Carlos Llamas

El programa sempre començava amb el so d'un gong agut. Tan agut que semblava l'onomatopeia de la motlla d'una d'aquelles joguines que et fan botar. M'imaginava en Buggs Bunny pujat a una d'aquestes màquines fugint del caçador. Al principi em resultava extrany, fins i tot desagradable, però qun un s'enamora d'X també acaba estimant-ne els defectes.

Precisament ahir, després d'escoltar el Carrusel vaig deixar posada la ràdio. Feia molt de temps que no escoltava Hora 25. Des d'abans de marxar a Roma, on m'hagués agradat tenir connexió a internet ni que fós perque la ràdio m'acompanyés durant les nits mentre els germaníssims es col·locaven i miraven la porqueria televisiva d'allà. Sabia que en Carlos Llamas ja estava recuperat del càncer, malaltia que l'havia fet abandonar el programa no recordo ja quan, però em va sorprendre escoltar una altra veu. També coneguda, d'un altre periodista que compleix, però no la seva.

Ha estat aquest matí que han donat la notícia. En Carlos havia mort. Aleshores penses en que et sap molt greu, i valores la seva veu propera i el seu sentit de l'humor, allò personal, allò que hauria de quedar llunyà d'una persona amb la que mai has coincidit, tant com la qualitat del programa, de la seva feina, de les seves editorials brillants, de la seva traça discutint, argumentant, exposant. És curiós com un es pot sentir afectat per la mort d'aquell que no ha conegut. O precisament aquesta és la raó, que m'hagués agrada conèixer-lo.

Pásenlo lo mejor que puedan hasta mañana. Un recuerdo del que prende fuego a todo, Carlos Llamas.