Talita Cum

Ha acabat la Setmana Santa però segueix la vida. 6 exàmens que m'atemorien fa tres mesos i ara ja només m'en queden tres. En dos dies m'he tret de sobre tres i ja toca pensar en els números d'Hisenda Pública. Crec que hauran anat be, però ja tinc ganes d'acabar. Entre tot, ahir vaig poder portar la mona al meu fillol i veure tots tres cosinets: en Carles, en Roger i en Martí. El primer ja fa tercer, seria un Grumet. Toca la bateria (o està aprenent), està molt eixerit i ja parla com si fós gran. Ahir, davant una interrupció de la seva mare, va reprendre el que m'estava explicant amb un "com t'anava dient, a Educació Física...". Serà tot un personatge. El meu fillol és en Martí, de 3 anys. Diuen que jo de petit era igual, molt mogut, trapella, incansable i molt menjador. A més, ja està malalt pel Barça, te tot de fotografies de jugadors i de Barça toons per l'habitació, plora quan no pot posar-se els calçotets del Barça i va boig per començar a jugar a futbol a l'escola. A veure si el puc portar al camp algun dia. El més petit és en Roger, que ahir portava la cara rascada d'una caiguda del cap de setmana. Ja ha après a caminar i no para de riure.

Després vaig aprofitar per anar a veure als meus iaios, que viuen a prop. Com sempre van sortir històries d'infància. La guerra, la posguerra, el naixement del meu pare i els seus germans... Dóna goig quan comencen a explicar la seva vida enlloc de parlar dels seus dolors. Van i venen, sempre en companyia, solidaris, perquè es tenen l'un a l'altre. Feia temps que no anava a casa seva i sempre senta be donar una alegria a la família, que sovint descuido. Ara ja toca estudiar, tot i que dissabte farem una paradeta en forma de calçotada a casa la Irina. Fa anys que no menjo calçots!

L'altra gran alegria d'aquests dies ha estat el començament espontani d'una cadena de mails entre la gent que ens vam conèixer a Roma. Tot ha començat de la forma més estúpida, amb un mail d'en Mario avisant que s'havia canviat el número, i ha derivat en unes quantes línies de cadascú explicant com els va la vida, què fan, projectes, ilusions i demés. Espero que els nostres camins vagin trobant excuses per apropar-se esporàdicament. De moment, miraré d'anar amb l'Haizea a veure el Madrid-Barça allà, amb els amics. Encara que siguin dos o tres dies segur que em mereixerà la pena.

Em sortia parlar una mica de tot, ja veieu.