Lliçons de Democràcia

Violència contra polítics no. El primer són les persones, no les idees, no es pot deshumanitzar algú, o això diu el meu jo racional. No es convenç ningú per aquesta via.

Obstrucció del Parlament? A mitges. Sí com a crit d'atenció. No com a forma de totalitarisme.

Les queixes de Mas i el sensacionalisme generalitzat? Molt de flato. Hi ha una situació social molt animal, i cada cop més, al carrer, com per aillar el que s'ha vist avui. Precarietat (si no atur) entre joves i no tant, educació pública decadent (10.000 nanos en barracons, per exemple), sanitat pública en procés de deconstrucció, serveis socials retallats quan més falta fan, criminalització de la immigració, desallotjaments i endeutaments, conversió de les caixes en bancs per destruir-ne la seva obra social, etc.

Al costat, fora impost de successions i en estudi la rebaixa del tram més alt de l'IRPF, polítics corruptes governant, polítics mentiders guanyant eleccions, banquers cobrant bonus siderals, SICAV gravades en un 1%, policies estomacant manifestants asseguts, augment de les concessions a escoles elitistes, Boi Ruiz recomanant-nos que ens fem d'una mútua (que li digui a una pensionista), etc.

És normal tot el que està passant, el contrari seria l'increïble. I amb "tot el que està passant" entenc que la violència d'aquest matí és un 1% del conjunt, si arriba. Són els eixalabrats, la kale borroka. Deslegitimen el missatge? Faltaria...

Copio del blog de l'Albert Sales:

Retallar la renda mínima d’inserció, únic ingrés de les famílies més empobrides del país, mentre desapareix l’impost de successions és violència estructural. Reduir els recursos destinats a l’educació pública és hipotecar el futur de tots i totes i destruir la política redistributiva més important de la nostra societat. Abocar la sanitat pública a la privatització és malvendre un patrimoni de tothom i convertir necessitats en luxes. Derogar un centenar de lleis d’una tacada amb la llei omnibus es atropellar la democràcia.

Recomano la lectura total de l'article, així com d'aquest altre. En copio un fragment:

quan una revolta social es fa en un altre país, els mitjans de comunicació l'elogien i n'expliquen les causes que la han provocat (manca de serveis socials, manca de participació democràtica a les institucions, etc.), encara que sigui violenta. Però quan la revolta és aquí, l'anàlisi objectiva se'n va en orris i les portades són ocupades per anècdotes que no tenen res a veure amb la naturalesa del moviment. Els mateixos mitjans que, quan centenars d'aficionats del Barça destrossen les rambles per a celebrar títols s'afanyen a aclarir que són una minoria del barcelonisme, ara estan generalitzant de forma indiscriminada i injusta.

Ens trobem just enmig de La doctrina del shock. Una situació convulsa, en gran part construïda al marge del nostre control, que ens desorienta i ens atemoreix fins al punt de portar-nos a creure en la inevitabilitat de les reformes més dures, llegeixi's retallades, llegeixi's llei ómnibus, llegeixi's el PP no és tan dolent com a soci de pactes, llegexi's "fora immigrants" (ara que no hi ha feina i començaran a fer-se vells i tenir fills). Ni una passa enrere.