GERAC

Estic reventat. Ahir tarda-nit vam tornar de la Terra Alta en Toni, en Xavi, l'Uri, l'Albert, la Carla i jo, on haviem fet una ruta envoltats de vinya i olivera. Ha estat inoblidable, el grau de brutícia -física i mental- ha assolit cotes notables i hem exhaurit les existències de "vi negre especial" de la comarca. Però comencem pel principi.

Ens reunirem divendres, just després que jo tingués classe i havent de lamentar les baixes d'última hora de Mike i Seva. Confiats en el que ens havia de proveir la Mare Natura no es comptaven entre els equipatges ni fogonets ni plats (en algun cas, ni tan sols coberts). El sistema de puntuacions "Precarian Challenge" començava a funcionar en tant que alguns no preveien a) roba interior de recanvi, b) roba d'abric o c) estris d'higiene personal. Sense contemplar la possibilitat de dutxar-nos ni dormir sota cobert intentavem entrar en comunió amb la Terra, però aquest acostament, com es veuria, havia d'arribar encara més lluny amb successius intents de fecundar-la, però ja en parlarem.



El viatge en bus elevà encara més les expectatives constatant la malaltia latent, rient amb les històries de l'Uri sobre drogadicció a Rubí i, finalment, vam arribar a Gandesa. Ens esperava una dotzena de quilòmetres fins Bot, següent parada i vam adquirir un parell de garrafes de vi per refrescar-nos la gola i uns fuets increïbles per berenar. Tot tirat de preu. El sol ja queia i preveiem arribar al nostre destí quan arribés la nit. No deviem portar ni mitja hora que vàrem trobar un abocador pel camí. Decidits, vam entrar-hi. Televisors, cadires, mobles, tasses i piques de vàter... Hi havia la tira de coses a les quals destruir a cop de maó. Hi ha executius que paguen per fer això i nosaltres ens ho haviem trobat. La descàrrega d'adrenalina és increïble: estavem posseïts per una orgia destructiva. La Carla ho va entendre malament i poc després es precipitaria contra uns esbarzers esgarrapant-se totes les cames. Per curar-se les ferides li vam recomanar que es tirés vi per sobre i així ho va fer.

El camí encara ens va regalar més diversió. Un cotxe semidestruït i pendents per escalar. Un cop a Bot vam anar a buscar més vi, que resultaria estar picat, i vam sopar. Era l'hora dels bars (2 en tot el poble). Evidentment, nosaltres anavem com les cabres i voliem que tot el poble ho anés. Vaig anar a cercar un grup de gent i els vaig començar a ballar requetón i a animar, centrant-me en un personatge refetot i divertit anomenat Rosita que preguntava "D'on l'heu sacat aquet?". Tot i que reien, els vaig cohibir més que no pas animar. Ens era igual. No teniem fons i necessitavem activitat, així que quan ens van tancar el primer bar, ens vàrem dirigir a un antre inmund on la festivitat era encara més reduïda. Tot i així, tres joves indígenes encara aguantaven i ens donaven conversa i diversió. L'Estanquera cercava però finalment tornaria a casa sense companyia.

Mitjançant un trajecte que costaria de recordar al dia següent ens vam trobar parant les màrfegues en un camp de futbol sala. Com era de preveure no va costar conciliar el son.

Em va despertar un so extrany.

-Beeeeeeeeeeeeeeeeeeee.

Vaig obrir els ulls i era una cabra. Una cabra relativament petita i negra. Al·lucinat, vaig engrescar els companys a obrir els ulls i gaudir d'una situació surrealista. Algú va identificar la bèstia amb el diable que venia a castigar-nos. Vam tenir l'animal allà fins que el pastor va venir a recollir-la i al cap d'una estona vam llevar-nos. Molt petats per la manca d'hores de son però lliures de ressaca (dormir al ras ho cura tot) vam anar a esmorzar i ens vam posar en marxa.

Tocava fer un camí que seguia una antiga via de tren. El paissatge era tan espectacular com el del dia anterior però haviem de travessar llargs túnels sense iluminar sota el risc que vingués el Chupacabras a atacar-nos. Amenitzant la caminata amb letrillas que haviem d'aturar quan passaven famílies amb la bicicleta vam arribar per fi a la Fontcalda. Es tractava d'un riu que tenia al costat un minúscul surtidor d'aigua calenta. Ens vam posar els banyadors i vam gaudir-ne.

El camí posterior fins a Pinell ens va castigar les cames perquè era sobre asfalt. A mi també em va regalar coïssor a l'entrecuix per ser burro i no treure'm el banyador mullat: és el que te ser gilipollas. Excusat en aquest fregament, i allunyat de la tetè de la curse, vaig aprofitar per fer una part del trajecte nu, per allò de sentir-me més proper a la natura.

Essent coherents amb el desordre alimentici que patiem vam dinar vora les 5. Esgotats per la manca de son i el tute que duiem no tenia sentit anar fins un altre poble i vam regalar-nos una tarda de descans que gairebé ens costa el sopar perquè amb prou feines vam arribar al super abans no tanquessin. Vam menjar formatge, embotits, fruita i vi, tirats a terra, dibuixant una imatge de certa indigència. Le Brut tenia por que vinguessin per la nit a robar-nos els òrgans així que vam abandonar les afores per establir el lloc de pernoctament en un carreró sense sortida. Abans, però vam descobrir que els cubates de Frangelico a la Terra Alta van a 2 euros.

Al matí següent l'Albert amenaçà la Carla (que per primera vegada anava sòbria) en colpejar-la amb el seu Big Cock. Ens vam dirigir a Corbera d'Ebre, poble destrossat per l'aviació nazi durant la Guerra Civil. El camí era maco i allà vàrem gaudir les olives, ametlles i cireres de la regió (pagant només les primeres). La Carla va voler ser agraïda i li va mostrar un pit a un iaio de la contrada.

Un cop a Gandesa i mentre esperavem l'autocar de tornada, ens vam quedar sense diners. Només teniem fruita maltractada que vam devorar com els porcs que haviem vist i una ampolla de vi. La Carla va tornar a tajar i es va fer amiga d'una iaia "amb nom de pecadora" (Magdalena).

Crec que fi.