Camí de l'Extreme Man: Test Triatló Olímpica

Les dades són fredes: 2 hores 40 minuts 27 segons per fer una triatló olímpica, lloc 467 sobre més de 900 participants.

Les sensacions són millors. Una hora abans del tret de sortida estava més nerviós que mai, quasi sense gaudir del moment, atemorit per si em respondria el cos. Per això cridava i feia bromes a la línea de sortida, per treure'm tensió. Va se entrar a l'aigua i sonar el xiulet i connectar-me de nou amb els records dels entrenaments a mar obert a Menorca. La resta de companys no existien, el Roger havia desaparegut, les algues no em molestaven, les ulleres, que emb prou feines em van donar visibilitat durant un parell de minuts abans d'entelar-se, no existien com a problema: érem jo i 1.500 metres per retallar a braçades.

La sorpresa va ser en aixecar el cap de l'aigua al cap de poc de començar i veure'm entre els 10 primers de la meva tanda. No havia apretat, només m'havia deixat anar, i nedava sense problemes, amb bona cadència, i amb la única preocupació al cap de no aconseguir respirar cada 4 braçades, com entreno: les pulsacions i la respiració estaven disparades de l'emoció (que no del ritme) i havia de respirar cada dues. Al principi em vaig neguitejar una mica i vaig intentar recuperar la respiració dels entrenaments, però aleshores perdia el ritme. Als 29 minuts clavats sortia de l'aigua després d'un esprint final que s'em va acabar allargant massa. Era el 299 de la classificació general, el meu millor tram contra tot pronòstic.

Tocava pedalar. El recorregut, al contrari del que diu el Roger, va ser prou agradable, però el meu handicap principal és no tenir la tècnica adequada per anar a roda. La por a tocar qui em va davant em fa circular a) constantment tensionat i b) sovint massa separat, de manera que perdo l'avantatge del drafting. En total, calculo que devia anar menys d'una cinquena part del tram amb algú, circumstància que penalitza per la prova, ja que em va fer anar més lentament i em va cansar més, però que a la llarga m'afavoreix, perquè em va permetre circular en les condicions que em trobaré Menorca, on estarà prohibir xupar roda. Finalment, i tot i haver avançat més gent de la que m'avançava -els federats, segurament netament superiors a mi en aquesta disciplina, havien sortit abans-, una hora i 22 minuts, 571 de la general en bici, i una mitjana de més de 29 km/hora comptant que vam fer més distància de la marcada.

Finalment, el tram de cursa va ser un bany d'optimisme i satisfacció... des del quilòmetre 2. Fins aleshores vaig ser el clàssic zombie que s'arrossega i a qui tothom avança. La sensació era de força, però les cames no responien: el canvi de pedalar a córrer s'em fa molt molt traumàtic, però quan vaig agafar el ritme em vaig acomodar i fins i tot vaig anar a més, acabant molt lleuger. 48 minuts i un lloc 422, just a la meitat de la general.

Lliçons:

1. L'entrenament a la natura que vaig fer a Menorca (cursa pel camí de cavalls en tandes de 1'20 a 3'30 hores amb desnivells + natació continua a mar obert) són tremendament útils pel treball aeròbic.
2. El meu cos estava molt més preparat del que la ment creia. O, com a mínim, per fer una olímpica, fa falta veure en distància Half.
3. El pronòstic per la Half passa de 5h30min a 6 hores.
4. Mantindré el ritme de la natació però em castigaran les onades i la major quantitat de gent (40 minuts).
5. A la bici està clar que no puc estar 90 km a 30km/hora, així que passem de les 3 hores a les 3 i poc (esperem que no bufi tramuntana).
6. Corrent estic molt còmode i si no forço a la bici no tindré problemes per mantenir un ritme de 5min/km, per tant, posem 1h45min més algun bonus per parar a estirar.

A tope!

La crònica del Rutx aquí.

Trailwalker: primera jornada

Nerviosos, inconscients i embadalits pels ullarrus i el culopalmo de pedra de Maria Vasco, a les 9 del matí del 7 de maig començava la Trailwalker. Tot estava a punt, des del material fins als meus intestins, que després de la meva cagada de rigor abans de cada cursa, semblaven més afinats que dies enrere. El que no quadrava era la pluja que va començar a caure al cap de pocs minuts de començar, però espantar-se per allò no és propi de GERACs.

De sortida de Palautordera ens quedaven prop de 5 hores fins poder seure i contactar de nou amb els nostres supporters, Mike i Carles. Van ser 10 km d'alegries, de companyerisme amb els demés equips, bromes i bon ritme. Ràpidament va quedar clar que no fariem la pausa que haviem pactat per a cada hora, més que res perquè ningú davant nostre la feia, però sí que erem responsables en anar menjant i bebent. La pujada no pesava, les cames eren lleugeres i el paissatge una meravella que, com després veuriem, només era un aperitiu del festí visual que ens esperava.

Amb la primera pausa, tots plegats teniem la sensació que, si bé seria dur, la pujada més forta estava mig feta i que, amb prou descansos, no hi hauria problemes de cap tipus per acabar la prova. Estem parlant que en aquell moment encara hi havia qui deia que es podia

acabar en menys de 24 hores (en van der més de 31). Inconsciència, que diria el Marc.

Deixat el primer punt de control, però, començaven les pendents fortes i l'expedició s'allargava. Vull fer esment especial a l'home que vam avançar en un tram rocós equipat amb sandàlies de guiri i mitjons, amb dos collons. Les vistes en aquest tram, entre els 1.000 i els 1.200, eren d'escàndol, amb una perspectiva molt xula del Turó de l'Home. Els meus companys, desgraciats com ells sols, m'insultaven cada cop que elogiava les perspectives en veu alta.

Després del darrer cim (Tagamanent) vam intercanviar fuet i ametlles amb unes amazones i ens vam dirigir a molt bon ritme -en molts trams fins i tot corrent- al següent punt de control, un tràmit, i a l'encontre dels nostres supporters. La notícia aquí és que una de les amazones li va tocar el cul al Pep.

En els 12 km de baixada a Figaró tinc en ment, en primer lloc, una conversa molt entretinguda tot i no recordar de què en concret i, seguidament, la sensació increïble de baixar la pendent final a tota òstia. El premi, ni que m'haguéssin llegit la ment, un parell de birres i patates fregides. Primera parada llarga i ja ens saltavem la dieta.

25 minuts més tard que el Marc i jo arribaven el Pep i el Carlos, que no pensavem haver deixat tan lluny. Aquí em vaig preocupar una mica, més pel Pep que pel Carlos, ja que era la seva primera experiència a la muntanya. Jo gaudeixo molt a les pujades i, quan estic fresc i sense dolors, als descensos, però entenc que hi ha qui s'apura i està més còmode en pla. Les etapes següents revifarien les energies del Pep i m'esvaïrien tots els dubtes.

El dinar i els estiraments es van allargar una hora sota el plugim. Començava un etapón, el més dur segons la primera projecció -més tard, embogits, en decidiriem un de pitjor...-: 18 km fins Sant Feliu de Codines amb una pujada de 6 km a l'inici. Aquí va començar la carnisseria. Un altre assumpte és que després, havent pujat, els cingles, els salts d'aigua i la vista brutal de tota la vall i del massís del Montseny, tot el patiment s'oblidés de cop. La qüestió és que tal qual vam trepitjar l'asfalt, i després de veure ratpenats i omplir una hora de conversa sobre porno i sexe extrem, ens vam començar a pesar les hores.

Les pujades eren llargues, les baixades incòmodes i la pista monòtona. I el Carlos, aix el Carlos, que començava a necessitar els bastons dels companys de tan mal que li feia el genoll.

A l'arribada a l'escola que feia de punt de control ens van tornar de cop totes les energies. Anavem totalment fora de temps, el Pep tenia els peus destrossats i el Carlos començava a patir seriosament del genoll, però jo estava tan crescut, era tan optimista, que creia que podriem aprofitar les hores de sol a la següent etapa. No em va importar que no hi hagués la pasta amb la que m'havia automotivat de feia una hora i em va ser igual que el brou estigués fred. Vaig ballar com un boig amb dj Serrote, vaig tornar a mamar i em vaig tornar a oblidar d'agafar un segon pal.

Ara bé, tal qual vam sortir es va començar a fer de nit i vaig descobrir que la meva lot nova no funcionava. Sort dels companys, que m'ajudaven. Segurament aquesta va ser l'etapa on vaig tenir unes sensacions més negatives. Tinc poc "aguante" per les nits i necessito descansar quan arriba una certa hora, de manera que vora les 23 hores, i tot i que anava molt fresc físicament, vaig començar a adormir-me. Paral·lelament, al Carlos li reventava el genoll i començava a ploure. Només volia arribar al pavelló i estirar-me 20 minuts tot quiet. Després, amb un Red Bull i alguna cosa amb sucre estava convençut que podria sortir a caminar com nou.

Ni de broma. La pluja va esdevenir diluvi, molta gent d'havia perdut abans d'arribar i el pavelló semblava un camp de refugiats, amb penya molt fotuda estirada, cues llarguíssimes a podologia i molt males cares. Aquell era el punt d'inflexió de la cursa, clarament. O, com a mínim, un dels moments àlgids de l'experiència.

La visita a l'infern del Trailwalker

Ens va costar, però vam acabar.

No diré que a l'arribada em vaig enrecordar de tots els moments de patiment de la cursa, de la frustració d'haver-nos perdut, de les escenes divertides entre els companys, de la pluja, de totes les hores d'entrenament de les setmanes anteriors. Tampoc dedicaré la fita als destinataris dels 1.605'13 euros que vam recaptar. No ho escriuré perquè, la veritat, no ho vaig sentir.

Quan ahir a les 4 de la tarda passades vaig passar per la línia d'arribada només em vaig alegrar d'acabar el que començava a ser una agonia.

Em fan mal els malucs i els genolls, però no és res comparat amb el patiment de les darreres etapes de la cursa, dels últims 30 kms; de la frustració de caminar mig adormit dissabte a la nit; del dolor brutal que patia al genoll esquerre cada cop que la pendent era negativa les 7 últimes hores de cursa.

Va ser una bestiesa. En alguns moments, una bestiesa sense sentit, però això no em treu l'alegria d'allò viscut. El paissatge va ser una meravella que va valer cada passa, cada fibra reventada als bessons, cada gota de suor i cada durícia que tinc als peus. Vam riure i vam patir plegats amb 5 amics més, vam deixar-nos cuidar, vam queixar-nos, vam enfontre'ns els uns dels altres mentre caminavem, vam córrer i vam grimpar i, a sobre, vam ser un gra de sorra en una gran causa: la lluita contra la pobresa material.

Em queda una petita pedra a la sabata, un matís a la meva alegria, que és la pena per haver perdut el Carlos, un corredor més dièsel, de ritme més continuat, a qui el recorregut, farcit de desnivells animals, va penalitzar fins fer-li reventar el genoll de dolor.

No sé on està el meu límit, però del que estic segur és que no es troba als 100 i pico km (ni compto la mitja hora que vam passar perduts ni el bonus track que segons els comptaquilòmetres d'alguns vam fer) i 3.800 metres de desnivell positiu.

Properament: crònica.

La Asamblea de Filadelfia

Hacía un frío brutal, pero apenas podía preocuparme de buscar más abrigo. Isidro captaba toda la atención de la sala y a mi me estaba descubriendo un pequeño gran drama. Otro más en el Chaco.

Isidro Núñez era el líder de la comunidad indígena Angaité y su papel era representar a los aborígenes en una asamblea con los políticos de la región y los ministros de Medio Ambiente y el Instituto Nacional del Indígena. De toda la vida, él y su familia, cómo tantas otras comunidades, habían usado leña para hacer carbón. Así se calentaban en invierno y sacaban algo de dinero de su venta para comprar ropas y alimento en las ciudades. Ahora una ley medioambiental prohibía la tala de árboles en los asentamientos de los Angaité o los Ayoré, privándoles de sustento y combustible.

No pedían limosna, y así lo expresó Isidro. De hecho, rechazaban los donativos que les mandaba el gobierno. Los indígenas del Chaco ya han dejado de quejarse por ser expulsados de sus aldeas originarias y están resignados a abandonar la caza, porqué cualquier día dejará de haber animales a los que perseguir. Pero que no les permitieran talar un puñado de árboles mientras empresarios de Asunción transportaban camiones llenos de troncos era humillante: “¡Ninguna ley puede estar por encima de la dignidad!”, dijo Isidro.

Esa era la realidad. Mientras los políticos regionales y los burócratas llevaban meses pasándose la pelota sin solución, las aldeas que dependen del carbón se iban degradando. Mientras los responsables de la cuestión indígena en el Paraguay apenas salían de sus oficinas, centenares de familias perdían lo mejor de su cultura originaria para quedarse con lo peor de la “sociedad moderna”. Mientras sucedía todo esto, Isidro metía prisa: “No esperen a pactar, el hambre no espera”.

Al final quedó una propuesta. “Prueben ustedes, señores de la capital, a vivir cómo los indígenas: sin agua, ni ropa, ni alimento, viendo a sus hijos enfermar y pasar hambre; no aguantarían ni una semana”. Y todos los blancos que le escuchábamos tuvimos que bajar la cabeza. Eso sí que nos había dejado helados.

Esa es una de las historias que encontré en el Chaco. Ésta terminó bien, con la firma de un documento conciliador. Hay otras que no tienen final feliz. Cualquiera de todas ellas son ejemplos de la vida que encontré en el SUR. Una vida sencilla, un poco inocente, unas veces esperanzadora y otras, injusta. Una vida siempre rica.

GERAC

Estic reventat. Ahir tarda-nit vam tornar de la Terra Alta en Toni, en Xavi, l'Uri, l'Albert, la Carla i jo, on haviem fet una ruta envoltats de vinya i olivera. Ha estat inoblidable, el grau de brutícia -física i mental- ha assolit cotes notables i hem exhaurit les existències de "vi negre especial" de la comarca. Però comencem pel principi.

Ens reunirem divendres, just després que jo tingués classe i havent de lamentar les baixes d'última hora de Mike i Seva. Confiats en el que ens havia de proveir la Mare Natura no es comptaven entre els equipatges ni fogonets ni plats (en algun cas, ni tan sols coberts). El sistema de puntuacions "Precarian Challenge" començava a funcionar en tant que alguns no preveien a) roba interior de recanvi, b) roba d'abric o c) estris d'higiene personal. Sense contemplar la possibilitat de dutxar-nos ni dormir sota cobert intentavem entrar en comunió amb la Terra, però aquest acostament, com es veuria, havia d'arribar encara més lluny amb successius intents de fecundar-la, però ja en parlarem.



El viatge en bus elevà encara més les expectatives constatant la malaltia latent, rient amb les històries de l'Uri sobre drogadicció a Rubí i, finalment, vam arribar a Gandesa. Ens esperava una dotzena de quilòmetres fins Bot, següent parada i vam adquirir un parell de garrafes de vi per refrescar-nos la gola i uns fuets increïbles per berenar. Tot tirat de preu. El sol ja queia i preveiem arribar al nostre destí quan arribés la nit. No deviem portar ni mitja hora que vàrem trobar un abocador pel camí. Decidits, vam entrar-hi. Televisors, cadires, mobles, tasses i piques de vàter... Hi havia la tira de coses a les quals destruir a cop de maó. Hi ha executius que paguen per fer això i nosaltres ens ho haviem trobat. La descàrrega d'adrenalina és increïble: estavem posseïts per una orgia destructiva. La Carla ho va entendre malament i poc després es precipitaria contra uns esbarzers esgarrapant-se totes les cames. Per curar-se les ferides li vam recomanar que es tirés vi per sobre i així ho va fer.

El camí encara ens va regalar més diversió. Un cotxe semidestruït i pendents per escalar. Un cop a Bot vam anar a buscar més vi, que resultaria estar picat, i vam sopar. Era l'hora dels bars (2 en tot el poble). Evidentment, nosaltres anavem com les cabres i voliem que tot el poble ho anés. Vaig anar a cercar un grup de gent i els vaig començar a ballar requetón i a animar, centrant-me en un personatge refetot i divertit anomenat Rosita que preguntava "D'on l'heu sacat aquet?". Tot i que reien, els vaig cohibir més que no pas animar. Ens era igual. No teniem fons i necessitavem activitat, així que quan ens van tancar el primer bar, ens vàrem dirigir a un antre inmund on la festivitat era encara més reduïda. Tot i així, tres joves indígenes encara aguantaven i ens donaven conversa i diversió. L'Estanquera cercava però finalment tornaria a casa sense companyia.

Mitjançant un trajecte que costaria de recordar al dia següent ens vam trobar parant les màrfegues en un camp de futbol sala. Com era de preveure no va costar conciliar el son.

Em va despertar un so extrany.

-Beeeeeeeeeeeeeeeeeeee.

Vaig obrir els ulls i era una cabra. Una cabra relativament petita i negra. Al·lucinat, vaig engrescar els companys a obrir els ulls i gaudir d'una situació surrealista. Algú va identificar la bèstia amb el diable que venia a castigar-nos. Vam tenir l'animal allà fins que el pastor va venir a recollir-la i al cap d'una estona vam llevar-nos. Molt petats per la manca d'hores de son però lliures de ressaca (dormir al ras ho cura tot) vam anar a esmorzar i ens vam posar en marxa.

Tocava fer un camí que seguia una antiga via de tren. El paissatge era tan espectacular com el del dia anterior però haviem de travessar llargs túnels sense iluminar sota el risc que vingués el Chupacabras a atacar-nos. Amenitzant la caminata amb letrillas que haviem d'aturar quan passaven famílies amb la bicicleta vam arribar per fi a la Fontcalda. Es tractava d'un riu que tenia al costat un minúscul surtidor d'aigua calenta. Ens vam posar els banyadors i vam gaudir-ne.

El camí posterior fins a Pinell ens va castigar les cames perquè era sobre asfalt. A mi també em va regalar coïssor a l'entrecuix per ser burro i no treure'm el banyador mullat: és el que te ser gilipollas. Excusat en aquest fregament, i allunyat de la tetè de la curse, vaig aprofitar per fer una part del trajecte nu, per allò de sentir-me més proper a la natura.

Essent coherents amb el desordre alimentici que patiem vam dinar vora les 5. Esgotats per la manca de son i el tute que duiem no tenia sentit anar fins un altre poble i vam regalar-nos una tarda de descans que gairebé ens costa el sopar perquè amb prou feines vam arribar al super abans no tanquessin. Vam menjar formatge, embotits, fruita i vi, tirats a terra, dibuixant una imatge de certa indigència. Le Brut tenia por que vinguessin per la nit a robar-nos els òrgans així que vam abandonar les afores per establir el lloc de pernoctament en un carreró sense sortida. Abans, però vam descobrir que els cubates de Frangelico a la Terra Alta van a 2 euros.

Al matí següent l'Albert amenaçà la Carla (que per primera vegada anava sòbria) en colpejar-la amb el seu Big Cock. Ens vam dirigir a Corbera d'Ebre, poble destrossat per l'aviació nazi durant la Guerra Civil. El camí era maco i allà vàrem gaudir les olives, ametlles i cireres de la regió (pagant només les primeres). La Carla va voler ser agraïda i li va mostrar un pit a un iaio de la contrada.

Un cop a Gandesa i mentre esperavem l'autocar de tornada, ens vam quedar sense diners. Només teniem fruita maltractada que vam devorar com els porcs que haviem vist i una ampolla de vi. La Carla va tornar a tajar i es va fer amiga d'una iaia "amb nom de pecadora" (Magdalena).

Crec que fi.