Zapatero acaba d'anunciar un seguit d'ajudes al sector de l'automòbil en el transcurs del debat sobre l'Estat de la nació. Entre Estat, autonomies i el propi sector, anuncia ZP, aportaran fins a 2.000 euros per la compra de cotxes nous. La mesura haurà de servir per reactivar una indústria que cada mes ven menys i que, a canvi, suposa un 7% de la força laboral, un 8'4% del PIB i el 26% de les exportacions nacionals (dades 2008), que és un bon pedaç del pastís econòmic espanyol. De passada, no cal dir-ho, s'alimenten les petrolieres, 5 de les quals es compten entre les 20 empreses més grans del país.
Queda pendent comprobar si la mesura estimularà el consum automobilístic. Si s'aconsegueix, es salvaran llocs de treball. O no, potser només augmenten els beneficis d'un grapat de firmes i les panxes de quatre directius.
En plena crisi, però, un cotxe nou és un bé de luxe que a més, diguem-ho ja, contamina. Un cotxe nou que a sobre sigui gran, és un bé encara més luxós i, a sobre, molt més contaminant. Si és exclusiu, car i contamina, és de sentit comú, no hauria d'estar subvencionat, no? Doncs sí: l'Esperanza Aguirre subvenciona els cotxes més bruts i més cars.
Em diu un amic que viu a Dinamarca que allà a ningú se li acudiria comprar un Porsche Cayenne. Més enllà que hom se'l pugui permetre, es tracta d'una bèstia bruta i innecessària. En una societat força més rica, la norma és anar en bicicleta i els cotxes són senzills. La clau són els valors. Aquí, com als Estats Units, prioritzem la llibertat - si tinc prou diners, me'ls gasto en el que vull -. A Dinamarca, potser per això viuen millor, prima la responsabilitat - els diners no em permeten contaminar el triple que el meu veí -.
Si el desenvolupament és sota aquestes circumstàncies, mai no pot ser sostenible. Potser quan comencem a mirar-nos la vida així, quan entenguem que no cal tenir un treballador matant-se 35 o 40 hores setmanals sinó dos o tres treballant la meitat, serà possible el somni de la sostenibilitat.
Queda pendent comprobar si la mesura estimularà el consum automobilístic. Si s'aconsegueix, es salvaran llocs de treball. O no, potser només augmenten els beneficis d'un grapat de firmes i les panxes de quatre directius.
En plena crisi, però, un cotxe nou és un bé de luxe que a més, diguem-ho ja, contamina. Un cotxe nou que a sobre sigui gran, és un bé encara més luxós i, a sobre, molt més contaminant. Si és exclusiu, car i contamina, és de sentit comú, no hauria d'estar subvencionat, no? Doncs sí: l'Esperanza Aguirre subvenciona els cotxes més bruts i més cars.
Em diu un amic que viu a Dinamarca que allà a ningú se li acudiria comprar un Porsche Cayenne. Més enllà que hom se'l pugui permetre, es tracta d'una bèstia bruta i innecessària. En una societat força més rica, la norma és anar en bicicleta i els cotxes són senzills. La clau són els valors. Aquí, com als Estats Units, prioritzem la llibertat - si tinc prou diners, me'ls gasto en el que vull -. A Dinamarca, potser per això viuen millor, prima la responsabilitat - els diners no em permeten contaminar el triple que el meu veí -.
Si el desenvolupament és sota aquestes circumstàncies, mai no pot ser sostenible. Potser quan comencem a mirar-nos la vida així, quan entenguem que no cal tenir un treballador matant-se 35 o 40 hores setmanals sinó dos o tres treballant la meitat, serà possible el somni de la sostenibilitat.
3 comentarios:
El futur del país no pot ser aquest. Quan una beca d'investigació compta amb 12000 € bruts annuals vol dir que no ens ho prenem seriosament. Dirigir un país no ha de ser senzill però penso que així no anem bé. Sempre serem un país sense futur esperançador.
Ahir parlava a la sobretaula del sopar d'aquest tema. Es curiós que quan el sistema social i econòmic (democràcia i capitalisme) ha fallat tants cops s'intenti recuperar crisi rere crisi. Es de bojos.
Es tan trista la societat de consum que es el mateix Estat qui ens instiga amb primes a que seguim comprant... es bastant trist, fora que contamini o no. Comprar per comprar, comprar per a que no s'ensorri el sistema. GASTAR per a que els rics no portin a la pobressa els pobres... que curiós.
Crec que evitar la bancarrota d'un empresari (i, d'acord, tota la gent que hi treballa) fomentant des d'institucions públiques, amb diners públics que es podrien destinar a obrir escoles bressol o el que fos, la compra de qualsevol objecte de luxe o no... es denigrant.
Si jo tinc una empresa de bolis, i m'envaig a pique... el govern possarà diners per a que la gent me'ls compri?
Em sento ESTAFAT per aquestes mesures. Totalment desil·lusionat amb el present.
Germ
N'hi ha per sentir-se estafat, sí. Està bé intentar canviar el model productiu espanyol no afavorint la vivenda, però s'ha de fer de debò.
Publicar un comentario