467 sobre més de 900 participants.

Les sensacions són millors. Una hora abans del tret de sortida estava més nerviós que mai, quasi sense gaudir del moment, atemorit per si em respondria el cos. Per això cridava i feia bromes a la línea de sortida, per treure'm tensió. Va se entrar a l'aigua i sonar el xiulet i connectar-me de nou amb els records dels entrenaments a mar obert a Menorca. La resta de companys no existien, el Roger havia desaparegut, les algues no em molestaven, les ulleres, que emb prou feines em van donar visibilitat durant un parell de minuts abans d'entelar-se, no existien com a problema: érem jo i 1.500 metres per retallar a braçades.

La sorpresa va ser en aixecar el cap de l'aigua al cap de poc de començar i veure'm entre els 10 primers de la meva tanda. No havia apretat, només m'havia deixat anar, i nedava sense problemes, amb bona cadència, i amb la única preocupació al cap de no aconseguir respirar cada 4 braçades, com entreno: les pulsacions i la respiració estaven disparades de l'emoció (que no del ritme) i havia de respirar cada dues. Al principi em vaig neguitejar una mica i vaig intentar recuperar la respiració dels entrenaments, però aleshores perdia el ritme. Als 29 minuts clavats sortia de l'aigua després d'un esprint final que s'em va acabar allargant massa. Era el 299 de la classificació general, el meu millor tram contra tot pronòstic.

Tocava pedalar. El recorregut, al contrari del que diu el Roger, va ser prou agradable, però el meu handicap principal és no tenir la tècnica adequada per anar a roda. La por a tocar qui em va davant em fa circular a) constantment tensionat i b) sovint massa separat, de manera que perdo l'avantatge del drafting. En total, calculo que devia anar menys d'una cinquena part del tram amb algú, circumstància que penalitza per la prova, ja que em va fer anar més lentament i em va cansar més, però que a la llarga m'afavoreix, perquè em va permetre circular en les condicions que em trobaré Menorca, on estarà prohibir xupar roda. Finalment, i tot i haver avançat més gent de la que m'avançava -els federats, segurament netament superiors a mi en aquesta disciplina, havien sortit abans-, una hora i 22 minuts, 571 de la general en bici, i una mitjana de més de 29 km/hora comptant que vam fer més distància de la marcada.

Finalment, el tram de cursa va ser un bany d'optimisme i satisfacció... des del quilòmetre 2. Fins aleshores vaig ser el clàssic zombie que s'arrossega i a qui tothom avança. La sensació era de força, però les cames no responien: el canvi de pedalar a córrer s'em fa molt molt traumàtic, però quan vaig agafar el ritme em vaig acomodar i fins i tot vaig anar a més, acabant molt lleuger. 48 minuts i un lloc 422, just a la meitat de la general.

Lliçons:

1. L'entrenament a la natura que vaig fer a Menorca (cursa pel camí de cavalls en tandes de 1'20 a 3'30 hores amb desnivells + natació continua a mar obert) són tremendament útils pel treball aeròbic.
2. El meu cos estava molt més preparat del que la ment creia. O, com a mínim, per fer una olímpica, fa falta veure en distància Half.
3. El pronòstic per la Half passa de 5h30min a 6 hores.
4. Mantindré el ritme de la natació però em castigaran les onades i la major quantitat de gent (40 minuts).
5. A la bici està clar que no puc estar 90 km a 30km/hora, així que passem de les 3 hores a les 3 i poc (esperem que no bufi tramuntana).
6. Corrent estic molt còmode i si no forço a la bici no tindré problemes per mantenir un ritme de 5min/km, per tant, posem 1h45min més algun bonus per parar a estirar.

A tope!

La crònica del Rutx aquí.

Camí de l'Extreme Man: prèvia primer test

Avui acaba l'etapa de transformació amb la disputa d'una triatló olímpica a Banyoles que em servirà de test.

Sensacions: Després d'una setmana amb un sol dia de descans total a nivell d'activitat física, em noto encara pesat i carregat, segurament a resultes de la Ruta Jove. A llarg termini no són males notícies perquè això ha de voler dir que el cos està recuperant-se però em preocupa

que el crono d'aquesta tarda, previsiblement dolent, m'afecti negativament.

Estratègia: D'acord amb les sensacions, començaré nedant a un ritme moderat perquè poso molt en dubte que em pugui arribar a recuperar si faig una sortida molt intensa. Tinc confiança en el meu ritme mitjà i espero poder donar-ho tot a la bici. El tram de cursa és una incògnita total: no tinc entrenaments en pla cronometrats de fa mesos, no sé com respondrà el meu cos, que noto cansat, i temo l'impacte de la transició, encara no entrenada.

Objectius: Acabar amb comoditat, practicar la postura de la bicicleta i acomodar-me en la segona transició. Procurar portar un ritme sostingut durant la cursa a peu.

Extreme Man: balanç etapa Acumulació

Després de 10 setmanes de preparació més o menys intensa, aquest és el comput global.

Natació: 12 sessions d'entre 40 minuts i hora i poc amb mescla d'intensitats. Destaco d'aquesta setmana els 2 km seguits.

Bici: 11 sessions. Hi ha de tot, des de sortides de 20 km plans fins etapes de 3 hores o un parell d'ascencions al Turó de l'Home. Destaco la segona al Montseny rebaixant en un quart d'hora la marca de finals de març en una setmana on havia fet 4 entrenaments. En total, 17 hores des d'inicis de maig, 12 i mitja en les darreres 5 setmanes.

Cursa: 3 sortides d'una hora + dues curses de muntanya de 3 hores (caco) + Trailwalker + 17 hores d'excursió a diversos ritmes.

Resum de sensacions:

• En general he treballat per sota dels volums de tots els plannings recomanats, però a canvi he realitzar bestieses que es passen per sobre, tipus curses de muntanya, sessions de més de 3 km a la piscina i el Turó de l'Home al màxim.
• En cap cas he treballat als ritmes que em marquen els planning, sinó més forts, especialment sobre la bicicleta.
• El dèficit de cursa segurament sigui el més gran, però ara mateix ja em noto capacitat per ser finisher. Ara falta pulir el com.

Objectius pel proper mes:

• Començar a treballar amb intensitats altes.
• Durant els campaments, plantejats com una setmana de descans, dedicar una estona cada dia a estirar, fer exercicis abdominals i lumbars, flexions i sentadillas. 1 setmana.
• Durant les tres setmanes a Menorca, nedar a mar obert en sessions contínues d'entre 10 i 40 minuts; en cursa, totalitzar entre quatre i sis sortides d'entre 30 i 60 minuts + entre quatre i sis sessions de séries; sessions de rem, bici i força.

Camí de l'Extreme Man: un d'aquells dies

Havia de ser un entrenament de molt de volum a la piscina, una hora de patiment mental, de monotonia, 3.000 metres de braços i cames -incloent uns infernals 500 metres de peus de crawl- i concentració en mantenir el ritme i la tècnica, zero descansos més enllà del canvis d'estris.

Al cap d'una hora de començar, just quan estava a una piscina d'acabar la sèrie de 400 metres i la sessió, se m'ha activat AQUELL mecanisme mental. M'he trobat sobrat de forces, he constatat que no tenia res millor a fer després i he pensat que potser un altre dia hagi de retallar entrenaments per culpa del temps. "Va, 50 metres més". "Dues piscines més, que vas sobrat". "100 més a veure". I així he anat fent fins doblar el meu objectiu inicial, sabent-me invencible, amb la moral pels núvols, notant-me fortíssim i tenint clar que a ritme de competició podia aguantar molt més.

Aleshores he decidit apretar i he posat el turbo. Peus a fondo, respiració a cada braçada i impulsos potents, músculs enverinats d'àcid làctic, pit inflat i tots els meus referents rockets al cap. Al tercer viratge, just m'impulsava, el bíceps femoral m'ha avisat que estava al límit i he sabut que era el senyal per aturar-me i tornar a la calma.

Aquests són els moments dels entrenaments que valen més la pena. Aquells que et fan albirar nous límits del teu cos -i la teva ment- més enllà dels que pressuposaves. Ara em trobo pesat, però dec ser una font d'endorfines perquè estic exultant. Vamos!

PD: I tot plegat, amb banyador llarg de platja, que venia directe del casal!

Camí de l'Extreme Man

Aquesta setmana he començat oficialment el meu entrenament per la Extreme Man Menorca 2011, una triatló de llarga distància que es celebra el 25 de setembre a prop de Fornells, al nord de l'illa.

A falta d'una mica més de 3 mesos, i després de setmanes i setmanes de nedar amb força freqüència, iniciar-me en la bicicleta i entrenar més aviat poc la cursa, toca començar fort amb la primera fase preparativa: l'entrenament d'acumulació; això és, sumar quilòmetres en les tres disciplines.

Avui és el primer dia de descans total en una setmana o així on he encadenat sortides de dues hores en bici a bon ritme, una mitja marató de muntanya, tirades d més de dos km a la piscina i alguna sessió de força màxima amb peses. Noto el meu cos molt cansat, però això em fa estar viu i m'il·lusiona preparar-me per un esdeveniment així en una terra que cada cop sento més meva.

Són aquests els reptes que ens mouen, les motivacions que ens impulsen a donar el millor de nosaltres mateixos. A mi m'ha agafat ara per aquest desafiament i vull preparar-lo amb més entusiasme del que he dedicat mai per, no sé, un exàmen. Cadascú escull els seus objectius, suposo.

Seguiré relatant.