Històries nocturnes, bogeria global, reflexions d'estar per casa, anècdotes amb suc, apunts d'actualitat i malaltia futbolera.


miércoles, 15 de junio de 2011

Lliçons de Democràcia


Violència contra polítics no. El primer són les persones, no les idees, no es pot deshumanitzar algú, o això diu el meu jo racional. No es convenç ningú per aquesta via.

Obstrucció del Parlament? A mitges. Sí com a crit d'atenció. No com a forma de totalitarisme.

Les queixes de Mas i el sensacionalisme generalitzat? Molt de flato. Hi ha una situació social molt animal, i cada cop més, al carrer, com per aillar el que s'ha vist avui. Precarietat (si no atur) entre joves i no tant, educació pública decadent (10.000 nanos en barracons, per exemple), sanitat pública en procés de deconstrucció, serveis socials retallats quan més falta fan, criminalització de la immigració, desallotjaments i endeutaments, conversió de les caixes en bancs per destruir-ne la seva obra social, etc.

Al costat, fora impost de successions i en estudi la rebaixa del tram més alt de l'IRPF, polítics corruptes governant, polítics mentiders guanyant eleccions, banquers cobrant bonus siderals, SICAV gravades en un 1%, policies estomacant manifestants asseguts, augment de les concessions a escoles elitistes, Boi Ruiz recomanant-nos que ens fem d'una mútua (que li digui a una pensionista), etc.

És normal tot el que està passant, el contrari seria l'increïble. I amb "tot el que està passant" entenc que la violència d'aquest matí és un 1% del conjunt, si arriba. Són els eixalabrats, la kale borroka. Deslegitimen el missatge? Faltaria...


Retallar la renda mínima d’inserció, únic ingrés de les famílies més empobrides del país, mentre desapareix l’impost de successions és violència estructural. Reduir els recursos destinats a l’educació pública és hipotecar el futur de tots i totes i destruir la política redistributiva més important de la nostra societat. Abocar la sanitat pública a la privatització és malvendre un patrimoni de tothom i convertir necessitats en luxes. Derogar un centenar de lleis d’una tacada amb la llei omnibus es atropellar la democràcia.

Recomano la lectura total de l'article, així com d'aquest altre. En copio un fragment:

quan una revolta social es fa en un altre país, els mitjans de comunicació l'elogien i n'expliquen les causes que la han provocat (manca de serveis socials, manca de participació democràtica a les institucions, etc.), encara que sigui violenta. Però quan la revolta és aquí, l'anàlisi objectiva se'n va en orris i les portades són ocupades per anècdotes que no tenen res a veure amb la naturalesa del moviment. Els mateixos mitjans que, quan centenars d'aficionats del Barça destrossen les rambles per a celebrar títols s'afanyen a aclarir que són una minoria del barcelonisme, ara estan generalitzant de forma indiscriminada i injusta.

Ens trobem just enmig de La doctrina del shock. Una situació convulsa, en gran part construïda al marge del nostre control, que ens desorienta i ens atemoreix fins al punt de portar-nos a creure en la inevitabilitat de les reformes més dures, llegeixi's retallades, llegeixi's llei ómnibus, llegeixi's el PP no és tan dolent com a soci de pactes, llegexi's "fora immigrants" (ara que no hi ha feina i començaran a fer-se vells i tenir fills). Ni una passa enrere.

4 comentarios:

Víctor dijo...

Pauet,

M'agrada el teu article.
Efectivament la situació és molt delicada. Diria extrema. 21% d'aturats, decreixement econòmic i les finances públiques fetes un nyap.
Potser per aquesta última raó, i per no seguir l'exemple de Grècia, Irlanda i Portugal ens hem d'apretar el cinturó encara una mica més... tornant a nivells de 2007 (abans de la crisi) en matèria de despesa pública. Al loro! nivells de 2007.. que sembla que estiguem eliminant l'estat del benestar també...

Tot i no ser enrecordar-me gaire de Sector Públic a la carrera, puc imaginar-me que el problema haurà estat que hem volgut crèixer més del que estàvem possibilitats. De fet, a aquesta assignatura (parlo de l'any 2007), ja parlàvem de que les finances públiques no s'aguantaven i que aviat s'hauria d'ampliar l'edat de jubilació (3 anys després s'ha fet) i que s'hauria de primar des del govern el fet de tenir una assegurança privada, etc.

Està clar que és molt maco ignaugurar hospitals, col·legis, centres d'investigació... al igual que era maco que tothom pogués comprar-se pissos amb les hipoteques pel 110% del valor del pis, a 150 anys (suc) i al 1% d'interés (ressuc) que donaven els bancs. Potser el tema és que no sabíem on era el límit..

Un apunt. Tant els impostos sobre les SICAV (que recapta prop de 400M€/any) com l'IRPF és materia, si no m'equivoco, del govern central (Madrid), pel que el Parlament, que avui ha estat assetjat, poc té a fer. O sí, molt, tenint en compte que es vol lluitar per aconseguir el pacte fiscal, cosa que faria eliminar/reduir l'expoli fiscal de prop de 15 MIL MILIONS d'euros anuals que pateix Catalunya (si no estic errat). Potser amb això s'arreglarien problemes d'hospitals, de barracons i de retallades socials...

Tinc ganes de veure't i debatre! ;)

Abraçades

Víctor.

Víctor dijo...

Perdó, acabo de consultar i l'espoli fiscal és de 22 MIL MILIONS d'euros... encara em quedava curt!!!!

Pau dijo...

Epa, Vic.

El dèficit reconegut pel inisteri d'Economia és de 18.000 quilacos, els acadèmics d'aquí donen la teva xifra.Pel cas, és un pastón.

L'IRPF té una part que és competència catalana i es pot tocar: el tripartit va pujar els trams més altrs i ara el MasCu vol rebaixar de nou la quota amb l'excusa que la gent s'empadrona a altres indrets.

Les sicav sí que són competència espanyola, com la despesa militar i les pensions, només ho posava perquè són motius d'indignació. Les culpes estan repartides i tots els partits del govern tenen les mans tacades en algun o altre assumpte.

Dit això, quan es parla dels nivells de 2007, es parla de números, i aquí no hi ha rebat possible. Succeeix que els diners no valen el mateix avui que al 2007 i es retalla en material sanitari, substitucions de metges, enfermeres i professors, prestacions, quiròfans i plantes, residències per la 3a edat, etc.

De l'altra banda, interioritzem que el dèficit és culpa només de la despesa, però en canvi no es parla d'augmentar els ingressos, sigui amb el concert econòmic, que ens salvaria el cul, sigui amb impostos especials (tabac, nuclears, gasolina -per no contaminar-, etc.)

Víctor dijo...

Pau,

Jo crec que en tot moment sí que es parla d'augmentar els ingressos... i bàsicament amb el pacte fiscal, que és un dels principals punts d'aquesta legislatura. Com dius tu, això ens salvaria el cul.

I ens el salvaria perquè ahir es varen firmar uns pressupostos. Uns pressupostos que, tot i que s'escandalitzi sobre les seves retallades, suposen un dèficit per enguany de 10 mil milions d'euros. CASI NÁ. De fet, gairebé es gastarà el doble del que s'ingressarà...

Per tant, la meva reflexió, i veient com està tot, és: perquè es gasten esforços en manifestar-se a favor de la implementació de mesures que suposarien un petit efecte marginal en la recaptació d'impostos (ingressos) (no ens enganyem, la pujada d'IRPF a les rendes altes o l'increment de les SICAV recaptarien poc més, i probablement generaria altres efectes negatius) i no es gasten les forces per anar TOTS a una a Madrid a reclamar el que és nostre?

No ho farem mai, per què som així d'idiotes que, per exemple, per un cop que tots ens posem d'acord amb el Fons de competitivitat, a alguns Madrid se'ls hi fa gran...

I si res no canvia, l'any vinent seguirem igual...

En fí...

Vic.