Triman

Sense que la distància sigui l'oficial (faltaven una mica més de 6 km de bici), puc dir que he acabat una triatló olímpica.

Carlos, un servidor, Roger i el grupi madafaca.

La primera sensació, tant mentre l'estava fent com just la vaig acabar, va ser de diversió. M'ho vaig passar genial nedant, pedalant, fent les transicions i corrent. Sense la (auto)pressió que sovint em poso amb les marques, em vaig concentrar a donar el millor de mi però d'una forma moderada, sense arribar al patiment psicològic i físic d'altres ocasions. El resultat: un somriure que no se'm va esborrar de la cara en tota la cursa.

Això no treu, és clar, que hi hagués moments durs. A l'aigua, per exemple, mai no vaig poder encadenar uns quants minuts respirant cada quatre braçades, que és com havia entrenat i com, de fet, em sento més còmode. Fós per l'excitació del moment i el ritme que portava, fós per la temperatura de l'aigua, fóa perquè el neoprè no em deixava eixamplar els pulmons, em vaig trobar amb el cap fora més vegades del compte. Quan vaig sortir, possiblement amb les pulsacions disparades, em va donar la sensació que anava tot torrat. Les cames em ballaven i la platja em semblava una duna. 35 clavats.

A la transició, tranquila però àgil (2:12), em vaig preocupar de no deixar-me sorra als pe

us que més tard em molestés i em vaig prendre el gel que duia. Més tard m'adonaria que a la segona transició me n'hagués fet falta un altre per sortir més llençat. La bici va ser un passeig molt entretingut. La carraca no em va donar (gaires) problemes i, tot i que la majoria del temps vaig rodar sol, sense trobar el meu ritme entre els Indurains en moto que m'avançaven com cometes i molts altres que anaven molt més fluixos, no em vaig trobar incòmode sobre els pedals donada la poca pràctica que tenia -allà el més tonto acumula 400 o 500 km en els dos últims mesos fàsil-. Finalment, 1 hora i 3 minuts comptant que vaig haver de parar-me a arreglar la cadena que se m'havia sortit. Clarament, el tram més fluix (Posició 1.200 sobre 1.900 participants, una mica més de 30 km/hora de mitjana).

Cara de velocitat.

Passar a córrer va ser, clarament, el moment més traumàtic. Relativament fresc després d'una pedalada conservadora, em vaig trobar que les cuixes estaven absolutament garrativades, no a nivell de força sinó atontades, com si no haguéssin corregut mai. Amb calma i paciència vaig anar agafant la mecànica de la cursa habitual i un ritme progressiu. com tenia previst, vaig anar a més per llençar-me tal qual vaig passar del km. 6 i al final vaig marcar 48 minuts després de parar a pixar a un xiringuito i amb un km final infinit però molt agraït per la quantitat de públic que hi havia.

Típic moment on em motivo: "Mi reino por una jarra de cerveza".

Total, 2 hores 31 minuts i la sensació d'haver gaudit molt de l'experiència. Potser l'any vinent, preparant-me amb més temps (sobretot sobre la bici i en les transicions) pugui plantejar-me rebaixar 5 o 6 minuts la marca sempre i quan torni a tenir del meu costat els supporters que he tingut -papes, Rosita, Germ the Germ i Santi- i els companys d'entrenament i competició que m'han acompanyat.