París, Roma, Salt

Fa cinc anys cremava França, o millor, els seus suburbis. Fa just un any eren els campaments de gitanos a les afores de Roma. En el primer cas l'aleshores ministre d'Interior, Sarkozy, va optar per la força per reprimir els desheretats que s'alçaven i aturar la guerra als carrers més tronats de París. A Itàlia el mateix responsable d'Interior que es tapava els ulls davant la màfia animava els compatriotes a "ser dolents" contra els rom i els nouvinguts.

Avui ens despertem amb algun brot xenòfob a Salt: l'habitual quota d'exaltats que identifica delinqüència i immigració. Una minoria, esperem. Quan parlavem de París esmentàvem l'habitual decalatge negatiu de 4-6 anys que hi ha entre França i Espanya pel que fa a fenòmens socials. Les dates haurien arribat. No seria una aberració que, allà on la crisi no ha provocat disturbis, on la debacle econòmica no ha anat parella d'una crisi social, fossin els conflictes racistes els que portessin la violència als carrers... i la xenofòbia als programes polítics.

Per cert, que els mitjans haurien de ser més curosos amb segons quins tractaments. A la foto de portada de LVNG surt el mateix paio que a un video de la web d'El País. Podem jutjar a partir del minut i 20 del vídeo si la postura que s'ilustra a la portada s'ajusta al discurs de l'home.

Caos

La final de València del 13 de maig pot donar grans alegries als amants del caos.

En primer lloc, es reuniran les aficions del Barça i l'Athletic de Bilbao en la cita més genuïnament espanyola del calendari futboler estatal. Vindrà el rei, que serà qui donarà la copa, sonarà l'himne d'Espanya, hi haurà banderes, etc. Que aixequi la ma qui no hagi pensat a hores d'ara en la possibilitat que, després de les polèmiques antimonàrquiques recents (El Jueves, la crema de fotos, etc) hi hagi una gran pitada al rei i/o a l'himne quan sigui que soni.

Sí, política al futbol. Seria de cecs negar-ho. M'ha vingut al cap el precedent de la final de la copa francesa del 2002 entre el Bastia (Córcega) i el Lorient (Bretanya), onles aficions van xiular La Marsellesa abans de començar el partit. Chirac, es veu en el video, va marxar emprenyadíssim per no aguantar l'escena. El que no surt al video és que poc després hi havia eleccions i el gest va transformar-se en gran actiu per la imatge del president.




Fa poc, després d' un partit amb Tuníssia on es van tornar a escoltar xiulets (no de tunissians visitants sinó dels immigrants nord-africans) Sarkozy va ordenar aturar els partits on es faltés al respecte als símbols nacionals. Com si xiular un himne no fos democràtic. Com si no tinguessin raons els immigrants a França per xiular. O els colonitzats. En fi, que tan de bo s'utilitzi la final de Copa per exhibir frustracions nacionals, serà un gran altaveu per qui les tingui.

Però hi ha més. La darrera final entre lleons i culers va acabar a òsties. Com que a tots ens encanten les tanganes, aquí va aquella amb la clàssica música de Mortal Kombat.



Si us heu quedat amb ganes de més, no deixeu de visitar jogafeio.blogspot.com . Fa temps que no actualitzen, però és excel·lent.

El poder dels símbols

Una ministra francesa amb cara de patata ha dit avui que si tornen a escoltar-se xiulets mentre sona La Marsellesa en un camp de futbol el partit es suspendria immediatament. Resulta que en el partit jugat contra Tuníssia una part del públic va xiular l'himne francès i no era la primera vegada que passava. Aquesta actitud, defensen des del govern francès, és una falta de respecte i constitueix un delicte. Més o menys, com la crema de fotos del rei o els dibuixets dels prínceps copulant a El Jueves. I també com en aquests casos, els culpables són, amb tota probabilitat, nacionals dels estats als que injurien.

Està clar que és de mala educació, que és una ofensa enorme xiular un himne patri amb el que milions de persones es senten identificats. No està tan clar que aquest tipus d'actituds hagin d'estar penades per llei o que hagin de ser constitutives de delicte. Vegem els xiulets com una forma (poc encertada) de protesta. No democràtica, perquè no respecta els que s'afilien a l'himne, però si contestatària. Reflexionin, senyors francesos, sobre les raons dels xiulets, no les redueixin a una gamberrada: potser són la veu dels qui no en tenen.

A Catalunya, mentrestant, com tantes altres vegades, el tòtem de torn s'enduu més portades i minuts que la teca de veritat. Quan s'acompleixen 68 anys de l'afusellament del President Companys els debats i les tertúlies giren més entorn l'anulació del judici que el va condemnar que al voltant dels centenars de treballadors de Seat o Nissan o les aules que estan a punt de reventar. De fet, el pitjor de tot és la lluita que mantenen Iniciativa i ERC per apropiar-se de la figura del Companys, circumstància que degrada encara més la situació.

L'assassinat de Companys, com tants altres crims de l'època, és un acte que desacredita els seus autors per sí mateix. Què pot aportar anular el seu judici? I més complicat encara, qui ho ha de fer? Perquè els règims d'una i altra època no són comparables. Que en Saura demanés perdó per Stalin va ser ridícul, això també ho seria. Però és el poder dels símbols, tan absurds, tan irracionals.

PD: En Paul Krugman, keynesià i antineoliberal (més prefixos!) acaba de rebre el Nobel d'Economia. En Sala i Martin, ultraneoliberal, escriu a La Vanguardia el seu text mensual. Per fi s'atreveix a parlar de la crisi, a la que portava un parell de mesos esquivant, però és per fer-ne una descripció que ja ens hem cansat de veure camuflant-la d'introducció del que ha de ser una explicació major amb un (I). Esperàvem més, però potser s'ha adonat que és més savi amagar el cap sota l'ala mentre segueixi la boira...