Argentina

A la vida hi ha dies que fa gràcia escoltar en Losantos. Quan Carod i companyia ven anar a Madrid a defensar l'Estatut, per exemple. Són dies en que es posa nerviós, peta i raja contra tot, fins i tot vorejent l'insult. Que si l'abortament, que si l'11-M, que si el català, que si els espies, etc. De grans ocasions com aquestes han sortit querelles amb Gallardón o indemnitzacions a ERC, però el millor és veure un pobre home frustrat, impotent perquè el món s'acaba i pocs li foten cas.

Amb la crisi també venia de gust llegir en Sala-Martin, gurú del neoliberalisme que va veure com la solució del món sencer passava per l'engreixament de l'Estat, tot el contrari del que ell havia defensat.

Quan perd el Madrid, evidentment val la pena escoltar les tertúlies de la SER i mirar què diuen el Roncero o el Guash a l'AS. Si els àrbitres ajuden el Reial Pudrit cal llegir en Relaño (creador i defensor del Villarato) o alguns del Marca. La vida dóna aquestes alegries mediàtiques retratent personatges als que el paper que s'han creat se'ls toprna en contra seva.

Ahir va perdre l'Argentina de Maradona, la que fardava dels Tévez, Agüero i Messi, la que juga amb tres defenses. Va anar a Bolivia i va rebre 6 gols essent el portar la figura.


Avui, òbviament, cal llegir una web de futbol argentí feta allà mateix, cal llegir ValeChumbar i els comentaris de la penya, probablement demanant sang i jubilacions. No hi ha ningú més pesat i barroc en la victòria que un argentí. Igualment, bipolars com són, ningú guanya en dramatisme un argentí derrotat.

Cal gaudir de dies com avui.

PD: vaig amb crosses, ja explicaré per què.