Allò que semblava un còctel fantàstic, o sigui, mesclar una capacitat cardiovascular de fondista (aficionat i amb resultats mediocres, però fondista al cap i a la fi) amb una preparació física orientada a la força com la del rugbi, s'ha topat amb el primer obstacle. Segons totes les sospites dels consultats, i tot i no tenir -ni voler- proves mèdiques, pateixo un trencament als isquitibials.
A les dues cames. A l'esquerra amb més dolor, a la dreta més a prop del cul. Però sí, a les dues cames. No és la primera vegada: veure les imperdibles històries de dolor aquí i aquí.
Dimecres passat tocaven exercicis de potència i velocitat i tot i que jo ja n'havia fet pel meu compte, en algun moment del partidet ("la guerra", diuen) els músculs devien petar, qui sap si de fatiga, qui sap si pel camp pesat. No he pogut córrer fins ahir, que després de trotar mitja hora no vaig aguantar més.
El problema és que diumenge tinc això:
... i no m'ho penso saltar. La Behobia - San Sebastián és la mare de totes les curses. El meu debut en llarga distància. El que va ser, ara fa dos anys, el meu primer objectiu seriós en el món de l'atletisme. El motiu que s'em saltéssin les llàgrimes quan vaig arribar. La data esperada des de fa setmanes, mesos. L'excusa per córrer amb més amics que mai. L'experiència esportiva més especial del calendari.
Faré les primeres passes amb la resta de companys, correré com si no tingués res i confiaré, deixaré d'escoltar les tonteries que em manin les cames, aguantaré fins que em peti una cuixa. I aleshores m'abandonaré a la gent, em deixaré endur pels ànims, recordaré Kilian Jornet, convenceré el meu cap que el dolor pot marxar tal i com ha vingut, seré irrevocablement derrotat per la sensatesa i aleshores pararé a estirar, qui sap si a caminar, i acabaré la cursa amb un somriure, vull somriure, sí, just darrere del tipus més gras i acabat de tota Guipúscoa.
No me la perdré.
2 comentarios:
Estas tarat! Però mola!
Aupa Pau! Oso ondo!!!
Ole tu.... oleeeee TU!
Publicar un comentario