Recapitulem.
Nit del dia dels innocents, cigalada, ingents quantitats d'alcohol a la sang. M'enfilo on no m'hauria d'enfilar, salto on no hauria de saltar i en aterrar em faig mal al taló dret. L'etanol calma el dolor durant la resta de la nit, però al dia següent vaig coix.
Vespre del 29, platja de Cubelles. Tot i la pluja, sis insensats juguem a futbol a la sorra abans de fer un banyet. Xilenes, arrebossament màxim i èpica esportiva envoltats de pluja, onades i boira. Noto que el dit petit del peu esquerre s'em separa excessivament de la resta i em fa mal, de manera que em poso un mitjó per evitar-ho. Segueixo jugant fins que es fa fosc i no ens hi veiem.
Per la nit descobreixo el problema. Segons els cànons tradicionals, un dit del peu, a grans trets, ha de tenir capacitat per moure's "en dues dimensions": endavant i enrere, extensió i flexió. Al meu peu, la darrera falange del meu dit petit ha descobert la tridimensionalitat i puc aconseguir que es giri cap on no s'ha de girar, que apunti a l'esquerra mentre les altres ungles miren endavant. Fa més angúnia que mal, però el dit està morat i lleument inflat. Ja aviso que aquesta vegada no hi haurà fotos.
Tinc els dos peus adolorits... com aquella vegada, i no podré córrer en una setmana o 10 dies, depenent de l'evolució del botifarró.
Demà, o l'altre, o l'altre, la segona part: la visita d'urgències, amb l'aparició estel·lar d'una gitana ultramegagorda paranoica.
1 comentario:
No vull caure en TOPICAZOS, però SEMPRE que he anat a urgències hi ha, com a mínim, una familia de gitanos. I quan dic una familia m'estic referint a 40 persones.
Si, soc un exagerat, però si on dic 40 poso un 30... no m'estaré allunyant gaire de la realitat.
Publicar un comentario