Per què els joves no ens indignem? Un grapat d'hipòtesis

La marea Hessel arriba a Espanya quan l'atur entre els joves ronda el 40%, però ja fa mesos que en Josep Ramoneda havia parlat de la societat de la indiferència, aquella present on no hi ha reflexió ni crítica, on el cinisme ha devorat la inquietud, on la tirania del ramat ens empeny a tots plegats no sabem on, qui sap si a l'escorxador.

Ens retallen drets que ha costat dècades conquerir, la reforma laboral no ha creat un lloc de treball i encareixen l'estudi i l'emancipació. Amb la meitat de tot plegat hi ha hagut revoltes en el passat però ara no. Per què?

Aquí algunes suggerències no empíriques sobre les causes de l'aparent immobilisme social entre el jovent.

La primera, material. Potser no estem tan malament. No passem gana, acceptem endarrerir l'emancipació perquè a casa s'està calentet i, en alguns casos, fins i tot cauen calerons de la butxaca paterna passats els 20. El més tonto té un mòbil última generació, facebook i seriesyonkis és gratis, cada cap de setmana desenes de milers de joves per sota la trentena sortim de festa o a sopar fora. Nanos que amb prou feina comencen la universitat tenen cotxe o moto a compte dels pares. No sembla que hi hagi crisi, sinó en molts casos un accés globalitzat al luxe, entès com a conjunt de béns "no necessaris" o accessoris.

La segona, psicològica. Potser existeix una percepció generalitzada que el problema pot ser només propi i, per tant, la solució ha de ser-ho també. Això té molt de, a) ignorància i b) pensament màgic, convenciment que "tot es solucionarà". Aquesta dificultat que tenim els joves de tots els nivells formatius no ha existit sempre i respon a unes circumstàncies determinades que, majoritàriament, no ens acostem a conèixer.

La tercera, cultural. Som individualistes, cada cop més, i això dificulta la recerca de solucions col·lectives. Percebem el problema com a nostre i imaginem solucions individuals: emigrar, crear un negoci, estudiar més o, en darrer terme, jugar brut o ser poc ètic. Per contra, desconfiem de la força del col·lectiu i ens allunyem (això sí és estadístic) de participacions polítiques, tant a nivell electoral com d'altre tipus, com recollides de firmes, manifestacions, enviament de cartes, etc.

La quarta, sociològica, molt lligada a l'anterior. No ens sentim membres de cap col·lectiu. La precarietat que, majoritàriament, tots patim, no ens uneix conscientment, l'únic lloc en comú que tenim com a generació és el Facebook, i així ens va: ningú ha canviat el món posant "Me gusta" en un grup de protesta. Allà on els obrers tenien els bars o els locals sindicals, nosaltres tenim un Twitter o un blog on penjar qualsevol "mecagüen". Per llibertat d'expressió no serà, és clar, però els canals per on la fem circular són poc inflamables per sí sols.

La cinquena, econòmica. Analitzant cost-benefici és virtualment impossible un canvi que vingui dels joves. A) No existeix una alternativa satisfactòria per una majoria. De fet, collons, no existeixen ni propostes d'alternatives socials/econòmiques mitjanament difoses, de manera que és complicat percebre els beneficis d'un hipotètic canvi. B) No hi ha un moviment consolidat ni líders, de manera que cal crear-los de zero, circumstància que eleva notablement el cost de qualsevol moviment. Crec, i això és una opinió personal possiblement discutida, que no som una generació emprenedora ni tampoc donada a gestos altruistes, característiques indispensables per resultar en una suma de canvi alternatiu.