Exemple del que ha de ser la televisió pública, desconeixia que tornarien a oferir torns de preguntes directes amb polítics quan he escoltat la veu de pito del Llamazares. He arribat ja tard, però he pogut veure el Duran i Lleida i en Carod. Els catalans davant una mostra teòricament plural del que ha de ser Espanya.
En Duran, diplomàtic com és ell, ha començat conciliador, amb mà esquerra cap a certes inquietuds ciutadanes, implacable amb PP i PSOE i amb cert esperit didàctic. El canvi de ritme ha vingut donat per una pregunta d'una marroquina que es queixava de que les seves dues filles es trobaven amb la tira de problemes per trobar feina per portar vel. En Duran ha dit allò de "si venen aquí que facin el que fem aquí", ha dit textualment que la seva era una cultura endarrerida i, a més, masclista. Ell, ultracatòlic i embolicat tantissimes vegades (no públicament) en problemes d'assetjaments sexuals, defensa ara la igualtat de les dones. Ha perdut els estreps i ha deixat mal regust de boca, però la resta del discurs correcte.
I en Carod, la part hardcore que diuen alguns, per al final. Confiava en que les preguntes sortissin del tòpic, però no ha estat així i se l'ha burxat per on més còmode podia sentir-se ell. Bé, hi ha hagut un parel de preguntes on, de tan estúpides que éren, s'ha sentit fins i tot avergonyit com, de fet, em sentia jo a casa. Un sevillà pregunta: "Si Catalunya és independent, en quina lliga jugaran Barça i Espanyol?". I afegeix una barcelonina: "Com a jove, és el tema que més em preocupa". No és seriós. És hiperpaleto.
La resta, doncs atacs estúpids ("Hola don Jose Luis") amb respostes agresives d'en Carod. Semblava un lleó engabiat passejant pel plató i acostant-se als seients dels espectadors com la bèstia que acarona amb mirada desafiant els barrots esperant fotre una esgarrapada a qui s'atreveixi a ficar la mà. A la defensiva i saltant a la mínima, ell que es queixa d'incomprensió, de maltracte i demés és el perfecte exemple a l'altre costat: és provocador i s'enfronta allà on cal dialogar. Les seves formes són infumables i el seu discurs no és coherent en molts punts. Amb això l'únic que aconsegueix és que només l'escoltin els d'aquí, perque només a Catalunya se l'entén (o s'el pot arribar a entendre). El problema és la imatge que ven, de radical a l'alçada de la punk amb permanent i enjoiada de Valladolid que ha proclamat orgullosa que no té cap mena d'interès a parlar català.
Afortunat per haver conegut gent d'arreu de l'estat en molt poc temps (de l'Angela, l'Amaya i la Oli a la gent de Saragossa passant pels erasmus espanyols) puc dir que l'intransigència i el rebuig són senyals en el camí al fracas, signes d'estupidesa, i que el diàleg,a mútua comprensió i l'esforç per escoltar i fer-se entendre sempre tindran més èxit. A tothom, si veritablement som gent de progrés i un pais, sigui quin sigui, avançat, no és amb les formes d'en Carod que farem feina.
Un altre dia seguim.
Mimitos,
Pau
En Duran, diplomàtic com és ell, ha començat conciliador, amb mà esquerra cap a certes inquietuds ciutadanes, implacable amb PP i PSOE i amb cert esperit didàctic. El canvi de ritme ha vingut donat per una pregunta d'una marroquina que es queixava de que les seves dues filles es trobaven amb la tira de problemes per trobar feina per portar vel. En Duran ha dit allò de "si venen aquí que facin el que fem aquí", ha dit textualment que la seva era una cultura endarrerida i, a més, masclista. Ell, ultracatòlic i embolicat tantissimes vegades (no públicament) en problemes d'assetjaments sexuals, defensa ara la igualtat de les dones. Ha perdut els estreps i ha deixat mal regust de boca, però la resta del discurs correcte.
I en Carod, la part hardcore que diuen alguns, per al final. Confiava en que les preguntes sortissin del tòpic, però no ha estat així i se l'ha burxat per on més còmode podia sentir-se ell. Bé, hi ha hagut un parel de preguntes on, de tan estúpides que éren, s'ha sentit fins i tot avergonyit com, de fet, em sentia jo a casa. Un sevillà pregunta: "Si Catalunya és independent, en quina lliga jugaran Barça i Espanyol?". I afegeix una barcelonina: "Com a jove, és el tema que més em preocupa". No és seriós. És hiperpaleto.
La resta, doncs atacs estúpids ("Hola don Jose Luis") amb respostes agresives d'en Carod. Semblava un lleó engabiat passejant pel plató i acostant-se als seients dels espectadors com la bèstia que acarona amb mirada desafiant els barrots esperant fotre una esgarrapada a qui s'atreveixi a ficar la mà. A la defensiva i saltant a la mínima, ell que es queixa d'incomprensió, de maltracte i demés és el perfecte exemple a l'altre costat: és provocador i s'enfronta allà on cal dialogar. Les seves formes són infumables i el seu discurs no és coherent en molts punts. Amb això l'únic que aconsegueix és que només l'escoltin els d'aquí, perque només a Catalunya se l'entén (o s'el pot arribar a entendre). El problema és la imatge que ven, de radical a l'alçada de la punk amb permanent i enjoiada de Valladolid que ha proclamat orgullosa que no té cap mena d'interès a parlar català.
Afortunat per haver conegut gent d'arreu de l'estat en molt poc temps (de l'Angela, l'Amaya i la Oli a la gent de Saragossa passant pels erasmus espanyols) puc dir que l'intransigència i el rebuig són senyals en el camí al fracas, signes d'estupidesa, i que el diàleg,a mútua comprensió i l'esforç per escoltar i fer-se entendre sempre tindran més èxit. A tothom, si veritablement som gent de progrés i un pais, sigui quin sigui, avançat, no és amb les formes d'en Carod que farem feina.
Un altre dia seguim.
Mimitos,
Pau
3 comentarios:
Espero amb delit la imitació del "Jose Luís" o del "usted es de Aragón" al Polònia.
D'altra banda Carod juga a guanyar vots a Catalunya. Radicalitzar-se vers l'Espanya més cañí pot donar-li una imatge de valent lluitador a l'estil Braveheart i fer una pujada al març... ja veurem. El meu vot no el té!
PUM+J!
Raül
Doncs jo crec que la seva resposta va ser la que haguès tingut molta gent, jo el primer. Arriba un punt en que les bofetades comencen a cansar i cal deixar de parar l'altra galta. Amb qui no mostra bones maneres no pots mostrar bones maneres i no cal que salti ningú amb històries de que si actuant de forma diferent aconsegueixes posar-te per sobre d'ell, de que si no t'has de rebaixar i bla bla bla. Aquí falta canya.
Doncs jo crec que en Carod va estar brillant. Deixant de banda el tema d'on jugarà el Barça amb una Catalunya independent (el G14 va cap a una lliga europea i sino el temps) la resta de la seva intervenció va ser per mi impecable. En Carod havia de desmentir totes les mentides que d'ell se n'han dit i segurament per això no va utlitzar el seu discurs irònic al qual ens té acostumats. Cal dir que segurament Carod ha comès errors, però també és cert que no ha tingut mai la premsa a favor.
Només afegir que ell en cap moment perd les formes. Aquells que pregunten si.
Joan
Publicar un comentario