La visita a l'infern del Trailwalker

Ens va costar, però vam acabar.

No diré que a l'arribada em vaig enrecordar de tots els moments de patiment de la cursa, de la frustració d'haver-nos perdut, de les escenes divertides entre els companys, de la pluja, de totes les hores d'entrenament de les setmanes anteriors. Tampoc dedicaré la fita als destinataris dels 1.605'13 euros que vam recaptar. No ho escriuré perquè, la veritat, no ho vaig sentir.

Quan ahir a les 4 de la tarda passades vaig passar per la línia d'arribada només em vaig alegrar d'acabar el que començava a ser una agonia.

Em fan mal els malucs i els genolls, però no és res comparat amb el patiment de les darreres etapes de la cursa, dels últims 30 kms; de la frustració de caminar mig adormit dissabte a la nit; del dolor brutal que patia al genoll esquerre cada cop que la pendent era negativa les 7 últimes hores de cursa.

Va ser una bestiesa. En alguns moments, una bestiesa sense sentit, però això no em treu l'alegria d'allò viscut. El paissatge va ser una meravella que va valer cada passa, cada fibra reventada als bessons, cada gota de suor i cada durícia que tinc als peus. Vam riure i vam patir plegats amb 5 amics més, vam deixar-nos cuidar, vam queixar-nos, vam enfontre'ns els uns dels altres mentre caminavem, vam córrer i vam grimpar i, a sobre, vam ser un gra de sorra en una gran causa: la lluita contra la pobresa material.

Em queda una petita pedra a la sabata, un matís a la meva alegria, que és la pena per haver perdut el Carlos, un corredor més dièsel, de ritme més continuat, a qui el recorregut, farcit de desnivells animals, va penalitzar fins fer-li reventar el genoll de dolor.

No sé on està el meu límit, però del que estic segur és que no es troba als 100 i pico km (ni compto la mitja hora que vam passar perduts ni el bonus track que segons els comptaquilòmetres d'alguns vam fer) i 3.800 metres de desnivell positiu.

Properament: crònica.

La ruta jove

Vam ser dotze, disset, vint i vint-i-quatre persones, fent la ruta gairebé a la carta, per frívol que pugui semblar dir això. Cadascú va incorporar-se quan va poder, al seu ritme, el que li marquessin el calendari, les ganes i, per què no dir-ho, les limitacions físiques.

Aquesta és la bellesa d'una ruta així, la diversitat. Hi ha qui es motiva, es disfressa de sherpa tibetà i comanda la fila. També hi ha qui vigila la reraguarda fent de xarxa als qui s'endarrereixen. Altres demanen descansar cada poca estona i fins i tot alguns gemeguen queixosos per la pendent que els toca enfilar.

Trobem rockets que encadenen roc rere roc quan el camí mira amunt i, al seu costat, excursionistes més modestos que amb prou feines fan tres passes seguides sense descans.

Hi ha temeraris i porucs. Precaris i ultraequipats. Silenciosos i bromistes. Experts i ignorants. Místics i terrenals.

I cascades brutals, rius frescos i nets, isards, muflons, marmotes i voltors, valls impresionants i paratges on perdre's tota una vida.

Tenim una meravella al costat de casa.

Madriz

Ritornato già da Madriz, sorprendentements despierto, activo y entusisamado a pesar de a) haber dormido 4 horas desde ayer y b) ser culé, rememoro la fugaz visita a la capital del reino. He visto una Madrid bonita, bastante más megalópolis ya que Barcelona aunque sin esa personalidad y esa fuerza intangible que sí tiene mi ciudad, pero sobretodo he vuelto a ver a mucha gente que caminó a mi lado hace un año. En algún caso era la primera vez que volviamos a vernos, en otros no, pero nada evitó un permanente ataque de nostalgia. Personas maravillosas que me hacen sentir afortunado por conocerlas. Está, por supuesto, la distancia, la incertidumbre de no saber si en algunos casos tardaré un año o una eternidad en volver a gozar de su compañía, pero me siento emocionado cuando cierro los ojos y recuerdo cenas, conversaciones, paseos y tajas con gente verdaderamente entrañable.

He vivido? He querido? Como Pere Casaldáliga, cuando me pregunten algo parecido yo empezaré a dar nombres, y en Madrid viven algunos de ellos...

Laura, mi vecina ventana con ventana, con quién compartí tanta pasta al pesto y vueltas a casa con el maldito nocturno romano, parece mentira que ahora sepa tan poco de ella. Iñaki, cuanto tiempo también, qué poco costo ser su amigo, reir con él, echarle de menos. Álvaro, el cerdo, tan auténtico, tan bruto, tan sencillo, todo corazón. Zurita, chulo pero noble, divertido, imposible aburrirse a su lado, amable, burro, ácido. Edu, para mi un ejemplo de Erasmus y de persona, sin caretas, al segundo dia de conocerle ya le querías como a un hermano de toda la vida. Nano, casi media noche hablando como si no hiciera medio año que no nos vemos, impredecible como siempre, auténtico. Leti, una persona verdaderamente especial, la alegría de la vida, la carcajada por encima de todo. Y Dani, y Vero, y Mario, y Miguel...

Gente con la que merece la pena haberse cruzado.

GERAC

Estic reventat. Ahir tarda-nit vam tornar de la Terra Alta en Toni, en Xavi, l'Uri, l'Albert, la Carla i jo, on haviem fet una ruta envoltats de vinya i olivera. Ha estat inoblidable, el grau de brutícia -física i mental- ha assolit cotes notables i hem exhaurit les existències de "vi negre especial" de la comarca. Però comencem pel principi.

Ens reunirem divendres, just després que jo tingués classe i havent de lamentar les baixes d'última hora de Mike i Seva. Confiats en el que ens havia de proveir la Mare Natura no es comptaven entre els equipatges ni fogonets ni plats (en algun cas, ni tan sols coberts). El sistema de puntuacions "Precarian Challenge" començava a funcionar en tant que alguns no preveien a) roba interior de recanvi, b) roba d'abric o c) estris d'higiene personal. Sense contemplar la possibilitat de dutxar-nos ni dormir sota cobert intentavem entrar en comunió amb la Terra, però aquest acostament, com es veuria, havia d'arribar encara més lluny amb successius intents de fecundar-la, però ja en parlarem.



El viatge en bus elevà encara més les expectatives constatant la malaltia latent, rient amb les històries de l'Uri sobre drogadicció a Rubí i, finalment, vam arribar a Gandesa. Ens esperava una dotzena de quilòmetres fins Bot, següent parada i vam adquirir un parell de garrafes de vi per refrescar-nos la gola i uns fuets increïbles per berenar. Tot tirat de preu. El sol ja queia i preveiem arribar al nostre destí quan arribés la nit. No deviem portar ni mitja hora que vàrem trobar un abocador pel camí. Decidits, vam entrar-hi. Televisors, cadires, mobles, tasses i piques de vàter... Hi havia la tira de coses a les quals destruir a cop de maó. Hi ha executius que paguen per fer això i nosaltres ens ho haviem trobat. La descàrrega d'adrenalina és increïble: estavem posseïts per una orgia destructiva. La Carla ho va entendre malament i poc després es precipitaria contra uns esbarzers esgarrapant-se totes les cames. Per curar-se les ferides li vam recomanar que es tirés vi per sobre i així ho va fer.

El camí encara ens va regalar més diversió. Un cotxe semidestruït i pendents per escalar. Un cop a Bot vam anar a buscar més vi, que resultaria estar picat, i vam sopar. Era l'hora dels bars (2 en tot el poble). Evidentment, nosaltres anavem com les cabres i voliem que tot el poble ho anés. Vaig anar a cercar un grup de gent i els vaig començar a ballar requetón i a animar, centrant-me en un personatge refetot i divertit anomenat Rosita que preguntava "D'on l'heu sacat aquet?". Tot i que reien, els vaig cohibir més que no pas animar. Ens era igual. No teniem fons i necessitavem activitat, així que quan ens van tancar el primer bar, ens vàrem dirigir a un antre inmund on la festivitat era encara més reduïda. Tot i així, tres joves indígenes encara aguantaven i ens donaven conversa i diversió. L'Estanquera cercava però finalment tornaria a casa sense companyia.

Mitjançant un trajecte que costaria de recordar al dia següent ens vam trobar parant les màrfegues en un camp de futbol sala. Com era de preveure no va costar conciliar el son.

Em va despertar un so extrany.

-Beeeeeeeeeeeeeeeeeeee.

Vaig obrir els ulls i era una cabra. Una cabra relativament petita i negra. Al·lucinat, vaig engrescar els companys a obrir els ulls i gaudir d'una situació surrealista. Algú va identificar la bèstia amb el diable que venia a castigar-nos. Vam tenir l'animal allà fins que el pastor va venir a recollir-la i al cap d'una estona vam llevar-nos. Molt petats per la manca d'hores de son però lliures de ressaca (dormir al ras ho cura tot) vam anar a esmorzar i ens vam posar en marxa.

Tocava fer un camí que seguia una antiga via de tren. El paissatge era tan espectacular com el del dia anterior però haviem de travessar llargs túnels sense iluminar sota el risc que vingués el Chupacabras a atacar-nos. Amenitzant la caminata amb letrillas que haviem d'aturar quan passaven famílies amb la bicicleta vam arribar per fi a la Fontcalda. Es tractava d'un riu que tenia al costat un minúscul surtidor d'aigua calenta. Ens vam posar els banyadors i vam gaudir-ne.

El camí posterior fins a Pinell ens va castigar les cames perquè era sobre asfalt. A mi també em va regalar coïssor a l'entrecuix per ser burro i no treure'm el banyador mullat: és el que te ser gilipollas. Excusat en aquest fregament, i allunyat de la tetè de la curse, vaig aprofitar per fer una part del trajecte nu, per allò de sentir-me més proper a la natura.

Essent coherents amb el desordre alimentici que patiem vam dinar vora les 5. Esgotats per la manca de son i el tute que duiem no tenia sentit anar fins un altre poble i vam regalar-nos una tarda de descans que gairebé ens costa el sopar perquè amb prou feines vam arribar al super abans no tanquessin. Vam menjar formatge, embotits, fruita i vi, tirats a terra, dibuixant una imatge de certa indigència. Le Brut tenia por que vinguessin per la nit a robar-nos els òrgans així que vam abandonar les afores per establir el lloc de pernoctament en un carreró sense sortida. Abans, però vam descobrir que els cubates de Frangelico a la Terra Alta van a 2 euros.

Al matí següent l'Albert amenaçà la Carla (que per primera vegada anava sòbria) en colpejar-la amb el seu Big Cock. Ens vam dirigir a Corbera d'Ebre, poble destrossat per l'aviació nazi durant la Guerra Civil. El camí era maco i allà vàrem gaudir les olives, ametlles i cireres de la regió (pagant només les primeres). La Carla va voler ser agraïda i li va mostrar un pit a un iaio de la contrada.

Un cop a Gandesa i mentre esperavem l'autocar de tornada, ens vam quedar sense diners. Només teniem fruita maltractada que vam devorar com els porcs que haviem vist i una ampolla de vi. La Carla va tornar a tajar i es va fer amiga d'una iaia "amb nom de pecadora" (Magdalena).

Crec que fi.