5 moments intensos de 2011

1) Campaments

Vam crear màgia. Gòsol quedarà sempre al meu record com l'emplaçament dels millors campaments que he viscut mai. Qui sap si tornarem a repetir un somni com aquell. Allà s'hi van ajuntar molts factors: em tocava assumir un lideratge inèdit per a mi, teniem un grup d'infants molt gratificant i m'acompanyava un equip d'animadors inoblidable per la seva dimensió humana. D'aquella constel·lació de factors en van sorgir dinàmiques i situacions màgiques de les que ara queden mitja dotzena de nous amics i un somriure quan em retrobo amb el record.

2) Extreme Man

El projecte va néixer el mateix 2011, així que tot el cicle de somni, il·lusió, preparació i realització va quedar tancat en un mateix any. No puc arribar a recordar quantes hores d'entrenament i de projecció vaig arribar a passar pensant en el moment de la competició, ni quant significat tenia per a mi competir on ho vaig fer. Per no recordar, ni recordo què vaig sentir quan vaig acabar, de tan mortificat com estava. Només mantinc presents les sensacions de moments concrets. La fortalesa quan vaig sortir de l'aigua i vaig mirar el crono. Em sentia invencible. La constància quan m'avançaven desenes de bicicletes tot i que jo pedalava al 100%. Aleshores em sentia sensat, sencer. L'agonia dels darrers quilòmetres de cursa, quan havia de mentir a les meves cames a cada passa que donava. Tot i el dolor, allà em vaig sentir, per fi, un esportista, una persona capaç d'esforçar-se i superar dificultats.

3) El playoff contra el Madrid

Fins aquell moment, l'època més intensa com a culé havia estat durant la temporada 2005/06, la que va culminar amb la Champions de Paris després de guanyar a San Siro i Stamford Bridge. Éren partits més èpics, segurament, que els que ens va regalar Guardiola l'any de les 6 copes, i sobretot s'acompanyaven de sensacions absolutament inèdites per als culers de la meva generació, que amb prou feines acumulavem alegries. Els quatre partits contra el Pudrit, viscuts en un in crescendo d'importància (la Lliga, una final, i el doble partit de Champions), van posar-se a l'alçada d'aquell record.

La històrica série va finalitzar amb un saldo favorable del que em quedo amb dos instants: a) l'inundació en eufòria i alcohol que va marcar l'anada de la Champions, "puto amo" i "por qué" inclosos; i b) la formidable final de Copa, possiblement el millor partit que he vist mai en directe quant a emocions i categoria futbolística, acompanyat de mon germà, l'Álvaro i son germà i el Dani. Mai no oblidaré l'èpic instant en que tots dos equips van formar-se en un cèrcol a banda i banda del camp mentre les dues aficions entraven en èxtasi. No sé si arribaré a veure tant nivell ni tanta emoció en un camp de futbol.

4) La fi de les col·laboracions al diari

No va ser fàcil. Tampoc no va ser tan dramàtic com altres situacions que hi ha a Espanya o Catalunya, ja que vaig poder trampejar amb altres històries i, sobretot, sempre he estat molt ben acompanyat com per no desplomar-me. Però va ser una experiència frustrant. Les col·laboracions a El Mundo m'encantaven. Escribia pràcticament sobre el que volia i de la manera que volia en unes matèries, educació, sanitat i assumptes socials, enormement atacades per les retallades. M'hi vaig deixar esforços, preocupacions, temps i fins i tot diners en forma de factures de telèfon, però em va compensar com poques coses a la vida. Vaig aprendre molt -tot i que no prou- sobre l'ofici i encara més -tot i que em falta encara més- sobre com funciona el món, però entenc com està el sector, entenc que era la peça més dèbil dins el diari i entenc l'empresa. Només sé que tard o d'hora tornaré.

5) Trailwalker

De nou, l'esport. 100 km, que en realitat van ser més, i més de 4.000 metres de desnivell. Quatre persones que ens vam quedar en tres per lesió. Guardo el record de les converses pornogràfiques, dels descensos a corre-cuita esquivant rocs, de la pluja durant la nit de dissabte i de la llàstima que feia el pavelló de Sant Llorenç Savall. Tinc present el desol que ens va envair quan vam descobrir que ens haviem perdut, tan bon punt sortia el sol, després d'haver caminat hores i hores en soledat. Rememoro sovint el punt on vam seure, farts de caminar, vora el km 80. Allà vam acordar que aquell era exactament el nostre límit i vam decidir que no tenia cap sentit continuar... just abans d'aixecar-nos, recollir els pals que haviem llençat de mala manera i posar-nos en camí de nou, superant barreres a cada passa. Recordo també les punxades al genoll, com es van convertir en punyalades quan travessavem aquell corriol envoltat de falgueres i com vaig vorejar les llàgrimes en aquell puja-i-baixa de terra amb Montserrat al fons. Va ser una experiència molt molt molt xula de viure i de preparar, des de la panyalada fins el camí nocturn sense lots. Ningú no hauria de morir sense provar-ho.

Dit això, i per compensar els qui no gosen, nosaltres enguany ho tornem a provar!

Altres

Potser falten alguns highlights, com haver començat a jugar a rugbi, haver estat professor de primària durant un grapat de setmanes o haver començat una nova feina. I no oblido però tampoc he inclòs, no perquè no siguin intensos, que ho són més que els anomenats, sinó perquè són un continu en el temps i ja no són novetat a la meva vida, altres situacions com la companyia del grup de joves, la meva tasca com a animador, l'estima dels pares i l'abue o la companyia de la Roser.

Estimats Reis Mags...

Benvolguts Reis Mags:

Aquest any he estat tan bo com m'han deixat, per això volia demanar-vos alguna cosa especial. Si pensaveu regalar-me alguna cosa que no sigui carbó us volia fer una proposta: per què no canviar el regal per un donatiu per al meu equip Trailwalker?

I potser pregunteu "Què és el Trailwalker?" La Intermon Oxfam Trailwalker és una marxa solidària de 100 km que quatre amics i quatre ajudants farem per lluitar contra la pobresa. Per participar, necessitem recaptar 1.500 euros. Sé que sou mags, però no rics, així que amb una miqueta de cadascun, el meu equip i jo mateix us estarem molt agraïts. Us deixo aquí l'adreça on podeu fer l'ingrés:

http://trailwalker.intermonoxfam.org/ca/equipos/ficha/gerac

Trailwalker: primera jornada

Nerviosos, inconscients i embadalits pels ullarrus i el culopalmo de pedra de Maria Vasco, a les 9 del matí del 7 de maig començava la Trailwalker. Tot estava a punt, des del material fins als meus intestins, que després de la meva cagada de rigor abans de cada cursa, semblaven més afinats que dies enrere. El que no quadrava era la pluja que va començar a caure al cap de pocs minuts de començar, però espantar-se per allò no és propi de GERACs.

De sortida de Palautordera ens quedaven prop de 5 hores fins poder seure i contactar de nou amb els nostres supporters, Mike i Carles. Van ser 10 km d'alegries, de companyerisme amb els demés equips, bromes i bon ritme. Ràpidament va quedar clar que no fariem la pausa que haviem pactat per a cada hora, més que res perquè ningú davant nostre la feia, però sí que erem responsables en anar menjant i bebent. La pujada no pesava, les cames eren lleugeres i el paissatge una meravella que, com després veuriem, només era un aperitiu del festí visual que ens esperava.

Amb la primera pausa, tots plegats teniem la sensació que, si bé seria dur, la pujada més forta estava mig feta i que, amb prou descansos, no hi hauria problemes de cap tipus per acabar la prova. Estem parlant que en aquell moment encara hi havia qui deia que es podia

acabar en menys de 24 hores (en van der més de 31). Inconsciència, que diria el Marc.

Deixat el primer punt de control, però, començaven les pendents fortes i l'expedició s'allargava. Vull fer esment especial a l'home que vam avançar en un tram rocós equipat amb sandàlies de guiri i mitjons, amb dos collons. Les vistes en aquest tram, entre els 1.000 i els 1.200, eren d'escàndol, amb una perspectiva molt xula del Turó de l'Home. Els meus companys, desgraciats com ells sols, m'insultaven cada cop que elogiava les perspectives en veu alta.

Després del darrer cim (Tagamanent) vam intercanviar fuet i ametlles amb unes amazones i ens vam dirigir a molt bon ritme -en molts trams fins i tot corrent- al següent punt de control, un tràmit, i a l'encontre dels nostres supporters. La notícia aquí és que una de les amazones li va tocar el cul al Pep.

En els 12 km de baixada a Figaró tinc en ment, en primer lloc, una conversa molt entretinguda tot i no recordar de què en concret i, seguidament, la sensació increïble de baixar la pendent final a tota òstia. El premi, ni que m'haguéssin llegit la ment, un parell de birres i patates fregides. Primera parada llarga i ja ens saltavem la dieta.

25 minuts més tard que el Marc i jo arribaven el Pep i el Carlos, que no pensavem haver deixat tan lluny. Aquí em vaig preocupar una mica, més pel Pep que pel Carlos, ja que era la seva primera experiència a la muntanya. Jo gaudeixo molt a les pujades i, quan estic fresc i sense dolors, als descensos, però entenc que hi ha qui s'apura i està més còmode en pla. Les etapes següents revifarien les energies del Pep i m'esvaïrien tots els dubtes.

El dinar i els estiraments es van allargar una hora sota el plugim. Començava un etapón, el més dur segons la primera projecció -més tard, embogits, en decidiriem un de pitjor...-: 18 km fins Sant Feliu de Codines amb una pujada de 6 km a l'inici. Aquí va començar la carnisseria. Un altre assumpte és que després, havent pujat, els cingles, els salts d'aigua i la vista brutal de tota la vall i del massís del Montseny, tot el patiment s'oblidés de cop. La qüestió és que tal qual vam trepitjar l'asfalt, i després de veure ratpenats i omplir una hora de conversa sobre porno i sexe extrem, ens vam començar a pesar les hores.

Les pujades eren llargues, les baixades incòmodes i la pista monòtona. I el Carlos, aix el Carlos, que començava a necessitar els bastons dels companys de tan mal que li feia el genoll.

A l'arribada a l'escola que feia de punt de control ens van tornar de cop totes les energies. Anavem totalment fora de temps, el Pep tenia els peus destrossats i el Carlos començava a patir seriosament del genoll, però jo estava tan crescut, era tan optimista, que creia que podriem aprofitar les hores de sol a la següent etapa. No em va importar que no hi hagués la pasta amb la que m'havia automotivat de feia una hora i em va ser igual que el brou estigués fred. Vaig ballar com un boig amb dj Serrote, vaig tornar a mamar i em vaig tornar a oblidar d'agafar un segon pal.

Ara bé, tal qual vam sortir es va començar a fer de nit i vaig descobrir que la meva lot nova no funcionava. Sort dels companys, que m'ajudaven. Segurament aquesta va ser l'etapa on vaig tenir unes sensacions més negatives. Tinc poc "aguante" per les nits i necessito descansar quan arriba una certa hora, de manera que vora les 23 hores, i tot i que anava molt fresc físicament, vaig començar a adormir-me. Paral·lelament, al Carlos li reventava el genoll i començava a ploure. Només volia arribar al pavelló i estirar-me 20 minuts tot quiet. Després, amb un Red Bull i alguna cosa amb sucre estava convençut que podria sortir a caminar com nou.

Ni de broma. La pluja va esdevenir diluvi, molta gent d'havia perdut abans d'arribar i el pavelló semblava un camp de refugiats, amb penya molt fotuda estirada, cues llarguíssimes a podologia i molt males cares. Aquell era el punt d'inflexió de la cursa, clarament. O, com a mínim, un dels moments àlgids de l'experiència.

La visita a l'infern del Trailwalker

Ens va costar, però vam acabar.

No diré que a l'arribada em vaig enrecordar de tots els moments de patiment de la cursa, de la frustració d'haver-nos perdut, de les escenes divertides entre els companys, de la pluja, de totes les hores d'entrenament de les setmanes anteriors. Tampoc dedicaré la fita als destinataris dels 1.605'13 euros que vam recaptar. No ho escriuré perquè, la veritat, no ho vaig sentir.

Quan ahir a les 4 de la tarda passades vaig passar per la línia d'arribada només em vaig alegrar d'acabar el que començava a ser una agonia.

Em fan mal els malucs i els genolls, però no és res comparat amb el patiment de les darreres etapes de la cursa, dels últims 30 kms; de la frustració de caminar mig adormit dissabte a la nit; del dolor brutal que patia al genoll esquerre cada cop que la pendent era negativa les 7 últimes hores de cursa.

Va ser una bestiesa. En alguns moments, una bestiesa sense sentit, però això no em treu l'alegria d'allò viscut. El paissatge va ser una meravella que va valer cada passa, cada fibra reventada als bessons, cada gota de suor i cada durícia que tinc als peus. Vam riure i vam patir plegats amb 5 amics més, vam deixar-nos cuidar, vam queixar-nos, vam enfontre'ns els uns dels altres mentre caminavem, vam córrer i vam grimpar i, a sobre, vam ser un gra de sorra en una gran causa: la lluita contra la pobresa material.

Em queda una petita pedra a la sabata, un matís a la meva alegria, que és la pena per haver perdut el Carlos, un corredor més dièsel, de ritme més continuat, a qui el recorregut, farcit de desnivells animals, va penalitzar fins fer-li reventar el genoll de dolor.

No sé on està el meu límit, però del que estic segur és que no es troba als 100 i pico km (ni compto la mitja hora que vam passar perduts ni el bonus track que segons els comptaquilòmetres d'alguns vam fer) i 3.800 metres de desnivell positiu.

Properament: crònica.

Highlight de la pañalada

1) Habiéndole ofrecido colaborar con la causa a un hombre, éste señala con la barbilla al niño que estaba con él y dice: "Yo ya hago mucho; he adoptado el niño, que nació en Kazajstán".

2) Poniendo el bote recolector ante dos señoras, una elogia la acción poniendo dinero: "Dicen que los jóvenes no hacen nada, pues mira, esto está bien". La otra replica: "Pues yo creo que es una vergüenza, no les doy nada". Y así empieza una bonita discusión.

3) Una chica decide no dar ni una moneda pero suelta un consejo: "Mejor sácate el pañal, que estás muy guapo".

4) Una camarera nos da todas sus propinas.

5) Una pensionista decide no darnos nada, pero nos suelta un discurso sobre lo jodida que la dejan los políticos con sus decisiones. Desde aquí nuestra solidaridad con ella también.

6) Nos echaron fotos, nos sonrieron y nos gritaron cosas sucias, pero lo mejor fue que nos pitaran desde un autobús y, más tarda, Risto Mejide desde su coche.

7) 107,29 euros directamente más lo que ingresen aquellos que nos hayan conocido la causa con esta excusa y hayan entrado en nuestra página. Valió la pena.

Podeis seguir donando!